Un dels elements més positius de la gestió d’ERC al sí del Govern de la Generalitat és la seva política internacional. L’obertura de la nova Delegació del Govern a Nova York és, com deia Josep-Lluís Carod Rovira, un gest d’absoluta normalitat. Es podran avaluar els resultats d’aquesta política a mig o llarg termini, però és evident que si volem pintar alguna cosa al món hi hem de ser. A partir d’aquí podrem avaluar l’eficàcia i l’encert de la gestió dels seus responsables i de les línies marcades des del Govern, però no discutir la necessitat de ser-hi.
Naturalment que els qui ens neguen el dret a l’existència, a Catalunya representats pel PP i Ciutadans, han llançat les seves crítiques contra aquestes delegacions del Govern de la Generalitat. Però són crítiques que només se sostenen com a oposició a la nostra realitat, com a voluntat d’anorrear-nos. A ningú se li acut criticar el fet que un govern tingui ambaixades o consolats; en tot cas s’analitza la gestió portada a terme pels seus responsables.
El debat permanent que tenim a Catalunya, sovint, no és tant sobre l’encert o el desencert de la gestió com l’essència mateixa de si cal que gestionem res, de si cal que existim. No discutim sobre com s’ha de recolzar la cultura catalana, per exemple, sinó sobre si cal fer-ho, si existeix com a tal. Els espanyols acostumen a desviar el debat polític cap a l’essencialisme, i a vegades des d’aquí caiem en el seu parany entrant en aquesta mena de debats absurds. El que cal és actuar amb normalitat de país, i després les forces polítiques catalanes ja discutiran com s’ha de gestionar aquesta realitat. Aquesta és una línia vermella que no hauríem de permetre que s’ultrapassés.
Naturalment que els qui ens neguen el dret a l’existència, a Catalunya representats pel PP i Ciutadans, han llançat les seves crítiques contra aquestes delegacions del Govern de la Generalitat. Però són crítiques que només se sostenen com a oposició a la nostra realitat, com a voluntat d’anorrear-nos. A ningú se li acut criticar el fet que un govern tingui ambaixades o consolats; en tot cas s’analitza la gestió portada a terme pels seus responsables.
El debat permanent que tenim a Catalunya, sovint, no és tant sobre l’encert o el desencert de la gestió com l’essència mateixa de si cal que gestionem res, de si cal que existim. No discutim sobre com s’ha de recolzar la cultura catalana, per exemple, sinó sobre si cal fer-ho, si existeix com a tal. Els espanyols acostumen a desviar el debat polític cap a l’essencialisme, i a vegades des d’aquí caiem en el seu parany entrant en aquesta mena de debats absurds. El que cal és actuar amb normalitat de país, i després les forces polítiques catalanes ja discutiran com s’ha de gestionar aquesta realitat. Aquesta és una línia vermella que no hauríem de permetre que s’ultrapassés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada