(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)
Avui ERC té examen. No és un examen final, però el pitjor seria que no fos el final d’una etapa. El que hi ha en joc no és només el nom del candidat a les eleccions espanyols, que tampoc seria tan important, ni la credibilitat del futur president Oriol Junqueras, sinó la viabilitat de la imprescindible renovació del partit.
No sé com ens ho fem, però en l’àmbit de l’independentisme tenim una facilitat tremenda per a cremar possibles nous líders. Persones que inicialment podien tenir un bon carisma, una imatge de renovació i de claredat d’idees, de cop i volta cauen de l’escambell, tant si és per la seva pròpia imperícia com per l’acarnissament dels qui si no en poden ser aliats es converteixen ràpidament en els més acèrrims enemics. Ho vam veure amb Joan Carretero, la persona més ovacionada en el darrer congrés d’ERC, que encara no havia tret el seu projecte de Reagrupament i ja tenia problemes interns, era incapaç de sumar Joan Laporta i Solidaritat, i finalment acabà estavellant-se. Potser Joan Laporta ja no ho va veure clar i per això va optar per crear la seva via particular; i amb uns resultats no pas espectaculars però prou meritoris, ho va tirar tot per la borda obsessionat per poder anar de segon amb Esquerra a les municipals, a Barcelona.
A l’Oriol Junqueras no li han posat gens fàcil per a dirigir la renovació del partit. I encara sort que al final es va retirar l’aspirant continuista que representava Carles Bonet i la seva defensa del tripartit. No li disputaran el lloc a la presidència del partit, però sí a canviar l’erràtic rumb que portava el partit fins ara. Hores d’ara, el prestigi de Junqueras que, en no haver-li facilitat la feina, ha hagut de pactar aquí i allà per a mantenir un cert equilibri, ja no és el mateix de quan es va proposar el seu nom per la imatge neta i independent que tenia.
La candidatura de Joan Ridao a encapçalar la llista electoral el 20-N enfront de la d’Alfred Bosch, no és només qüestió de judicar l’experiència o els possibles encerts de l’encara Secretari General d’Esquerra, sinó sobretot és una forma de plantar cara a la renovació proposada per Junqueras. Les urnes ja han desautoritzat sobradament i reiterada la política de l’actual direcció; aquesta nova votació, en el millor dels casos, servirà per a rubricar aquest canvi de rumb i censurar definitivament els Ridao i companyia. Un fet desitjable, tanmateix, però que ens hauríem pogut estalviar, tot estalviant-nos continuar burxant en les ferides.
Però tampoc s’ha de desestimar la possibilitat que Joan Ridao, i la seva opció de prioritzar l’eix esquerranós a l’eix nacional, tregui un resultat considerable. L’esperada victòria d’Alfred Bosch, si no és per un marge molt ampli, resultarà insuficient per a garantir a l’Oriol Junqueras un marge de credibilitat suficient per a portar a terme la renovació que ERC necessita.
No sé com ens ho fem, però en l’àmbit de l’independentisme tenim una facilitat tremenda per a cremar possibles nous líders. Persones que inicialment podien tenir un bon carisma, una imatge de renovació i de claredat d’idees, de cop i volta cauen de l’escambell, tant si és per la seva pròpia imperícia com per l’acarnissament dels qui si no en poden ser aliats es converteixen ràpidament en els més acèrrims enemics. Ho vam veure amb Joan Carretero, la persona més ovacionada en el darrer congrés d’ERC, que encara no havia tret el seu projecte de Reagrupament i ja tenia problemes interns, era incapaç de sumar Joan Laporta i Solidaritat, i finalment acabà estavellant-se. Potser Joan Laporta ja no ho va veure clar i per això va optar per crear la seva via particular; i amb uns resultats no pas espectaculars però prou meritoris, ho va tirar tot per la borda obsessionat per poder anar de segon amb Esquerra a les municipals, a Barcelona.
A l’Oriol Junqueras no li han posat gens fàcil per a dirigir la renovació del partit. I encara sort que al final es va retirar l’aspirant continuista que representava Carles Bonet i la seva defensa del tripartit. No li disputaran el lloc a la presidència del partit, però sí a canviar l’erràtic rumb que portava el partit fins ara. Hores d’ara, el prestigi de Junqueras que, en no haver-li facilitat la feina, ha hagut de pactar aquí i allà per a mantenir un cert equilibri, ja no és el mateix de quan es va proposar el seu nom per la imatge neta i independent que tenia.
La candidatura de Joan Ridao a encapçalar la llista electoral el 20-N enfront de la d’Alfred Bosch, no és només qüestió de judicar l’experiència o els possibles encerts de l’encara Secretari General d’Esquerra, sinó sobretot és una forma de plantar cara a la renovació proposada per Junqueras. Les urnes ja han desautoritzat sobradament i reiterada la política de l’actual direcció; aquesta nova votació, en el millor dels casos, servirà per a rubricar aquest canvi de rumb i censurar definitivament els Ridao i companyia. Un fet desitjable, tanmateix, però que ens hauríem pogut estalviar, tot estalviant-nos continuar burxant en les ferides.
Però tampoc s’ha de desestimar la possibilitat que Joan Ridao, i la seva opció de prioritzar l’eix esquerranós a l’eix nacional, tregui un resultat considerable. L’esperada victòria d’Alfred Bosch, si no és per un marge molt ampli, resultarà insuficient per a garantir a l’Oriol Junqueras un marge de credibilitat suficient per a portar a terme la renovació que ERC necessita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada