Grècia: frau, farsa, espoli o incompetència

Tot va seguint el seu curs, i el Govern grec ja ha anunciat que no disposa de gaire més recursos per a pagar nòmines i pensions més enllà del mes d’octubre. Els qui s’havien pres seriosament les mesures proposades i imposades per les autoritats monetàries europees haurien d’estar desconcertats. Resulta que, en un moment donat, Grècia es troba a punt del col·lapse i demana una ajuda als seus socis europeus; Europa li respon que sí, però a canvi Grècia ha d’emprendre severes mesures d’ajust que es carreguen sobre els treballadors, pensionistes i en general sobre el conjunt de la població. Però, uns mesos després resulta que Grècia es torna a trobar altre cop a punt de fer fallida. Es proposa un altre “rescat”, però forçant encara més el Govern grec perquè ajusti la seva economia; però, al final, Grècia ha de tornar a advertir que, malgrat tot, es troba al límit del desastre.

Però no sembla que hi hagi hagut massa desconcert; com si els experts ja ho veiessin a venir o ja ho haguessin previst. Algú hauria d’explicar als ciutadans grecs que han vist com els limitaven els seus recursos, els seus serveis i prestacions en nom del “rescat” del seu país, de què han servit tants sacrificis; o a qui ha beneficiat tot plegat. Ja suposo que els economistes del sistema hi donaran mil i una explicacions, però la realitat és que hi havia un poble que s’estava ofegant, que l’han obligat a fer molts sacrificis per salvar-lo, però que al final es continua ofegant. Així, resulta que no l’han rescatat! En el supòsit que féssim l’esforç de fer veure que creiem que les autoritats monetàries europees, amb el President del Banc europeu al capdavant, van dictar i imposar a Grècia totes aquelles mesures que creien necessàries per a treure el país de l’atzucac, el mínim que tocaria ara és el seu acomiadament immediat per incompetents; i probablement demanar responsabilitats per tanta incompetència. Però, no és el cas. Els mitjans de comunicació han ajudat a encobrir la farsa parlant sempre del “rescat de Grècia”, quan en realitat es tractava del rescat dels bancs que tenien diners prestats a Grècia. Tots els esforços exigits als grecs, però també els recursos esmerçats pel conjunt de països europeus no anaven dirigits a ajudar el poble grec sinó als bancs que temien no poder cobrar els interessos dels seus préstecs; el sistema pot admetre la misèria més absoluta, la marginació d’àmplies capes de la població, però no que el negoci dels bancs faci fallida.

Per acabar de fer escarni, en aquest segon rescat, els mateixos bancs que pretenien que se’ls garantís que ells cobrarien tots els interessos dels préstecs atorgats a Grècia han presentat com un acte de generositat el fet de participar en el refinançament del deute, a un interès més alt, això sí. Actualment, la majoria dels bancs francesos i alemanys que tenien préstecs concedits a Grècia, s’han desfet de pràcticament la meitat d’aquest deute de dubtós cobrament perquè els l’ha comprat el Banc europeu. Aquest és el veritable rescat.