Demà, a les 12 del migdia, a la Plaça de les Nacions de Ginebra. Aquesta és la nova cita per a donar a conèixer al món el conflicte obert entre Catalunya i Espanya. Promogut pel mateix col·lectiu, Deumil.cat, que va organitzar la manifestació de l’any passat a Brussel·les, ara es pretén organitzar també una concentració festiva davant la seu de les Nacions Unides a Ginebra. De moment ja s’ha lliurat una carta de presentació al President del Consell de Drets Humans, Alex Van Meeuwen. Una vegada més la societat civil ha de fer les funcions de suplència d’unes institucions que sembla que no tinguin altre objectiu que el de disputar-se’n internament el control.
L’important no serà el nombre de persones que s’aconsegueixi concentrar a la ciutat de Ginebra, sinó l’acte simbòlic de donar visibilitat internacional al fet català. L’èxit assolit en l’anterior convocatòria de Brussel·les fa pensar que aquesta vegada també serà possible, tot i les dificultats objectives. Sovint des d’aquesta mateixa societat civil es fa bandera de la independència institucional amb què realitzen les seves accions; i té molt de mèrit, està clar. Però això mateix pot ser-ne el principal handicap. Els mitjans de comunicació nacionals, però també els de fora, no conceben altra realitat que l’oficial, la de les institucions i la dels poders fàctics. A aquesta inèrcia general d’ignorar tot allò que no porta segell oficial, s’hi afegeix la tendenciositat manifesta d’aquests mitjans en contra de determinades opcions polítiques.
Hi ha també la dificultat objectiva d’arribar amb convenciment a aquesta mena d’organismes internacionals. La Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides sovint ha d’estudiar casos de violació flagrant d’aquests drets, ja sigui a Cambodja, a Birmània o al Congo, i amb escasses competències per a incidir-hi més enllà de simples resolucions que no obliguen a ningú. Per als membres d’aquests organismes, doncs, situacions com la nostra són vistes amb uns altres paràmetres, els costa de veure-hi vulneracions reals dels drets humans, i sovint ho interpreten com una disputa interna de caràcter menor. I si a això hi afegim que les institucions que democràticament representen el país no es posen al costat de les entitats denunciants, s’entén que la seva mirada sigui més aviat freda i distant. El que costa més d’entendre és, precisament, la negligència d’aquestes nostres institucions.
L’important no serà el nombre de persones que s’aconsegueixi concentrar a la ciutat de Ginebra, sinó l’acte simbòlic de donar visibilitat internacional al fet català. L’èxit assolit en l’anterior convocatòria de Brussel·les fa pensar que aquesta vegada també serà possible, tot i les dificultats objectives. Sovint des d’aquesta mateixa societat civil es fa bandera de la independència institucional amb què realitzen les seves accions; i té molt de mèrit, està clar. Però això mateix pot ser-ne el principal handicap. Els mitjans de comunicació nacionals, però també els de fora, no conceben altra realitat que l’oficial, la de les institucions i la dels poders fàctics. A aquesta inèrcia general d’ignorar tot allò que no porta segell oficial, s’hi afegeix la tendenciositat manifesta d’aquests mitjans en contra de determinades opcions polítiques.
Hi ha també la dificultat objectiva d’arribar amb convenciment a aquesta mena d’organismes internacionals. La Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides sovint ha d’estudiar casos de violació flagrant d’aquests drets, ja sigui a Cambodja, a Birmània o al Congo, i amb escasses competències per a incidir-hi més enllà de simples resolucions que no obliguen a ningú. Per als membres d’aquests organismes, doncs, situacions com la nostra són vistes amb uns altres paràmetres, els costa de veure-hi vulneracions reals dels drets humans, i sovint ho interpreten com una disputa interna de caràcter menor. I si a això hi afegim que les institucions que democràticament representen el país no es posen al costat de les entitats denunciants, s’entén que la seva mirada sigui més aviat freda i distant. El que costa més d’entendre és, precisament, la negligència d’aquestes nostres institucions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada