Tal com deia en l’article d’ahir, cadascú podia anar a la manifestació amb l’excusa que volgués i amb pretensions diverses sobre qui n’havia de recollir el clam. Però tal com estava previst, una part de la premsa espanyola ha intentat minimitzar-ne la mobilització, fins a extrems de trair el principis deontològics de tot professional del periodisme: però ja se sap que n’hi ha que tenen la seva dignitat professional sota mínims, més o menys com els del Tribunal Constitucional, i escriuen el que els dicten, que per això els paguen. Mariano Rajoy amenaçava sense embuts que quan ell governi, llavors sabríem què vol dir “actuar amb visió d’Estat”, i el José Blanco es treia de la màniga que la protesta anava contra el PP.
La manifestació parteix d’una situació a la qual ens han abocat els nostres polítics, que una i altra vegada han topat amb una Espanya que no vol saber res de federalisme ni de reconeixement de la diversitat, que només té al cap l’eslògan d’”Una, Grande y Libre” (el “libre” amb tot el sentit del qui patentà la frase, de poder esclafar qualsevol intent de disidència). Però la manifestació no anava adreçada a Madrid sinó que tenia com a destinatari màxim aquesta mateixa classe política catalana. Vam poder sentir altra vegada frases de l’estil “d’una jornada històrica”, “d’una nova etapa de la política catalana”, “ res no serà com abans”, “un abans i un després de la manifestació”... frases pronunciades pels qui tenen a les seves mans la possibilitat que això sigui així, o no. Els politics catalans i la ciutadania que els vota.
Caldrà veure en què es tradueix tot plegat. Caldrà veure les propostes polítiques de les diferents formacions per a encarar aquesta nova etapa, sabent que l’acatament pot ser l’estocada final a la nostra llengua i a la nostra identitat nacional. I sobretot caldrà veure quina és la resposta de la ciutadania a les urnes: el nou Govern, digui el que digui el seu programa, estarà condicionat pel pes que tinguin al Parlament de Catalunya tant els partidaris de seguir el model valencià d’eliminació de la llengua i de la pròpia identitat, com dels partidaris de trencar definitivament la legalitat espanyola i exercir d’una vegada per totes el nostre dret a decidir.
La manifestació parteix d’una situació a la qual ens han abocat els nostres polítics, que una i altra vegada han topat amb una Espanya que no vol saber res de federalisme ni de reconeixement de la diversitat, que només té al cap l’eslògan d’”Una, Grande y Libre” (el “libre” amb tot el sentit del qui patentà la frase, de poder esclafar qualsevol intent de disidència). Però la manifestació no anava adreçada a Madrid sinó que tenia com a destinatari màxim aquesta mateixa classe política catalana. Vam poder sentir altra vegada frases de l’estil “d’una jornada històrica”, “d’una nova etapa de la política catalana”, “ res no serà com abans”, “un abans i un després de la manifestació”... frases pronunciades pels qui tenen a les seves mans la possibilitat que això sigui així, o no. Els politics catalans i la ciutadania que els vota.
Caldrà veure en què es tradueix tot plegat. Caldrà veure les propostes polítiques de les diferents formacions per a encarar aquesta nova etapa, sabent que l’acatament pot ser l’estocada final a la nostra llengua i a la nostra identitat nacional. I sobretot caldrà veure quina és la resposta de la ciutadania a les urnes: el nou Govern, digui el que digui el seu programa, estarà condicionat pel pes que tinguin al Parlament de Catalunya tant els partidaris de seguir el model valencià d’eliminació de la llengua i de la pròpia identitat, com dels partidaris de trencar definitivament la legalitat espanyola i exercir d’una vegada per totes el nostre dret a decidir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada