Brasil és un país emergent, un país que ha estat capaç de situar-se al món estratègicament i de formar part del G-20, a més d’aconseguir la nominació d’una de les seves ciutats com a seu Olímpica. El que no ens diuen mai és a quin preu. Està seguint a marxes forçades i amb dos-cents anys de retard el mateix procés nord-americà d’extinció dels pobles indígenes que n’havien estat els pobladors originals. Es fa en silenci, discretament, comptant amb la complicitat dels mitjans de comunicació que miren cap a una altra banda, i amb la intervenció directa de tres factors: el Govern brasiler, les empreses concessionàries estrangeres i els depredadors furtius, però tolerats, que arrasen la selva amazònica.
Un exemple n’és la construcció de dues enormes preses sobre el riu Madeira, amb tot l’entramat de carreteres i d’infraestructures que comporta. El Govern de Lula, i encara sort que és d’esquerrres, ha fet la seva planificació sobre el territori amb l’objectiu d’incentivar el creixement econòmic, crear llocs de treball, aprofitar els recursos naturals... Però s’ha oblidat d’un petit detall: la selva amazònica no és un territori perdut, abandonat i sense amo. Hi ha pobles indígenes que hi han viscut sempre, perquè aquest és el seu espai natural, i en viuen. Des de la perspectiva del Govern, de les grans ciutats de la costa, però també de les empreses multinacionals, la selva és un territori verge a explotar, i no s’aturaran per la fotesa d’uns pobles indígenes, alguns dels quals ni tan sols tenen censats. Un grup d’empreses europees liderades per la francesa GDF Suez, i amb la participació entre altres del Banc de Santander, estan construint les preses de San Antonio i Jirau, que podrien entrar en funcionament els propers anys. Per a ells, els indígenes no existeixen: es negaran les seves terres, i aquests hauran de fugir del seu hàbitat tradicional; veuran limitats els seus recursos que fins ara els permetien la subsistència, sense que ningú els hagi consultar res ni molt menys ningú els indemnitzi per res. No tenen papers ni tenen drets, no se’ls reconeix ni la seva existència.
Alguns són pobles no contactats, que viuen aïllats, com els mujica nava, els jacareuba/ katawixi, i altres pobles de l’entorn, com els karitiana, els karipuna, els uru-eu-wau-wau, els parintintin, els tenharim, els pirahã, els jiahui, els torá, els apurinã, els mura, els oro ari, els oro bom, els cassupá o els salamãi, també es veuran afectats per aquestes modificacions del seu hàbitat. Uns moriran directament per la seva vulnerabilitat en ser contactats, altres seran víctimes dels franctiradors contractats per les mateixes empreses explotadores encarregats de netejar el territori que els han donat en concessió; molts no suportaran el trasbals i no podran sobreviure a la disgregació de les seves comunitats; només els més afortunats podran buscar refugi en un altre indret de la selva, fins que un altre gran projecte del necessari creixement del Brasil els en foragiti de nou. Aquí no hi ha drets humans que valguin, potser perquè no se’ls reconeix ni com a humans.
Un exemple n’és la construcció de dues enormes preses sobre el riu Madeira, amb tot l’entramat de carreteres i d’infraestructures que comporta. El Govern de Lula, i encara sort que és d’esquerrres, ha fet la seva planificació sobre el territori amb l’objectiu d’incentivar el creixement econòmic, crear llocs de treball, aprofitar els recursos naturals... Però s’ha oblidat d’un petit detall: la selva amazònica no és un territori perdut, abandonat i sense amo. Hi ha pobles indígenes que hi han viscut sempre, perquè aquest és el seu espai natural, i en viuen. Des de la perspectiva del Govern, de les grans ciutats de la costa, però també de les empreses multinacionals, la selva és un territori verge a explotar, i no s’aturaran per la fotesa d’uns pobles indígenes, alguns dels quals ni tan sols tenen censats. Un grup d’empreses europees liderades per la francesa GDF Suez, i amb la participació entre altres del Banc de Santander, estan construint les preses de San Antonio i Jirau, que podrien entrar en funcionament els propers anys. Per a ells, els indígenes no existeixen: es negaran les seves terres, i aquests hauran de fugir del seu hàbitat tradicional; veuran limitats els seus recursos que fins ara els permetien la subsistència, sense que ningú els hagi consultar res ni molt menys ningú els indemnitzi per res. No tenen papers ni tenen drets, no se’ls reconeix ni la seva existència.
Alguns són pobles no contactats, que viuen aïllats, com els mujica nava, els jacareuba/ katawixi, i altres pobles de l’entorn, com els karitiana, els karipuna, els uru-eu-wau-wau, els parintintin, els tenharim, els pirahã, els jiahui, els torá, els apurinã, els mura, els oro ari, els oro bom, els cassupá o els salamãi, també es veuran afectats per aquestes modificacions del seu hàbitat. Uns moriran directament per la seva vulnerabilitat en ser contactats, altres seran víctimes dels franctiradors contractats per les mateixes empreses explotadores encarregats de netejar el territori que els han donat en concessió; molts no suportaran el trasbals i no podran sobreviure a la disgregació de les seves comunitats; només els més afortunats podran buscar refugi en un altre indret de la selva, fins que un altre gran projecte del necessari creixement del Brasil els en foragiti de nou. Aquí no hi ha drets humans que valguin, potser perquè no se’ls reconeix ni com a humans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada