De tant en tant, apareixen als mitjans de comunicació estudis que alerten dels possibles perjudicis per a la salut de determinades pràctiques o del consum de determinats productes. Però, fora que es tracti de productes molt residuals i en cap cas produït per una gran empresa, l’estudi sempre acaba dient que no es pot concloure científicament que sigui el causant directe de cap dels perjudicis que se li atribuïa. Això és el que ha passat amb estudis com el de la perniciositat dels productes transgènics o, més recentment, de l’ús dels telèfons mòbils, com abans havia estat el cas de les antenes de telefonia, de la proximitat de línies elèctriques d’alta tensió, etc.etc.
S’entén que una empresa, com a fórmula per a promocionar el seu producte i per a contrarestar la publicitat adversa, s’inventi o falsegi estudis pretesament científics, com veiem a diari en espots televisius. El que no s’entén és que aquests estudis estiguin cofinançats per institucions de caràcter públic, sigui l’OMS o qualsevol administració local, per acabar exonerant de tota responsabilitat l’empresa. Això ha passat amb l’estudi sobre la relació de la telefonia mòbil amb el risc de tumors cerebrals, que lògicament ha acabat dient que tal relació no està científicament provada. És la mateixa excusa que utilitza la Justícia quan vol sortir en defensa d’alguna actuació policial que ha acabat tràgicament: la víctima no es mor de la pallissa sinó d’una aturada cardíaca, i no es pot demostrar que l’aturada no s’hagués produït igualment. O l’excusa que es dóna per a negar els efectes nocius de la proximitat d’una instal·lació nuclear, com ara un cementiri.
Si no hi hagués un poder al darrere, sigui polític o econòmic, no s’exigiria que algú demostrés la perniciositat del producte o l’activitat, sinó a l’inrevés: algú ens hauria de demostrar científicament que no hi ha cap risc per a la població. Però, ja se sap, qui té el poder es fa les lleis a la seva mida, marca les regles del joc, condiciona la Justícia i fa els estudis pertinents que demostren científicament que no està demostrada la perniciositat de la seva actuació.
S’entén que una empresa, com a fórmula per a promocionar el seu producte i per a contrarestar la publicitat adversa, s’inventi o falsegi estudis pretesament científics, com veiem a diari en espots televisius. El que no s’entén és que aquests estudis estiguin cofinançats per institucions de caràcter públic, sigui l’OMS o qualsevol administració local, per acabar exonerant de tota responsabilitat l’empresa. Això ha passat amb l’estudi sobre la relació de la telefonia mòbil amb el risc de tumors cerebrals, que lògicament ha acabat dient que tal relació no està científicament provada. És la mateixa excusa que utilitza la Justícia quan vol sortir en defensa d’alguna actuació policial que ha acabat tràgicament: la víctima no es mor de la pallissa sinó d’una aturada cardíaca, i no es pot demostrar que l’aturada no s’hagués produït igualment. O l’excusa que es dóna per a negar els efectes nocius de la proximitat d’una instal·lació nuclear, com ara un cementiri.
Si no hi hagués un poder al darrere, sigui polític o econòmic, no s’exigiria que algú demostrés la perniciositat del producte o l’activitat, sinó a l’inrevés: algú ens hauria de demostrar científicament que no hi ha cap risc per a la població. Però, ja se sap, qui té el poder es fa les lleis a la seva mida, marca les regles del joc, condiciona la Justícia i fa els estudis pertinents que demostren científicament que no està demostrada la perniciositat de la seva actuació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada