Els catalans ja hi estem avesats a acudir o recolzar propostes de tota mena, de caire nacionalista, que tenen la sana i lloable intenció de treure el país de l’atzucac o del cul de sac on es troba. Avui, a dos quarts de vuit del vespre, el grup Acte de Sobirania ha convocat una concentració a la plaça de Sant Jaume per reclamar als nostres representants polítics que tinguin la valentia de fer al Parlament de Catalunya un “acte de sobirania”. De fet, l’acció d’avui davant el Palau de la Generalitat s’ha de complementar amb la que està prevista per al dia 27 davant del Parlament de Catalunya. Som-hi, doncs.
Dit això, i subscrivint el contingut general del manifest de la convocatòria , em sobrevenen de nou els dubtes sobre l’eficàcia d’aquestes accions. O millor dit, de la correspondència entre el to i la magnificència de la convocatòria, i per tant de les expectatives creades, amb l’abast real que tindrà l’acció. Em semblen molt bé, subscric i recolzo, manifestos, concentracions i manifestacions com aquestes, perquè totes fan la seva aportació per a despertar la consciència nacional i per a propiciar el clima adient per fer noves passes cap a la sobirania. Però jo n’hauria rebaixat el to. Parlem d’una “crida al poble de Catalunya” a manifestar-se, “d’emplaçar la classe política a fer un Acte de Sobirania”, als quals demanem “si comparteixen o no amb nosaltres” aquest projecte. Hom pot pensar que tenim una classe política, que viu d’esquena a la ciutadania, i una societat civil que ja ha dit prou i els repta a fer una passa definitiva, a fer l’Acte de Sobirania que ha de portar Catalunya a la independència. El mateix llenguatge i les mateixes pretensions de donar a aquesta mena d’actes la solemnitat i el caire d’un repte a cara o creu (o estàs amb mi o estàs contra mi), poden esdevenir una arma de doble tall, si després la mobilització no arriba, o es queda a mig camí, o no som capaços de traduir aquesta revolta ciutadana en suport a les urnes.
Em sembla molt bé fer una crida als nostres representants polítics perquè siguin valents i treballin per fer un Acte de Sobirania al Parlament. Però hem de ser conscients del país que tenim, que al País Valencià el PP incrementa la seva majoria absoluta malgrat tots els escàndols de corrupció que els envolta, que electoralment Esquerra no aixeca el cap, però tampoc ho fa cap dels grups alternatius que s’hi presenten i que podrien recollir el descontentament de molts independentistes, que els socialistes es mantenen com a primera força i els únics que han experimentat una recuperació han estat els convergents... Cridem avui a la Plaça de Sant Jaume, i el dia 27 davant del Parlament de Catalunya, però sense la pretensió d’erigir-nos en la representació del poble de Catalunya que clama als seus polítics, no fos cas que els crits de la plaça no arribessin al despatx del primer pis del Palau.
Dit això, i subscrivint el contingut general del manifest de la convocatòria , em sobrevenen de nou els dubtes sobre l’eficàcia d’aquestes accions. O millor dit, de la correspondència entre el to i la magnificència de la convocatòria, i per tant de les expectatives creades, amb l’abast real que tindrà l’acció. Em semblen molt bé, subscric i recolzo, manifestos, concentracions i manifestacions com aquestes, perquè totes fan la seva aportació per a despertar la consciència nacional i per a propiciar el clima adient per fer noves passes cap a la sobirania. Però jo n’hauria rebaixat el to. Parlem d’una “crida al poble de Catalunya” a manifestar-se, “d’emplaçar la classe política a fer un Acte de Sobirania”, als quals demanem “si comparteixen o no amb nosaltres” aquest projecte. Hom pot pensar que tenim una classe política, que viu d’esquena a la ciutadania, i una societat civil que ja ha dit prou i els repta a fer una passa definitiva, a fer l’Acte de Sobirania que ha de portar Catalunya a la independència. El mateix llenguatge i les mateixes pretensions de donar a aquesta mena d’actes la solemnitat i el caire d’un repte a cara o creu (o estàs amb mi o estàs contra mi), poden esdevenir una arma de doble tall, si després la mobilització no arriba, o es queda a mig camí, o no som capaços de traduir aquesta revolta ciutadana en suport a les urnes.
Em sembla molt bé fer una crida als nostres representants polítics perquè siguin valents i treballin per fer un Acte de Sobirania al Parlament. Però hem de ser conscients del país que tenim, que al País Valencià el PP incrementa la seva majoria absoluta malgrat tots els escàndols de corrupció que els envolta, que electoralment Esquerra no aixeca el cap, però tampoc ho fa cap dels grups alternatius que s’hi presenten i que podrien recollir el descontentament de molts independentistes, que els socialistes es mantenen com a primera força i els únics que han experimentat una recuperació han estat els convergents... Cridem avui a la Plaça de Sant Jaume, i el dia 27 davant del Parlament de Catalunya, però sense la pretensió d’erigir-nos en la representació del poble de Catalunya que clama als seus polítics, no fos cas que els crits de la plaça no arribessin al despatx del primer pis del Palau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada