Quan es va iniciar la redacció del nou Estatut d’Autonomia tothom era conscient que s’estava esgotant la darrera oportunitat de trobar un encaix mínimament acceptable de Catalunya dins l’Estat espanyol. Els socialistes catalans van ser els primers que se’n van desmarcar i es van situar al bàndol espanyol per tal d’impedir que prosperés el text aprovat pel Parlament de Catalunya. I tot seguit, CiU es va deixar utilitzar pels socialistes per signar un Estatut rebaixat que lògicament deixava molt insatisfets els republicans. Tres anys després ens trobem amb uns socialistes espanyols radicalment en contra del text que van acordar Mas i Zapatero, uns socialistes catalans disposats a fer noves rebaixes i una ERC defensant el resultat d’aquell Estatut que ells van votar negativament.
És difícil de saber, a hores d’ara, si hauria estat possible arribar a un pacte amb els espanyols per assolir un Estatut millor que el que tenim. Si l’aplicació d’aquest, ja rebaixat, resulta inacceptable tant per als socialistes com per als populars, i probablement també ho serà per als seus representants en el Tribunal Constitucional, hom pot imaginar les dificultats reals que hi havia per a obtenir un text millor, tenint en compte que tots els partits, inclosa Esquerra, estaven jugant la carta constitucional. Però bé, sigui com sigui, el debat actual ja no és sobre l’Estatut que hauríem pogut tenir sinó sobre l’aplicació del que tenim. Esquerra, ho deia ahir Joan Puigcercós, donaria per bona la xifra dels 3.800 milions resultant de l’aplicació del text estatutari. Potser la xifra, que fins ara els republicans es negaven a donar com a llistó mínim en la negociació perquè seguien l’estratègia dels socialistes catalans, no és més que un posicionament de darrera hora per a poder argumentar una possible negativa a l’acord final. En qualsevol cas, entra dins la lògica institucional de defensa del compliment de l’Estatut aprovat per les Corts espanyoles, i referendat per la ciutadania, encara que amb l’oposició dels mateixos republicans.
I bé. Ara estem al final d’un procés i s’obren dues possibilitats: Que s’arribi a un acord de finançament satisfactori, o que no s’hi arribi. I el que no es pot fer és, en qualsevol cas, carregar la culpa als altres i sempre als mateixos en funció només d’un tacticisme de curt abast. Si s’assoleix un bon acord que compleixi amb l’Estatut i que per tant arribi a la xifra proposada per ERC, caldrà remarcar que una part important del mèrit haurà estat la fermesa negociadora dels republicans, amb la complicitat d'alguns sectors del PSC; però, alhora, reconèixer que el text de l’Estatut pactat per CiU, en el ben entès que tothom havia acceptat d’entrada els límits constitucionals, no era tan dolent com això. Per contra, si no es compleix el que marca l’Estatut, i per tant el finançament que se’ns proposa és molt inferior a l’esperat, inferior al 3.800 precisats per Puigcercós, ERC no hi podrà estar d’acord i la responsabilitat s’haurà de fer recaure no tant en els qui van redactar l'Estatut com en els qui han proposat o acceptat incomplir-lo; i en els seus aliats, naturalment.
És difícil de saber, a hores d’ara, si hauria estat possible arribar a un pacte amb els espanyols per assolir un Estatut millor que el que tenim. Si l’aplicació d’aquest, ja rebaixat, resulta inacceptable tant per als socialistes com per als populars, i probablement també ho serà per als seus representants en el Tribunal Constitucional, hom pot imaginar les dificultats reals que hi havia per a obtenir un text millor, tenint en compte que tots els partits, inclosa Esquerra, estaven jugant la carta constitucional. Però bé, sigui com sigui, el debat actual ja no és sobre l’Estatut que hauríem pogut tenir sinó sobre l’aplicació del que tenim. Esquerra, ho deia ahir Joan Puigcercós, donaria per bona la xifra dels 3.800 milions resultant de l’aplicació del text estatutari. Potser la xifra, que fins ara els republicans es negaven a donar com a llistó mínim en la negociació perquè seguien l’estratègia dels socialistes catalans, no és més que un posicionament de darrera hora per a poder argumentar una possible negativa a l’acord final. En qualsevol cas, entra dins la lògica institucional de defensa del compliment de l’Estatut aprovat per les Corts espanyoles, i referendat per la ciutadania, encara que amb l’oposició dels mateixos republicans.
I bé. Ara estem al final d’un procés i s’obren dues possibilitats: Que s’arribi a un acord de finançament satisfactori, o que no s’hi arribi. I el que no es pot fer és, en qualsevol cas, carregar la culpa als altres i sempre als mateixos en funció només d’un tacticisme de curt abast. Si s’assoleix un bon acord que compleixi amb l’Estatut i que per tant arribi a la xifra proposada per ERC, caldrà remarcar que una part important del mèrit haurà estat la fermesa negociadora dels republicans, amb la complicitat d'alguns sectors del PSC; però, alhora, reconèixer que el text de l’Estatut pactat per CiU, en el ben entès que tothom havia acceptat d’entrada els límits constitucionals, no era tan dolent com això. Per contra, si no es compleix el que marca l’Estatut, i per tant el finançament que se’ns proposa és molt inferior a l’esperat, inferior al 3.800 precisats per Puigcercós, ERC no hi podrà estar d’acord i la responsabilitat s’haurà de fer recaure no tant en els qui van redactar l'Estatut com en els qui han proposat o acceptat incomplir-lo; i en els seus aliats, naturalment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada