La situació d’Esquerra és realment lamentable. El màxim representant del partit al Govern, el Vicepresident Josep Lluís Carod Rovira, fa temps que calla. Ha anat fent la viu viu en les àrees de gestió que s’ha reservat, havent renunciat des d’un principi (segurament que de forma pactada amb Montilla) a exercir el càrrec de vicepresident, amb uns resultats més que discrets. I sempre, d’ençà de la seva defenestració, al marge del partit; o millor dit amb un partit que l’ha deixat al marge. Sembla realment increïble que un partit com ERC, que no va pas tan sobrat de quadres qualificats, hagi deixat escapar el potencial que representa tenir durant quatre anys la figura del Vicepresident del Govern.
Ho tenim tot a favor nostre, a favor d’ERC: un increment del sentiment sobiranista entre la població, tal com reflexen totes les enquestes; les agressions que rebem des de Madrid descol·loquen els bufanúvols que encara cerquen un encaix amb Espanya; la por de la resta de forces polítiques a abanderar el sobiranisme provoca desercions i acostaments cap a l’independentisme... En aquestes circumstàncies el normal fora esperar un salt espectacular d’ERC en les properes eleccions; però no és precisament això el que pronostiquen les enquestes. Ho hauríem d’haver fet molt malament, pèssimament (i aquí s’hi ha d’incloure tant l’actual direcció com el mateix Carod), perquè tot aquest sentiment sobiranista a l’alça acabés preferint dipositar la seva confiança o bé en CiU amb la seguretat que per ella mateixa no farà cap pas endavant, o bé en la incerta aventura d’un possible tàndem Laporta-Carretero que de moment encara no s’ha concretat en res, o bé deixar-ho córrer optant per l’abstenció o el vot testimonial.
Carod fins ara ha callat; però a mesura que s’acosta la data de caducitat del seu paper rellevant en la política, s’està posant nerviós. Uns nervis que el traïen ahir quan deia “L'important no és si continuo o no a ERC, sinó que no em volen a les llistes”. L’important, amic Carod, és que entre tu i Puigcercós heu comès la greu irresponsablitat de portar el partit a la deriva, en el moment en què tots els vents bufaven a favor nostre. I tant de bo m’equivoqui i que totes les enquestes preelectorals hagin resultat errònies, però si en les actuals circumstàncies Esquerra no és capaç de fer un salt endavant (per sota de 25 diputats hauria de ser considerat un estrepitós fracàs), no s'hi valdran les lamentacions de “no em volen a les llistes”. La militància hauria de reaccionar i fer un canvi de rumb, començant naturalment per la direcció.
Ho tenim tot a favor nostre, a favor d’ERC: un increment del sentiment sobiranista entre la població, tal com reflexen totes les enquestes; les agressions que rebem des de Madrid descol·loquen els bufanúvols que encara cerquen un encaix amb Espanya; la por de la resta de forces polítiques a abanderar el sobiranisme provoca desercions i acostaments cap a l’independentisme... En aquestes circumstàncies el normal fora esperar un salt espectacular d’ERC en les properes eleccions; però no és precisament això el que pronostiquen les enquestes. Ho hauríem d’haver fet molt malament, pèssimament (i aquí s’hi ha d’incloure tant l’actual direcció com el mateix Carod), perquè tot aquest sentiment sobiranista a l’alça acabés preferint dipositar la seva confiança o bé en CiU amb la seguretat que per ella mateixa no farà cap pas endavant, o bé en la incerta aventura d’un possible tàndem Laporta-Carretero que de moment encara no s’ha concretat en res, o bé deixar-ho córrer optant per l’abstenció o el vot testimonial.
Carod fins ara ha callat; però a mesura que s’acosta la data de caducitat del seu paper rellevant en la política, s’està posant nerviós. Uns nervis que el traïen ahir quan deia “L'important no és si continuo o no a ERC, sinó que no em volen a les llistes”. L’important, amic Carod, és que entre tu i Puigcercós heu comès la greu irresponsablitat de portar el partit a la deriva, en el moment en què tots els vents bufaven a favor nostre. I tant de bo m’equivoqui i que totes les enquestes preelectorals hagin resultat errònies, però si en les actuals circumstàncies Esquerra no és capaç de fer un salt endavant (per sota de 25 diputats hauria de ser considerat un estrepitós fracàs), no s'hi valdran les lamentacions de “no em volen a les llistes”. La militància hauria de reaccionar i fer un canvi de rumb, començant naturalment per la direcció.
1 comentari:
Company Josep, la militancia hauria d'haver propiciat un canvi de rumb en el darrer Congrèss i es va limitar a defenestrar l'inefable Xavier Vendrell de la direcció. Alguns militants ja estem fent un canvi de rumb, canviant de partit, desprès de molts anys de militancia (setze en el meu cas). El més lamentable de tot plegat és que la bona tasca de govern portada a terme per Capdevila, Treserres o Huguet no es tindrà en compte en les properes eleccions perque la gent creu esgotada aquesta etapa i, al mateix temps, ja estem tips de la deriva ideològica de Puigcercòs i el passotisme de Carod.
Salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada