De la discrepància a la deserció (I)

Qualsevol que faci un mínim repàs de la història recent del nacionalisme català veurà que hi ha una constant caïmista basada en la recerca d’un hipotètic patriotisme pur, enfront de tota mena de desviacionismes, de traïcions i de perversions. Cíclicament, els partits i moviments nacionalistes pateixen crisis internes que els porten a l’escissió i, sovint, a enfrontaments irreconciliables. Una sagnia que no es pot permetre cap organització, però molt menys un moviment com el nostre amb una fita tan transcendent com la creació d’un estat propi.

En un país normal, els partits polítics poden representar més o menys tendències ideològiques però fonamentalment són eines i mitjans per a accedir al poder, encara que sigui per a fer polítiques molt semblants a les dels adversaris. En el nostre cas, no es tracta del matís que puguin tenir les polítiques pretesament d’esquerres dels socialistes comparades amb les dels populars o dels convergents, sinó de crear-ho tot de nou i del no res. Per a assolir la independència no es tracta només d’obtenir una majoria parlamentària, que també, sinó sobretot d’implicar-hi tot un poble, tot el país. La independència és impossible aconseguir-la només des de l’esquerra, com també ho seria fer-ho només des de la dreta. El nostre és un projecte global, de país, que forçosament s’ha de fer des de la diversitat; no perquè sigui inevitable la diversitat, sinó perquè és imprescindible.

I és justament per això que resulta encara més absurd i contradictori, que des de l’independentisme apareguin constantment posicionaments excloents, que dictaminen quin camí és el correcte carregant contra qualsevol dissidència o punt de vista diferent. Qualsevol que tingui un mínim d’experiència en el camp de la política independentista ben segur que en algun moment ha considerat altres posicionaments nacionalistes o com a febles o com a excessivament radicals, però alhora ell mateix segur que ha estat titllat alguna vegada de poruc o d’inconseqüent, quan no de traïdor o de venut, o bé de ser un bufanúvols inconscient. Només cal donar un tomb pel món dels fòrums virtuals de la xarxa per adonar-se de la quantitat d’estupideses i ximpleries que s’arriben a dir en contra dels uns i dels altres, no ja discrepant d’una determinada acció, cosa que seria perfectament lògica i legítima, sinó arribant a l’insult i qualificant d’enemic el qui simplement opta per una estratègia diferent.

No és que hi hagi diferents camins per arribar a la independència, sinó que tots ells són imprescindibles. Al si de l’independentisme ens manca una reflexió seriosa i en profunditat per tal de donar a la nostra lluita una perspectiva global de país. I per no caure en mesquineses que ens fan veure com a enemic el qui opta per una via una mica diferent de la nostra, sigui aquesta la dels sobiranistes de CiU, la d’ERC, la de la CUP o la de tants altres grups i moviments socials que es declaren obertament independentistes.