Afortunadament, els mitjans de comunicació no hi han volgut fer sang, però la lluita interna pel control de la Plataforma pel Dret a Decidir és, senzillament, lamentable. No voldria entrar en les raons precises dels desacords dels dos corrents que es diputen la legitimitat de la Junta, però el fet que hagin hagut d’arribar als tribunals perquè siguin aquests els qui decideixin de quina part està la raó és molt greu. Molta gent que en algun moment o altre hem participat en moviments i activitats nacionalistes hem col·laborat o treballat conjuntament amb persones de les dues opcions enfrontades. I, com sol passar en aquests casos, seria molt difícil trobar-hi diferències de tipus ideològic.
La funció i un dels actius més importants d’aquestes plataformes és la seva capacitat de transversalitat, d’aglutinar per un mateix objectiu persones i grups de procedències ideològiques diverses. I ningú nega que en determinats moments la PDD ha estat capaç d’emprendre mobilitzacions i accions reeixides en defensa dels drets nacionals de Catalunya. Però aquest èxit, més enllà de l’encert organitzatiu, ha estat possible perquè els ciutadans hi han vist un punt d’encontre comú i s’han identificat amb un projecte de país.
A partir del moment que hom hagi de decidir entre uns o altres dirigents, entre unes o altres estratègies, la PDD haurà perdut tot el seu sentit. Perquè aquest opció ja l’hem feta assumint la militància o les simpaties per un partit polític. No necessitem una doble militància. Només una imperdonable irresponsabilitat dels dirigents de la PDD pot haver-los portat fins als tribunals per a dirimir les seves diferències. El resultat, sigui quina sigui la sentència judicial, és la mort de la PDD. Perquè la imatge és clara: com pretenen assumir un paper aglutinant de la societat catalana, si no són capaços de posar-se d’acord entre ells?
La funció i un dels actius més importants d’aquestes plataformes és la seva capacitat de transversalitat, d’aglutinar per un mateix objectiu persones i grups de procedències ideològiques diverses. I ningú nega que en determinats moments la PDD ha estat capaç d’emprendre mobilitzacions i accions reeixides en defensa dels drets nacionals de Catalunya. Però aquest èxit, més enllà de l’encert organitzatiu, ha estat possible perquè els ciutadans hi han vist un punt d’encontre comú i s’han identificat amb un projecte de país.
A partir del moment que hom hagi de decidir entre uns o altres dirigents, entre unes o altres estratègies, la PDD haurà perdut tot el seu sentit. Perquè aquest opció ja l’hem feta assumint la militància o les simpaties per un partit polític. No necessitem una doble militància. Només una imperdonable irresponsabilitat dels dirigents de la PDD pot haver-los portat fins als tribunals per a dirimir les seves diferències. El resultat, sigui quina sigui la sentència judicial, és la mort de la PDD. Perquè la imatge és clara: com pretenen assumir un paper aglutinant de la societat catalana, si no són capaços de posar-se d’acord entre ells?
3 comentaris:
Totalment d'acord
Haurem de crear una de nova
Mai he estat de la PDD, però n'he seguit l'evolució. Del teu comentari només m'hi manca alguna explicació sobre quin creus que és el motiu del "trencament". Perquè sempre que es produeixen escissions, alguna cosa ha d'haver passat. Si dius que no aprecies diferències substancials entre els dos sectors... quin és el problema, doncs?
El que no crec és que s'hagi de crear una nova organització. Perquè? Una nova entitat no és garantia que no pugui reproduir el trencament actual, oi. El que cal és saber els motius de la ruptura, i veure si tenen solució.
No ho he viscut tan directament com per saber quines són les claus per entendre el trencament. Imagino que alguna cosa hi deu tenir a veure el fet que n'hi ha que creuen que han de treballar al marge i prescindint dels partits polítics i altres que s'hi ha de col·laborar encara que mantenint la independència.
El que jo dic és que no hi ha diferències substancials ideològicament entre les persones d'un i altre sector.
I en tot cas lamento que la intransigència d'uns i altres, o del qui sigui, arribi a fer creure que si no es pot imposar el meu model d'organització val més trencar-ho tot.
Tampoc crec que la solució passi per dir que hem de crear alguna cosa nova; en tot cas ja sortirà.
Simplement, reitero que és absolutament lamentable. I el més greu és que aquest caïnisme al si del nacionalisme català és com una marca de la casa.
Publica un comentari a l'entrada