Ja ens havien advertit que més important que les retallades a determinats articles de l’Estatut seria la interpretació i el judici d’intencions que podia fer el Tribunal Constitucional. Un cop publicat el gruix de la Sentència no és gens agosarat dir que, a més de la corrupció mateixa d’un Tribunal titella en mans dels dos partits espanyols, hi ha clars indicis de prevaricació quan la sentència té una clara intencionalitat política, respon a criteris que ben poc tenen a veure amb els principis jurídics, en alguns moments ni tan sols s’ajusta al recurs presentat i es limita a defensar un model d’Estat que correspon a una ideologia concreta que en el seu moment va haver de fer determinades concessions a la pluralitat, però que ara vol recuperar el terreny perdut. De fet, és el que diu, encara que amb unes altres paraules l’informe jurídic encarregat per la Generalitat per a fer una primera anàlisi de la Sentència del Constitucional en considerar que hi ha hagut una “mala intenció”.
Difícilment passarien un examen de primària uns individus que neguen que la paraula “nacionalitat” emprada per la Constitució, en contraposició a “regió”, no es correspongui al concepte de “nació”. Tampoc cal ser expert en dret per saber que un preàmbul no té validesa jurídica; de manera que quan el Constitucional reafirma quelcom que ja és sabut és perquè té por que algú en faci un ús argumentatiu i de caràcter polític, cosa que a ells ja no els corresponia entrar. Però és que, a més, la Sentència del Constitucional afirma que “Carecen de eficacia jurídica interpretativa las referencias del Preámbulo del Estatuto de Cataluña a "Cataluña como nación" y a "la realidad nacional de Cataluña". Però és que en el Preàmbul de l’Estatut enlloc es fa una afirmació dient que Catalunya és una nació. La seva elaboració va precisar de pactes i rebaixes a Catalunya, després acabades de ribotar a Madrid, de manera que es va haver de fer un joc de paraules precisament perquè hi havia més d’un partit polític que no volia que constés tal afirmació. I el que fa el preàmbul de l’Estatut és simplement recordar el que en algun moment ja ha aprovat el Parlament de Catalunya i el que diu la mateixa Constitució: “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat”. Per tant, el que vénen a dir els senyors del Constitucional és que els acords del Parlament de Catalunya no tenen validesa jurídica, i que el text de la Constitució és inconstitucional si s’interpreta al peu de la lletra.
Enlloc de l’Estatut es parla de trencar la “Unitat d’Espanya”, sinó que ben al contrari es fan referències contínues al marc constitucional espanyol. Però els membres del Tribunal Constitucional, aparcant la seva condició de juristes i actuant com delegats dels respectius partits nacionalistes espanyols, reiteren constantment la necessitat de salvaguardar la “Unidad de España”. I no ho fan en base a cap anàlisi jurídica del text impugnat, sinó que ho fan simplement com a persones d’una determinada ideologia que, en un judici d’intencions absolutament inacceptable per part d’un Tribunal, temen que en aquest marc estatutari es puguin prendre decisions polítiques que tendeixin a afeblir la seva sacrosanta “Unidad”.
No es tracta, evidentment, de buscar subterfugis i falses dreceres per a recuperar part del que ha retallat la sentència del Constitucional. Perquè, de fet, el que fa el Tribunal no es limita a unes retallades ni a unes interpretacions interessades, segons la seva ideologia, sinó que declara la no existència dels catalans. Afirma que no es pot parlar de ciutadans catalans, perquè no existeix la ciutadania catalana; hi ha només ciutadans espanyols, alguns dels quals circumstancialment viuen a Catalunya. La Sentència ens nega l’existència; i si no existim, no tenim drets a reclamar.
Sobre qualsevol dels articles retallats es podria discutir l’efecte real que acabarà tenint, i per tant també cercar les fórmules per a reconduir la situació i fer que els efectes negatius siguin mínims. De fet, és cert que el Tribunal Constitucional no ha pres en consideració molts dels arguments emprats pel Partit Popular en el seu recurs, de manera que el català com a llengua de l’administració no pot ser “preferent”, però sí la “normal”; el català, segons el Constitucional pot continua essent la llengua vehicular de l’ensenyament, encara que també ho pugui ser el castellà (com de fet ja ho és ara en molts casos) i ja ho preveia també la legislació catalana, etc.
Ara, el que no es pot entrar a discutir és la negativa a acceptar la nostra existència. Aquí no hi valen mitges tintes. Aquí hi ha una qüestió de dignitat que no podem deixar passar per alt. És evident que alguns dels nostres polítics ja han desertat d’aquesta dignitat i estan disposats a actuar com a gossos servils, agraint les bastonades de l’amo. Altres tindran por d’alçar excessivament la veu i necessitaran una empenta com va ser la manifestació del dia 10, i sobretot necessitaran que el resultat de les eleccions de la tardor premiï els qui facin bandera de la dignitat nacional i apostin per un futur de llibertat per al país. Hi haurà diferents opcions que responguin a aquesta voluntat d’afrontar amb dignitat la defensa de la nostra existència, i del nostre dret a decidir. I caldrà que no perdem ni un minut en baralles entre nosaltres, per més que algú consideri molt rellevants els matisos, quan el que tenim al davant és un enemic que no ens nega només el dret a decidir, sinó el dret a ser.
Difícilment passarien un examen de primària uns individus que neguen que la paraula “nacionalitat” emprada per la Constitució, en contraposició a “regió”, no es correspongui al concepte de “nació”. Tampoc cal ser expert en dret per saber que un preàmbul no té validesa jurídica; de manera que quan el Constitucional reafirma quelcom que ja és sabut és perquè té por que algú en faci un ús argumentatiu i de caràcter polític, cosa que a ells ja no els corresponia entrar. Però és que, a més, la Sentència del Constitucional afirma que “Carecen de eficacia jurídica interpretativa las referencias del Preámbulo del Estatuto de Cataluña a "Cataluña como nación" y a "la realidad nacional de Cataluña". Però és que en el Preàmbul de l’Estatut enlloc es fa una afirmació dient que Catalunya és una nació. La seva elaboració va precisar de pactes i rebaixes a Catalunya, després acabades de ribotar a Madrid, de manera que es va haver de fer un joc de paraules precisament perquè hi havia més d’un partit polític que no volia que constés tal afirmació. I el que fa el preàmbul de l’Estatut és simplement recordar el que en algun moment ja ha aprovat el Parlament de Catalunya i el que diu la mateixa Constitució: “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat”. Per tant, el que vénen a dir els senyors del Constitucional és que els acords del Parlament de Catalunya no tenen validesa jurídica, i que el text de la Constitució és inconstitucional si s’interpreta al peu de la lletra.
Enlloc de l’Estatut es parla de trencar la “Unitat d’Espanya”, sinó que ben al contrari es fan referències contínues al marc constitucional espanyol. Però els membres del Tribunal Constitucional, aparcant la seva condició de juristes i actuant com delegats dels respectius partits nacionalistes espanyols, reiteren constantment la necessitat de salvaguardar la “Unidad de España”. I no ho fan en base a cap anàlisi jurídica del text impugnat, sinó que ho fan simplement com a persones d’una determinada ideologia que, en un judici d’intencions absolutament inacceptable per part d’un Tribunal, temen que en aquest marc estatutari es puguin prendre decisions polítiques que tendeixin a afeblir la seva sacrosanta “Unidad”.
No es tracta, evidentment, de buscar subterfugis i falses dreceres per a recuperar part del que ha retallat la sentència del Constitucional. Perquè, de fet, el que fa el Tribunal no es limita a unes retallades ni a unes interpretacions interessades, segons la seva ideologia, sinó que declara la no existència dels catalans. Afirma que no es pot parlar de ciutadans catalans, perquè no existeix la ciutadania catalana; hi ha només ciutadans espanyols, alguns dels quals circumstancialment viuen a Catalunya. La Sentència ens nega l’existència; i si no existim, no tenim drets a reclamar.
Sobre qualsevol dels articles retallats es podria discutir l’efecte real que acabarà tenint, i per tant també cercar les fórmules per a reconduir la situació i fer que els efectes negatius siguin mínims. De fet, és cert que el Tribunal Constitucional no ha pres en consideració molts dels arguments emprats pel Partit Popular en el seu recurs, de manera que el català com a llengua de l’administració no pot ser “preferent”, però sí la “normal”; el català, segons el Constitucional pot continua essent la llengua vehicular de l’ensenyament, encara que també ho pugui ser el castellà (com de fet ja ho és ara en molts casos) i ja ho preveia també la legislació catalana, etc.
Ara, el que no es pot entrar a discutir és la negativa a acceptar la nostra existència. Aquí no hi valen mitges tintes. Aquí hi ha una qüestió de dignitat que no podem deixar passar per alt. És evident que alguns dels nostres polítics ja han desertat d’aquesta dignitat i estan disposats a actuar com a gossos servils, agraint les bastonades de l’amo. Altres tindran por d’alçar excessivament la veu i necessitaran una empenta com va ser la manifestació del dia 10, i sobretot necessitaran que el resultat de les eleccions de la tardor premiï els qui facin bandera de la dignitat nacional i apostin per un futur de llibertat per al país. Hi haurà diferents opcions que responguin a aquesta voluntat d’afrontar amb dignitat la defensa de la nostra existència, i del nostre dret a decidir. I caldrà que no perdem ni un minut en baralles entre nosaltres, per més que algú consideri molt rellevants els matisos, quan el que tenim al davant és un enemic que no ens nega només el dret a decidir, sinó el dret a ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada