Afortunadament, almenys que jo sàpiga, en aquesta ocasió ningú ha volgut aprofitar la tragèdia de Castelldefels per a treure’n rendiment polític. Tot i que ens diuen que hi ha no sé quantes investigacions en marxa, inclosa la judicial, sembla que el tema està prou clar: la imprudència de transgredir una prohibició tan coneguda com vulnerada arreu. L’endemà mateix, per la televisió ens mostraven la imatge d’una persona que reincidia al mateix lloc creuant les vies, com segurament ha fet sempre i com segurament es fa a centenars de llocs a tot el país. Cadascun dels infractors (qui no ho ha fet alguna vegada!) és plenament conscient que, malgrat les advertències, té temps de sobres de passar a l’altre cantó, o de fer-se enrere, si inesperadament apareix el tren. Amb el que no van comptar les víctimes de la nit de Sant Joan, és que la cosa canvia radicalment quan enlloc de passar un de sol ho fan en grup.
És cert que una regidora d’ERC ja havia advertit mesos enrere, quan es va inaugurar la nova estació, dels riscos que podia comportar en dies d’aglomeració; i fins i tot va citar expressament la nit de Sant Joan com una de les dates crítiques. Davant d’una aglomeració excepcional, qualsevol pas pot resultar insuficient, o com a mínim molt més lent. Tota una temptació a optar per una drecera, segurament emprada en moltes altres ocasions, i més veient que s’havia tancat un pas elevat que temps enrere havia estat l’accés normal per passar a l’altra banda de les vies. Curiosament, l’endemà mateix algú s’havia afanyat a obrir la porta d’accés a aquest pas elevat.
No es tracta de buscar responsabilitats per aquests fets en concret, o en tot cas ja ho diran les instàncies a qui pertoqui. Però sí que és cert que la mateixa administració que és molt meticulosa a l’hora d’exigir mesures de seguretat en determinats indrets o iniciatives privades, com ara en els Parcs aquàtics, no ho és tant a l’hora de preveure sortides d’emergència o situacions d’aglomeració excepcionals en espais o serveis públics. Les mateixes mesures de seguretat per a impedir o dificultar els qui pretenen viatjar en metro sense pagar, converteixen les estacions de metro en veritables ratoneres en cas d’emergència; recordo una ocasió en què el tren en què viatjava va quedar avariat entre les estacions de Plaça de Catalunya i de Sants, i teníem davant mateix una sortida d’emergència que ens hauria permès sortir a l’avinguda de Roma, però la sortida estava bloquejada; i a la meva escola, sense anar més lluny, en les obres d’ampliació es va preveure una sortida d’emergència que no es pot obrir des de dins i que està sempre tancada amb pany i clau, amb l’esperança i el convenciment que mai caldrà fer-ne ús.
És cert que una regidora d’ERC ja havia advertit mesos enrere, quan es va inaugurar la nova estació, dels riscos que podia comportar en dies d’aglomeració; i fins i tot va citar expressament la nit de Sant Joan com una de les dates crítiques. Davant d’una aglomeració excepcional, qualsevol pas pot resultar insuficient, o com a mínim molt més lent. Tota una temptació a optar per una drecera, segurament emprada en moltes altres ocasions, i més veient que s’havia tancat un pas elevat que temps enrere havia estat l’accés normal per passar a l’altra banda de les vies. Curiosament, l’endemà mateix algú s’havia afanyat a obrir la porta d’accés a aquest pas elevat.
No es tracta de buscar responsabilitats per aquests fets en concret, o en tot cas ja ho diran les instàncies a qui pertoqui. Però sí que és cert que la mateixa administració que és molt meticulosa a l’hora d’exigir mesures de seguretat en determinats indrets o iniciatives privades, com ara en els Parcs aquàtics, no ho és tant a l’hora de preveure sortides d’emergència o situacions d’aglomeració excepcionals en espais o serveis públics. Les mateixes mesures de seguretat per a impedir o dificultar els qui pretenen viatjar en metro sense pagar, converteixen les estacions de metro en veritables ratoneres en cas d’emergència; recordo una ocasió en què el tren en què viatjava va quedar avariat entre les estacions de Plaça de Catalunya i de Sants, i teníem davant mateix una sortida d’emergència que ens hauria permès sortir a l’avinguda de Roma, però la sortida estava bloquejada; i a la meva escola, sense anar més lluny, en les obres d’ampliació es va preveure una sortida d’emergència que no es pot obrir des de dins i que està sempre tancada amb pany i clau, amb l’esperança i el convenciment que mai caldrà fer-ne ús.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada