Quan el 2003 Luiz Inacio Lula da Silva va arribar a la Presidència del Brasil, per a molts es van obrir moltes portes d’esperança. Era un home sorgit de la classe treballadora, sindicalista primer, líder del Partit del Treball, després; sense estudis superiors, va saber-se guanyar les simpaties populars, potser perquè els seus antecessors apostant descaradament per afavorir només les classes socials dominants li havien posat molt fàcil. El seu principal objectiu era, segons les seves pròpies paraules, l’eradicació de la pobresa.
No dubto que les intencions hi eren totes, però al cap de poc ja es va veure esquitxat per casos de corrupció de gent del seu entorn. I les mesures que pretenia emprendre, de seguida van ser bloquejades pel FMI. El capitalisme té unes normes de funcionament i les havia de seguir. De la il·lusió inicial es va passar al desencís, però tot i així va aconseguir donar un tomb a l’economia del país. Lluny quedaven les tesis socialitzants, però com a mínim aconseguia refer l’economia del país fins al punt que avui el Brasil és una de les potències emergents que té assegurat un lloc en el panorama mundial, fins i tot en grups de poder on Espanya hi ha de ser de rellogat. Per a portar a terme aquesta transformació, la comunitat internacional li va posar unes determinades condicions que garantissin els privilegis de les grans empreses que operen al seu país.
Aquesta mateixa comunitat internacional que hauria boicotejat, com ja va fer al principi, qualsevol reforma que no s’ajustés als seus cànons, no li ha posat cap impediment ni cap objecció quan es tracta de no respectar les comunitats indígenes. Evidentment, no són rendibles. Segons un informe del Consell Indigenista, durant l’any 2008 han continuat les pressions contra els pobles indígenes que tenen la desgràcia d’ocupar unes terres que són d’interès per a determinades empreses. És el cas dels Guaraní Kiowa, una comunitat d’una 40.000 individus foragitats de les seves terres i que encapçalen el rànquing de membres assassinats per grups paramilitars, per pistolers contractats per les empreses o directament per les policies locals. O és el cas del poble Xakriabà o del poble Trukà, que han vist com assassinaven algun dels seus líders que tenia la pretensió de presentar-se en comicis locals. I altres agressions han patit també els Tupinambá i els Guajajara, pel sol fet de representar una nosa per als interessos de les companyies agroalimentàries, multinacionals que tenen el suport governamental.
Aquelles mateixes institucions econòmiques internacionals que posaven el crit al cel davant de certes iniciatives socialitzadores del President Lula, no hi posen cap objecció quan es tracta de perpetrar un genocidi contra els pobles indígenes. Les primeres mesures trencaven l’harmonia econòmica internacional; les segones són un afer intern del qual se’n desentenen, però se’n beneficien. L'única condició és, potser, que no apareguin excessivament en els mitjans de comunicació.
No dubto que les intencions hi eren totes, però al cap de poc ja es va veure esquitxat per casos de corrupció de gent del seu entorn. I les mesures que pretenia emprendre, de seguida van ser bloquejades pel FMI. El capitalisme té unes normes de funcionament i les havia de seguir. De la il·lusió inicial es va passar al desencís, però tot i així va aconseguir donar un tomb a l’economia del país. Lluny quedaven les tesis socialitzants, però com a mínim aconseguia refer l’economia del país fins al punt que avui el Brasil és una de les potències emergents que té assegurat un lloc en el panorama mundial, fins i tot en grups de poder on Espanya hi ha de ser de rellogat. Per a portar a terme aquesta transformació, la comunitat internacional li va posar unes determinades condicions que garantissin els privilegis de les grans empreses que operen al seu país.
Aquesta mateixa comunitat internacional que hauria boicotejat, com ja va fer al principi, qualsevol reforma que no s’ajustés als seus cànons, no li ha posat cap impediment ni cap objecció quan es tracta de no respectar les comunitats indígenes. Evidentment, no són rendibles. Segons un informe del Consell Indigenista, durant l’any 2008 han continuat les pressions contra els pobles indígenes que tenen la desgràcia d’ocupar unes terres que són d’interès per a determinades empreses. És el cas dels Guaraní Kiowa, una comunitat d’una 40.000 individus foragitats de les seves terres i que encapçalen el rànquing de membres assassinats per grups paramilitars, per pistolers contractats per les empreses o directament per les policies locals. O és el cas del poble Xakriabà o del poble Trukà, que han vist com assassinaven algun dels seus líders que tenia la pretensió de presentar-se en comicis locals. I altres agressions han patit també els Tupinambá i els Guajajara, pel sol fet de representar una nosa per als interessos de les companyies agroalimentàries, multinacionals que tenen el suport governamental.
Aquelles mateixes institucions econòmiques internacionals que posaven el crit al cel davant de certes iniciatives socialitzadores del President Lula, no hi posen cap objecció quan es tracta de perpetrar un genocidi contra els pobles indígenes. Les primeres mesures trencaven l’harmonia econòmica internacional; les segones són un afer intern del qual se’n desentenen, però se’n beneficien. L'única condició és, potser, que no apareguin excessivament en els mitjans de comunicació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada