El futur de les CUP, a debat

Aquest cap de setmana la Candidatura d’Unitat Popular celebra una important assemblea per a decidir el seu futur. Sobre la taula, dues opcions ja clàssiques en el món independentista: entrar en el joc de partits i disputar l’espai en aquest cas a ERC, o mantenir-se com a moviment de caràcter municipalista. Un debat que els qui ja tenim algun any de més ens coneixem sobradament, i per al qual no falten raons ni als uns ni als altres. Es tracta de decidir si és el moment de fer el salt a la majoria d’edat, a la primera divisió de la política, o si convé quedar-se com a moviment de base amb una incidència testimonial.

És ben cert que hi ha un descontentament en relació a Esquerra de sectors independentistes que voldrien una opció més ferma i decidida, sense estar tan condicionada per l’opció de govern. Però no està tan clar que aquests mateixos sectors descontents veiessin en les CUP l’alternativa. Posats a fer política ficció, em semblaria molt positiu que al Parlament de Catalunya, i en general en la política institucional, ERC hagués de competir amb una altra opció més radicalment independentista i, per dir-ho d’alguna manera, més antisistema. El que passa és que difícilment, avui per avui, les CUP aconseguirien gaire més que esgarrapar uns quants vots a ERC per esdevenir igualment un partit extraparlamentari, i per tant residual. I un fracàs electoral podria portar al desànim i a les dissensions internes que acabarien perjudicant el paper que actualment exerceixen com a moviment municipalista.

És més. Un cop fet el pas, i presa la decisió d’esdevenir un partit polític amb voluntat de tenir presència al Parlament de Catalunya, immediatament sorgirien veus de l’interior mateix del moviment que el neutralitzarien. Vull dir que, veient les escasses possibilitats d’obtenir representació parlamentària, començarien a sorgir veus pregonant fer una coalició amb ERC que acabarien amb la seva integració al partit, ja fos a títol individual o col·lectivament. És a dir, la mateixa aplicació del criteri d’una majoria d’edat del moviment, i per tant de la necessitat de fer una política més pragmàtica i institucional, els portaria a la seva dissolució o integració en les opcions ja existents. És l’experiència seguida fins ara per tots els moviments populars que han acabat morint d’èxit.