Finalment, les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) no seran presents a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Hi havia un nombre important d’assemblees locals partidàries de fer el pas al parlamentarisme, i una certa moguda de suports externs que els hi animaven, però a l’Assemblea de Girona es va decidir prioritzar les eleccions municipals del 2011, enlloc d’arriscar-se a fracassar en les del Parlament que s’han de celebrar la tardor de l’any que ve, amb la possibilitat que s’acabin avançant. No és una qüestió de creure o no en la necessitat de fer el salt a la via parlamentària, sinó d’analitzar si aquest és el moment oportú de fer-ho.
No puc negar que m’hauria agradat que la CUP hagués obtingut representació parlamentària. Crec que hauria estat bo per a la dinàmica política del país. Però, si un fracàs electoral degut a la precipitació i a la manca de recursos havia de perjudicar el procés d’arrelament municipalista, han fet bé de desistir-hi, de moment. És possible, d’altra banda, que aquesta decisió de la CUP faciliti la formació d’alguna altra candidatura independentista a l’entorn de la proposta de Joan Carretero. Seria una candidatura molt menys marcada ideològicament, més transversal, i probablement amb més capacitat de recollir el vot descontent de sectors propers a CiU i a ERC. Tot dependrà de la credibilitat que mereixi el conjunt de la candidatura, que no doni la imatge de rebotats de diversos signes, i que sàpiga crear una il·lusió i un engrescament col·lectiu; tasca gens fàcil, tanmateix.
Per a la CUP, presentar-se o no, suposava assumir el risc de malbaratar un projecte que de moment desperta prou simpaties en l’àmbit municipal. Per a Carretero, en canvi, és molt més arriscat no presentar-se: implicaria avortar un projecte tot just insinuat, i probablement liquidar una carrera política personal. La CUP no s’ha volgut jugar l’engrescament que ha despertat en la política local, Carretero necessita crear un engrescament col·lectiu per a fer viable el seu projecte, i els crítics d’Esquerra, l'Esquerra Independentista d’Uriel Bertran, pretenen recuperar la il·lusió perduda al si del partit republicà. És tot el país que espera recuperar una autoestima i una il·lusió col·lectiva; que es faci sota unes sigles o unes altres, és pura anècdota.
No puc negar que m’hauria agradat que la CUP hagués obtingut representació parlamentària. Crec que hauria estat bo per a la dinàmica política del país. Però, si un fracàs electoral degut a la precipitació i a la manca de recursos havia de perjudicar el procés d’arrelament municipalista, han fet bé de desistir-hi, de moment. És possible, d’altra banda, que aquesta decisió de la CUP faciliti la formació d’alguna altra candidatura independentista a l’entorn de la proposta de Joan Carretero. Seria una candidatura molt menys marcada ideològicament, més transversal, i probablement amb més capacitat de recollir el vot descontent de sectors propers a CiU i a ERC. Tot dependrà de la credibilitat que mereixi el conjunt de la candidatura, que no doni la imatge de rebotats de diversos signes, i que sàpiga crear una il·lusió i un engrescament col·lectiu; tasca gens fàcil, tanmateix.
Per a la CUP, presentar-se o no, suposava assumir el risc de malbaratar un projecte que de moment desperta prou simpaties en l’àmbit municipal. Per a Carretero, en canvi, és molt més arriscat no presentar-se: implicaria avortar un projecte tot just insinuat, i probablement liquidar una carrera política personal. La CUP no s’ha volgut jugar l’engrescament que ha despertat en la política local, Carretero necessita crear un engrescament col·lectiu per a fer viable el seu projecte, i els crítics d’Esquerra, l'Esquerra Independentista d’Uriel Bertran, pretenen recuperar la il·lusió perduda al si del partit republicà. És tot el país que espera recuperar una autoestima i una il·lusió col·lectiva; que es faci sota unes sigles o unes altres, és pura anècdota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada