La renúncia de l’amic Jaume Renyer, que havia optat a la presidència del partit en el darrer Congrés, a continuar militant a ERC podria ser el colofó als articles anteriors que havia escrit sota el títol “De la discrepància a la deserció”. En Jaume havia estat un home de confiança de Josep Lluís Carod Rovira, i en els primers moments del Govern tripartit l’havia acompanyat en un dels erràtics viatges de l’efímer Conseller en Cap. Com tants altres militants, com el mateix Uriel Bertran inicialment molt proper a Joan Puigcercós, es va anar distanciant de la línia oficial del partit en veure cap on derivava la pràctica política d’una ERC independentista convertida en una Esquerra apèndix de les altres esquerres, però que a la pràctica no podia portar a terme tampoc polítiques d’esquerres.
Entenc, encara que no comparteixo, l’opció personal d’en Jaume. És molt trist veure no solament la insistència d’una direcció en una deriva sense rumb, sinó sobretot veure la seva obstinació a no obrir-se al debat intern, a no acceptar les crítiques ni les veus discrepants a les quals l’únic camí que se’ls ofereix és el de la porta oberta. En Jaume deixa la militància com una opció personal, perquè considera que ja no hi ha res a fer, de forma honesta, sense buscar més excuses ni subterfugis per a fer el salt cap a una altra banda. Un cop a fora, de ben segur que continuarà treballant per la sobirania nacional com a independent, i és possible que algun dia reaparegui en alguna nova o vella formació política; tant se val. Els qui treballen honestament per uns mateixos ideals ens acabarem retrobant, aquí o en un altre lloc. L’eina, el partit, és el menys important.
De l’escrit d’acomiadament de Jaume Renyer en destacaria la frase següent: “la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessària per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l'Estat espanyol orientat a exercir el dret d'autodeterminació”. Totalment d’acord. I tot i entendre la seva posició personal, precisament perquè havia arriscat molt presentant-se com a candidat a la Presidència del partit, discreparia amb ell en creure que dins del propi partit no hi pugui haver gent amb la capacitat i la voluntat de redreçar la situació. Jo voldria creure que sí. La direcció d’Esquerra es frega les mans pensant que cada vegada té més via lliure i menys oposició interna, els càrrecs assegurats. Jo, com a militant, estic dolgut per l’actitud d’aquesta direcció incapaç no ja de sostenir cap conflicte polític i jurídic amb l’estat espanyol sinó d’integrar al si del partit les diverses sensibilitats existents. I després direm que Esquerra ha de ser el motor capdavanter del moviment cap a la sobirania!
Entenc, encara que no comparteixo, l’opció personal d’en Jaume. És molt trist veure no solament la insistència d’una direcció en una deriva sense rumb, sinó sobretot veure la seva obstinació a no obrir-se al debat intern, a no acceptar les crítiques ni les veus discrepants a les quals l’únic camí que se’ls ofereix és el de la porta oberta. En Jaume deixa la militància com una opció personal, perquè considera que ja no hi ha res a fer, de forma honesta, sense buscar més excuses ni subterfugis per a fer el salt cap a una altra banda. Un cop a fora, de ben segur que continuarà treballant per la sobirania nacional com a independent, i és possible que algun dia reaparegui en alguna nova o vella formació política; tant se val. Els qui treballen honestament per uns mateixos ideals ens acabarem retrobant, aquí o en un altre lloc. L’eina, el partit, és el menys important.
De l’escrit d’acomiadament de Jaume Renyer en destacaria la frase següent: “la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessària per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l'Estat espanyol orientat a exercir el dret d'autodeterminació”. Totalment d’acord. I tot i entendre la seva posició personal, precisament perquè havia arriscat molt presentant-se com a candidat a la Presidència del partit, discreparia amb ell en creure que dins del propi partit no hi pugui haver gent amb la capacitat i la voluntat de redreçar la situació. Jo voldria creure que sí. La direcció d’Esquerra es frega les mans pensant que cada vegada té més via lliure i menys oposició interna, els càrrecs assegurats. Jo, com a militant, estic dolgut per l’actitud d’aquesta direcció incapaç no ja de sostenir cap conflicte polític i jurídic amb l’estat espanyol sinó d’integrar al si del partit les diverses sensibilitats existents. I després direm que Esquerra ha de ser el motor capdavanter del moviment cap a la sobirania!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada