Des d’Europa no ens costa gaire mirar-nos l’Amazònia com el gran pulmó del planeta, que com a tal ens interessa conservar. Però és fàcil oblidar-se que l’Amazònia és també, i sobretot, la terra ancestral de molts pobles indígenes. Es calcula que en el moment de la colonització hispànica hi podia haver una població indígena d’uns 5 milions de persones, repartida en una gran quantitat i diversitat de comunitats, relativament incomunicades entre elles. La colonització els va portar a l’extermini, a l’arraconament cap a les zones més inhòspites de la selva o a la seva assimilació. Mentre els Estats de la conca amazònica no van tenir interès en l’explotació de la selva, van prescindir d’aquestes tribus que vivien al marge del que anomenem civilització. L’interès posterior per l’explotació del cautxú ja al segle XIX, dels minerals, de la fusta i del petroli va representar un veritable genocidi dels pobles indígenes, amb el recolzament dels governs locals i per suposat de les potències internacionals a les quals pertanyien les empreses explotadores.
Pot semblar ciència ficció, o potser més aviat una història d’un altre segle, però el cert és que encara avui resten pobles indígenes dels quals se’n coneix la seva existència, però que continuen vivint aïllats en el seu hàbitat i amb les seves formes de vida tradicionals. En algun cas, fins i tot hi ha dubtes sobre la seva continuïtat en un determinat territori, com els Toromono al nord oest de Bolívia, a cavall de la frontera amb el Perú, o els Pacahuara entre Bolívia i el Brasil. El cas dels Naua, per exemple, se sabia que n’hi havia alguns grups al Perú però se’ls va donar per extingits al Brasil a la primera meitat del segle XX, i recentment en va reaparèixer un grup d’uns 250 a la zona d’Acre, al Brasil. El 2005, l’Aliança Internacional per a la protecció dels pobles indígenes aïllats tenia comptabilitzats prop d’una cinquantena de zones geogràfiques de l’Amazònia i el Gran Chaco habitades per grups que no mantenien pràcticament cap mena de contacte amb l’exterior: 23 al Brasil, 17 al Perú, 3 a Bolívia, i algunes més a Colòmbia, Equador i Paraguai.
Per a les empreses explotadores dels recursos naturals de la selva amazònica són senzillament una nosa que, quan ha calgut, han exterminat amb el suport o la inhibició remunerada de les autoritats locals; o en el millor dels casos els han foragitat obligant-los a buscar nous assentaments; per a d’altres, amb visió més paternalista però igualment funesta per a la seva supervivència, calia integrar-los a la civilització a la qual han sucumbit fàcilment per les dificultats d’adaptació a les noves formes de vida i, sobretot, per ser extremadament vulnerables a determinades malalties per ells desconegudes. Per a ben pocs, són éssers humans per als quals cal reclamar tot el respecte per la seva vida, per la seva forma de vida i per les seves terres ancestrals que no coneixen de fronteres ni precisen títols de propietat.
Alguns governs han intentat legislar la situació d’aquests pobles creant la figura jurídica de Zona de Reserva absoluta de pobles en situació d’aïllament voluntari. El que equivaldria a reservar els hàbitats tradicionals d’aquestes comunitats, amb la prohibició expressa no solament de qualsevol mena d’explotació dels recursos de la zona, sinó fins i tot d’intentar contactar-hi. Alguns governs, com el del Perú o el de Colòmbia opten per mirar cap a un altre lloc i no tenen cap escrúpol a l’hora de declarar zona inhabitada un territori ocupat des de sempre per pobles indígenes que són esborrats legalment del mapa, i físicament exterminats per les mateixes empreses explotadores. Altres, malgrat demostrar una mica més de sensibilitat, com darrerament el Brasil, no disposen dels mecanismes ni els recursos suficients per a fer respectar els drets d’aquests pobles. Potser l’excepció seria la del Govern bolivià d’Evo Morales que ha introduït un article específic en la nova constitució que diu el següent:
Artículo 31.
I. Las naciones y pueblos indígena originarios en peligro de extinción, en situación de aislamiento voluntario y no contactados, serán protegidos y respetados en su forma de vida individual y colectiva.
II. Las naciones y pueblos indígenas en aislamiento y no contactados gozan del derecho a mantenerse en esa condición, a la delimitación y consolidación legal del territorio que ocupan y habitan”
El respecte i l’aplicació dels Drets humans té, encara, reptes pendents en allò més elemental com és el dret a la vida.
Pot semblar ciència ficció, o potser més aviat una història d’un altre segle, però el cert és que encara avui resten pobles indígenes dels quals se’n coneix la seva existència, però que continuen vivint aïllats en el seu hàbitat i amb les seves formes de vida tradicionals. En algun cas, fins i tot hi ha dubtes sobre la seva continuïtat en un determinat territori, com els Toromono al nord oest de Bolívia, a cavall de la frontera amb el Perú, o els Pacahuara entre Bolívia i el Brasil. El cas dels Naua, per exemple, se sabia que n’hi havia alguns grups al Perú però se’ls va donar per extingits al Brasil a la primera meitat del segle XX, i recentment en va reaparèixer un grup d’uns 250 a la zona d’Acre, al Brasil. El 2005, l’Aliança Internacional per a la protecció dels pobles indígenes aïllats tenia comptabilitzats prop d’una cinquantena de zones geogràfiques de l’Amazònia i el Gran Chaco habitades per grups que no mantenien pràcticament cap mena de contacte amb l’exterior: 23 al Brasil, 17 al Perú, 3 a Bolívia, i algunes més a Colòmbia, Equador i Paraguai.
Per a les empreses explotadores dels recursos naturals de la selva amazònica són senzillament una nosa que, quan ha calgut, han exterminat amb el suport o la inhibició remunerada de les autoritats locals; o en el millor dels casos els han foragitat obligant-los a buscar nous assentaments; per a d’altres, amb visió més paternalista però igualment funesta per a la seva supervivència, calia integrar-los a la civilització a la qual han sucumbit fàcilment per les dificultats d’adaptació a les noves formes de vida i, sobretot, per ser extremadament vulnerables a determinades malalties per ells desconegudes. Per a ben pocs, són éssers humans per als quals cal reclamar tot el respecte per la seva vida, per la seva forma de vida i per les seves terres ancestrals que no coneixen de fronteres ni precisen títols de propietat.
Alguns governs han intentat legislar la situació d’aquests pobles creant la figura jurídica de Zona de Reserva absoluta de pobles en situació d’aïllament voluntari. El que equivaldria a reservar els hàbitats tradicionals d’aquestes comunitats, amb la prohibició expressa no solament de qualsevol mena d’explotació dels recursos de la zona, sinó fins i tot d’intentar contactar-hi. Alguns governs, com el del Perú o el de Colòmbia opten per mirar cap a un altre lloc i no tenen cap escrúpol a l’hora de declarar zona inhabitada un territori ocupat des de sempre per pobles indígenes que són esborrats legalment del mapa, i físicament exterminats per les mateixes empreses explotadores. Altres, malgrat demostrar una mica més de sensibilitat, com darrerament el Brasil, no disposen dels mecanismes ni els recursos suficients per a fer respectar els drets d’aquests pobles. Potser l’excepció seria la del Govern bolivià d’Evo Morales que ha introduït un article específic en la nova constitució que diu el següent:
Artículo 31.
I. Las naciones y pueblos indígena originarios en peligro de extinción, en situación de aislamiento voluntario y no contactados, serán protegidos y respetados en su forma de vida individual y colectiva.
II. Las naciones y pueblos indígenas en aislamiento y no contactados gozan del derecho a mantenerse en esa condición, a la delimitación y consolidación legal del territorio que ocupan y habitan”
El respecte i l’aplicació dels Drets humans té, encara, reptes pendents en allò més elemental com és el dret a la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada