En política és difícil fer prediccions de futur sobre la base de possibles hipòtesis. Què passaria si... ? En realitat, no es podrà ni constatar ni contradir la predicció, perquè mai sabrem què hauria passat en cas d’hipòtesis contràries. Amb tot, és interessant la reflexió que fa l’historiador i presentador televisiu Toni Soler, sobre la hipòtesi d’un Partit Popular que, un cop al Govern, fes una bona política econòmica, mimés les elits empresarials catalanes o simplement deixés de perseguir la llengua i la cultura catalanes.
S’ha dit repetidament que l’Aznar, la caverna mediàtica i, en general, l’anticatalanisme tan estès a Espanya han donat un gran impuls a l’independentisme. I és cert que una part del sobiranisme, de les ànsies d’alliberar-nos d’Espanya, prové o està incentivat pel sentiment de sentir-nos maltractats en tant que catalans. De fet, no són pas pocs els qui estaven ben convençuts que l’opció federal era la millor per a Catalunya, i després de tantes bufetades per part d’Espanya han quedat decebuts i han arribat a la conclusió independentista; encara que sigui com a darrer recurs o com a mal menor, en constatar la impossibilitat de conviure harmònicament amb Espanya. El que no vol dir forçosament que ens hagi d’anar bé la pitjor de les situacions possibles, amb un PP amb majoria absoluta i un odi recalcitrant contra la nostra identitat.
Toni Soler ja admet que una de les pitjors opcions per a les aspiracions d’independència, seria precisament que el Partit Popular, i en general l’espanyolisme, enfoqués adequadament la recuperació econòmica, tractés amb encert les necessitats econòmiques i d’infraestructures del país, i sobretot que deixés de maltractar la nostra llengua i la nostra cultura. Probablement, una política espanyola que considerés la cultura catalana com a pròpia, i que per tant deixés d’odiar-la, que la protegís amb el mateix interès que la castellana, recuperaria per a la causa unionista molts catalans que ara actuen com a reacció d’autodefensa. Si aquesta hipòtesi podria ser perillosa per a la independència, té la contrapartida de ser pràcticament una utopia impossible.
S’ha dit repetidament que l’Aznar, la caverna mediàtica i, en general, l’anticatalanisme tan estès a Espanya han donat un gran impuls a l’independentisme. I és cert que una part del sobiranisme, de les ànsies d’alliberar-nos d’Espanya, prové o està incentivat pel sentiment de sentir-nos maltractats en tant que catalans. De fet, no són pas pocs els qui estaven ben convençuts que l’opció federal era la millor per a Catalunya, i després de tantes bufetades per part d’Espanya han quedat decebuts i han arribat a la conclusió independentista; encara que sigui com a darrer recurs o com a mal menor, en constatar la impossibilitat de conviure harmònicament amb Espanya. El que no vol dir forçosament que ens hagi d’anar bé la pitjor de les situacions possibles, amb un PP amb majoria absoluta i un odi recalcitrant contra la nostra identitat.
Toni Soler ja admet que una de les pitjors opcions per a les aspiracions d’independència, seria precisament que el Partit Popular, i en general l’espanyolisme, enfoqués adequadament la recuperació econòmica, tractés amb encert les necessitats econòmiques i d’infraestructures del país, i sobretot que deixés de maltractar la nostra llengua i la nostra cultura. Probablement, una política espanyola que considerés la cultura catalana com a pròpia, i que per tant deixés d’odiar-la, que la protegís amb el mateix interès que la castellana, recuperaria per a la causa unionista molts catalans que ara actuen com a reacció d’autodefensa. Si aquesta hipòtesi podria ser perillosa per a la independència, té la contrapartida de ser pràcticament una utopia impossible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada