Poques paraules em desagraden més del vocabulari polític com la de “traïdors”, sobretot quan s’utilitza irresponsablement per a carregar les tintes contra l’adversari que probablement no està tan lluny ideològicament. Correspon a una visió maniquea, sectària i molt poc seriosa de la realitat, però sobretot la distorsiona buscant l’enemic a casa, entre els qui haurien de ser companys de lluita, i en molts casos entre els qui ja havien estat companys de partit o de grup. Jo he estat molt crític, i ho continuo essent, amb molts dirigents polítics de l’àmbit nacionalista perquè crec que no estan portant adequadament, amb suficient visió de país, la política nacional; però d’aquí a titllar-los de traïdors hi va un bon pas.
Quan alguna vegada, que sol ser bastant sovint, em trobo un independentista que em diu i tu què hi fas, encara, a ERC?, no tinc massa arguments per a defensar determinades polítiques dels dirigents del partit, però sí que acabo dient que, fet i fet, continua essent el principal partit independentista del país, i continuo creient en la possibilitat de redreçar-lo. En qualsevol cas, tinc absolutament clar que tan vàlida pot ser la meva opció com la dels qui es troben a CiU, la dels qui s’han passat al projecte de Reagrupament, la dels qui s’han decantat per opcions més radicals com la CUP o RC, o la dels qui prefereixen no entrar en cap formació política i treballar exclusivament des de les diferents plataformes i associacions sobiranistes. No és que em semblin igualment vàlides totes les opcions, sinó que crec que les necessitem totes, i que continuem essent companys de lluita per uns mateixos objectius, encara que tinguem diferents carnets i seguim estratègies relativament diferents. Al final ens acabarem trobant. Si fos per mi, no tindria cap inconvenient per tenir una doble militància.
El que em dol, doncs, és que a vegades, moguts més pel ressentiment que per l’anàlisi seriosa, s’intenti posar barreres entre les diferents opcions nacionalistes. I una d’aquestes barreres és la de titllar-se de “traïdors”. Sospito que es fa servir precisament perquè se suposa que és de les acusacions que poden fer més mal. Jo puc criticar durament la direcció d’Esquerra, i algú em pot criticar a mi considerant que vaig errat, però en cap cas penso que es tracti de traïcions. Si fossin certes determinades asseveracions que hom pot llegir i escoltar fàcilment en determinats fòrums, on la paraula “traïció” apareix amb excessiva frivolitat i inconsciència, hauríem de concloure que tenim un país pel qual no val la pena de continuar lluitant. Afortunadament, crec que no és així.
És per això que condemno, sense pal·liatius, l’ús de la paraula “traïdor” per a referir-nos a qualsevol de les opcions catalanistes del país, i aquí incloc des dels independentistes més radicals a les direccions dels grans partits nacionalistes, així com altres sectors catalanistes que no acaben de veure clara la opció de la independència. Poden anar més o menys errats; però traïdors, no. I si m’apuren, puc arribar a entendre la verborrea eixelebrada d’algun element marginal. Però que la paraula “traïdor” aparegui en boca d’un Conseller de la Generalitat per qualificar una altra opció política, amb la qual tard o d’hora ens haurem d’entendre si volem avançar cap a la plena sobirania, em sembla d’una irresponsabilitat i manca de credibilitat intolerables. No podem tenir al capdavant persones tan inconscients i tan poc serioses.
Quan alguna vegada, que sol ser bastant sovint, em trobo un independentista que em diu i tu què hi fas, encara, a ERC?, no tinc massa arguments per a defensar determinades polítiques dels dirigents del partit, però sí que acabo dient que, fet i fet, continua essent el principal partit independentista del país, i continuo creient en la possibilitat de redreçar-lo. En qualsevol cas, tinc absolutament clar que tan vàlida pot ser la meva opció com la dels qui es troben a CiU, la dels qui s’han passat al projecte de Reagrupament, la dels qui s’han decantat per opcions més radicals com la CUP o RC, o la dels qui prefereixen no entrar en cap formació política i treballar exclusivament des de les diferents plataformes i associacions sobiranistes. No és que em semblin igualment vàlides totes les opcions, sinó que crec que les necessitem totes, i que continuem essent companys de lluita per uns mateixos objectius, encara que tinguem diferents carnets i seguim estratègies relativament diferents. Al final ens acabarem trobant. Si fos per mi, no tindria cap inconvenient per tenir una doble militància.
El que em dol, doncs, és que a vegades, moguts més pel ressentiment que per l’anàlisi seriosa, s’intenti posar barreres entre les diferents opcions nacionalistes. I una d’aquestes barreres és la de titllar-se de “traïdors”. Sospito que es fa servir precisament perquè se suposa que és de les acusacions que poden fer més mal. Jo puc criticar durament la direcció d’Esquerra, i algú em pot criticar a mi considerant que vaig errat, però en cap cas penso que es tracti de traïcions. Si fossin certes determinades asseveracions que hom pot llegir i escoltar fàcilment en determinats fòrums, on la paraula “traïció” apareix amb excessiva frivolitat i inconsciència, hauríem de concloure que tenim un país pel qual no val la pena de continuar lluitant. Afortunadament, crec que no és així.
És per això que condemno, sense pal·liatius, l’ús de la paraula “traïdor” per a referir-nos a qualsevol de les opcions catalanistes del país, i aquí incloc des dels independentistes més radicals a les direccions dels grans partits nacionalistes, així com altres sectors catalanistes que no acaben de veure clara la opció de la independència. Poden anar més o menys errats; però traïdors, no. I si m’apuren, puc arribar a entendre la verborrea eixelebrada d’algun element marginal. Però que la paraula “traïdor” aparegui en boca d’un Conseller de la Generalitat per qualificar una altra opció política, amb la qual tard o d’hora ens haurem d’entendre si volem avançar cap a la plena sobirania, em sembla d’una irresponsabilitat i manca de credibilitat intolerables. No podem tenir al capdavant persones tan inconscients i tan poc serioses.
2 comentaris:
Senyor Romeu, crec que la majoria dels que critiquem a Esquerra, ho fem directament a la direcció, i, sincerament, em costa llegir qualificatius com el de traidor. Més botifler, que ve a ésser el mateix, però és que podríem estar aquí hores i hores, podria estar aquí hores i hores, justificant aquest qualificatiu. Crec que el dret a la llibertat d'opinió també té aquesta part, el dret a poder desqualificar, sense insultar. Per a que se m'entengui, crec que hem de poder tenir el dret a poder dir a qui creiem que està comportant-se com a tal, si hom creu que hi ha una direcció d'un partit que s'està comportant com una autèntica traïció a Catalunya, s'ha de poder dir. Perquè sinó, si no tenim el dret a poder dir el que pensem, sempre i quan, això li reconec, ho justifiquem amb arguments, què ens queda? abaixar el cap?
Aquest país viu constantment de baralles internes. Constantment vivim de divisions. Cal qüestionar-se el perquè d'aquestes divisions quan, mentre el nombre d'independentistes augmenta a diari, la gent vota menys a opcions independentistes o nacionalistes, o es queden directament a casa. Aquestes baralles internes, crec, són a vegades conseqüència dels nostres propis despropòsits, de la manca de credibilitat dels polítics d'aquest país, de les mentides i l'entendre la política com un show o un vodevil. En definitiva, els polítics dels partits que ens han de dur a la sobirania, ja es diguin els de CiU, ja es diguin els de Esquerra, viuen continuament de l'atac mutu i de buscar més la confrontació que la unió. I això és així, entenc, perquè no estimen el país ni treballen per ell, sinó pels seus interessos personals. Com si la polític fos el negoci al qu hi aboquen les seves esperances. Si a sobre, senyor Romeu, no podem denunciar-ho, no podem dir el que pensem, no podem cridar ben alt que són uns autèntics estafadors -alguns, uns quants, la majoria, m'és ben igual perquè corrompeixen completament el sistema- si no ho podem dir, repeteixo, mai acabarem trobant-nos en aquesta estació final de la que parla vostè, perquè senzillament no hi arribarem mai.
Crec sincerament, si serveis d'alguna cosa, que cal denunciar tots aquests comportaments, abans de començar a treballar tots junts i sumar. Perquè sinó, si aquests polítics no veuen clar que són penalitzats els seus comportaments, tot seguìrà igual i Espanya llavors ho té molt i molt fàcil per continuar escanyant-nos.
reclamo una mica de reflexió a tots aquells que, com vostè, treballen per Catalunya, se senten patriotes i ho són, per a que reflexionin sobre aquesta realitat. I en la mesura del possible, es denunciin aquestes actituds. D'exemples li podria posar a centenars, i si vol faig un esforç i li'n relato uns quants, per a escarni dels qui perpetren, en nom de Catalunya, aquest suïcidi col.lectiu.
Moltes gràcies
Suposo, Joan, que per gota que hagis llegit algun article del meu bloc hauràs vist que no em quedo pas curt a l'hora de criticar la direcció d'Esquerra.
De fet, la crítica més important que faig en aquest escrit és a un Conseller d'Esquerra que per justificar l'acord de finançament ha llançat l'improperi de "traïdors" a un altre partit nacionalista. Naturalment que també critico els qui ho fan contra Esquerra.
Una cosa és mostrar el descaord, criticar amb tota la duresa que clagui, com jo faig molt sovint, i l'altra és utilitzar termes com el de traïdor que implica desqualificar del tot la persona o el grup, quan si mai volem fer algun pas endavant els necessitarem a tots. També els que ara s'equivoquen, per greu que sigui el seu error.
Publica un comentari a l'entrada