Dia rere dia, els professionals de la política s’entesten, amb una intensitat i fervor encomiables, en assegurar-se que la ciutadania es mantindrà al marge de la política i que, encara que sigui criticant-los, els deixarà via lliure per a poder continuar fent vàlid l’eslògan de “Visc de Catalunya”. Per ser polític professional cal, per sobre de tot, tenir una cara dura impressionant i sobretot no ruboritzar-se quan es menteix de forma descarada, cosa que passa sovint. I tot i que alguna vegada hi ha qui ha reclamat la presència de polítics honestos, és probable que hores d’ara aquesta sigui una fita impossible, perquè ni els ciutadans ni els mitjans de comunicació no ho entendrien i els prendrien per ximples.
Dels casos de corrupció, en el sentit de posar la mà a la caixa o de finançar il·legalment un partit, en veiem només aquells que arriben als jutjats per un error, una negligència o una actuació temerària del qui ja s’ho prenia com un hàbit incorporat en la normalitat quotidiana. En la majoria dels casos, el desviament de fons públics, el falsejament de les comptabilitats (trobaríem una sola empresa al país que no faci les seves trampes per abaratir costos, pagar menys impostos i obtenir més beneficis?), el pagament de comissions o suborns, es fa amb la suficient discreció i correcció de formes com perquè tot tingui una aparença de normalitat i de transparència; la llei ja està feta per a donar-hi cobertura. I sempre surt aquell que, en veure que s’està posant en un compromís l’adversari exclama: “No tots els polítics som iguals”.
Només cal veure com actuen amb criteris diferents, segons la conveniència política del moment. Tan aviat es diu que no s’han de crear comissions d’investigació quan hi ha processos judicials oberts, com s’abandona aquest criteri tan bon punt hom hi veu l’oportunitat de desgastar l’adversari. Però només s’investiga allò que políticament convé; i els partits, per exemple, ja tenen abans de començar les conclusions dels treballs de la Comissió parlamentària pel cas Palau: pel tripartit hauran quedat demostrades les irregularitats comeses per CDC, tant si el jutge hi veu indicis de delicte com si no; mentre que els convergents ja tenen redactada la seva conclusió que no hi ha provés d’haver fet res il·legal. Iceta defensa públicament que el Conseller Castells no té perquè anar a declarar a la Comissió parlamentària per no hi te res a veure ni “remotament”, diu textualment. Ara sembla que fins i tot hi poden haver imputacions penals contra alts càrrecs socialistes de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat. Nadal i Castells asseguren solemnement que no tenen res a amagar i que Castells anirà a declarar allà on calgui i quan calgui; però al mateix temps el PSC, ERC i IC-V rebutgen una i altra vegada la seva compareixença.
I petits detalls que demostren la talla i l’honestedat dels seu protagonistes. El diputat Pere Bosch, en el seu afany de trobar proves incriminatòries o que com a mínim deixin oberta la sospita, llegeix una nota trobada en l’agenda de la filla de Montull, en què es parla que “hi ha alguna cosa que falla” referint-se a un informe de l’auditoria. Una frase que pot amagar moltes coses o pot no tenir cap rellevància. Però llavors resulta que quan l’interrogat, Enric Fernandez, antic auditor del Palau, li demana que li deixi veure la nota, s’adona que el diputat no sabia llegir o intencionadament havia canviat una paraula: no era “alguna cosa que falla”, sinó “alguna cosa que falta”. Tot i així, de la frase encara se’n podria deduir alguna anomalia, però com a acusació quedava més bé, més fort, manipulant i falsejant el text. El detall no té cap importància, però és una mostra del nivell d’honestedat dels nostres polítics: si llegint i interpretant la realitat no n’hi ha prou per a tombar l’adversari, es menteix i es tergiversa el que calgui. Com aquella diputada socialista que a Madrid posava el crit al cel, amb tota mena d’improperis i acusacions, pel fet que el Partit Popular presentés una proposta per a prohibir el vel integral en els espais públics, oblidant que a Catalunya han estat els alcaldes socialistes els qui han impulsat mesures semblants.
No és estrany que la gent acabi arribant a la conclusió que els polítics són uns professionals de la farsa. I, en conseqüència, o bé deixin d’anar a votar o ho facin pel partit que els inspira menys malfiança, per més que estigui involucrat en casos de corrupció. Com tots.
Dels casos de corrupció, en el sentit de posar la mà a la caixa o de finançar il·legalment un partit, en veiem només aquells que arriben als jutjats per un error, una negligència o una actuació temerària del qui ja s’ho prenia com un hàbit incorporat en la normalitat quotidiana. En la majoria dels casos, el desviament de fons públics, el falsejament de les comptabilitats (trobaríem una sola empresa al país que no faci les seves trampes per abaratir costos, pagar menys impostos i obtenir més beneficis?), el pagament de comissions o suborns, es fa amb la suficient discreció i correcció de formes com perquè tot tingui una aparença de normalitat i de transparència; la llei ja està feta per a donar-hi cobertura. I sempre surt aquell que, en veure que s’està posant en un compromís l’adversari exclama: “No tots els polítics som iguals”.
Només cal veure com actuen amb criteris diferents, segons la conveniència política del moment. Tan aviat es diu que no s’han de crear comissions d’investigació quan hi ha processos judicials oberts, com s’abandona aquest criteri tan bon punt hom hi veu l’oportunitat de desgastar l’adversari. Però només s’investiga allò que políticament convé; i els partits, per exemple, ja tenen abans de començar les conclusions dels treballs de la Comissió parlamentària pel cas Palau: pel tripartit hauran quedat demostrades les irregularitats comeses per CDC, tant si el jutge hi veu indicis de delicte com si no; mentre que els convergents ja tenen redactada la seva conclusió que no hi ha provés d’haver fet res il·legal. Iceta defensa públicament que el Conseller Castells no té perquè anar a declarar a la Comissió parlamentària per no hi te res a veure ni “remotament”, diu textualment. Ara sembla que fins i tot hi poden haver imputacions penals contra alts càrrecs socialistes de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat. Nadal i Castells asseguren solemnement que no tenen res a amagar i que Castells anirà a declarar allà on calgui i quan calgui; però al mateix temps el PSC, ERC i IC-V rebutgen una i altra vegada la seva compareixença.
I petits detalls que demostren la talla i l’honestedat dels seu protagonistes. El diputat Pere Bosch, en el seu afany de trobar proves incriminatòries o que com a mínim deixin oberta la sospita, llegeix una nota trobada en l’agenda de la filla de Montull, en què es parla que “hi ha alguna cosa que falla” referint-se a un informe de l’auditoria. Una frase que pot amagar moltes coses o pot no tenir cap rellevància. Però llavors resulta que quan l’interrogat, Enric Fernandez, antic auditor del Palau, li demana que li deixi veure la nota, s’adona que el diputat no sabia llegir o intencionadament havia canviat una paraula: no era “alguna cosa que falla”, sinó “alguna cosa que falta”. Tot i així, de la frase encara se’n podria deduir alguna anomalia, però com a acusació quedava més bé, més fort, manipulant i falsejant el text. El detall no té cap importància, però és una mostra del nivell d’honestedat dels nostres polítics: si llegint i interpretant la realitat no n’hi ha prou per a tombar l’adversari, es menteix i es tergiversa el que calgui. Com aquella diputada socialista que a Madrid posava el crit al cel, amb tota mena d’improperis i acusacions, pel fet que el Partit Popular presentés una proposta per a prohibir el vel integral en els espais públics, oblidant que a Catalunya han estat els alcaldes socialistes els qui han impulsat mesures semblants.
No és estrany que la gent acabi arribant a la conclusió que els polítics són uns professionals de la farsa. I, en conseqüència, o bé deixin d’anar a votar o ho facin pel partit que els inspira menys malfiança, per més que estigui involucrat en casos de corrupció. Com tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada