(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)
Ja tenim nou President. La música del nou President de la Generalitat sona força millor que la que sonava fins ara; s’hi percep fusta de dirigent, no sé si d’estadista, però com a mínim sí de líder convençut. A vegades costa d’explicar què hi trobem en una determinada persona per considerar-la més fiable o més solvent, però tant pel que fa a la imatge, a l’expressió gestual com a la manera d’expressar-se ens dóna una major confiança. I jo crec que, hores d’ara, la preferència dels ciutadans per l’Artur Mas és molt més majoritària que la que va obtenir a les urnes. De moment, comencem amb bon peu.
Algú dirà que establint la comparació amb l’anterior President ho tenia relativament fàcil millorar-ne la imatge i la percepció, d’entrada. Però ara vindrà l’hora de la veritat. I aquí ja sembla que comença a ensopegar. Està clar que per a ser investit President necessitava com a mínim que alguna altra força política s’abstingués; i, a part que amb alguna de les forces minoritàries no n’hauria tingut prou, a aquestes tampoc els convenia donar la imatge de donar un suport a canvi de res. Els únics que podien posar condicions a l’Artur Mas, doncs, eren els socialistes i els populars; i Mas s’ha decantat pel menys dolent dels dos. Els compromisos signats, encara que diguessin que només era per a la sessió d’investidura, impliquen bàsicament donar un paper rellevant als socialistes com a grup majoritari de l’oposició, cosa que ja va bé als convergents perquè és amb els socialistes amb qui tenen més afinitats, tant de tipus social com d’indefinició nacional. Qualsevol acord amb altres forces polítiques els hauria fet desviar excessivament del seu programa.
D’aquí que Mas hagi pogut comprometre’s a no fer-se enrere en cap de les accions fonamentals del Govern anterior, llevat d’algun aspecte menor relacionat amb les conselleries que portava d’IC-V. De fet, per a aplicar algunes de les lleis i normatives establertes pel tripartit pot topar justament l’oposió dels socialistes. De fet, amb CiU difícilment el Govern farà cap gir cap a la dreta, perquè les polítiques del tripartit ja eren netament conservadores, llevat d’alguns temes concrets, com ara el Quart Cinturó, que els socialistes ja estaven disposats a tirar endavant però que havien quedat encallats per l’oposició dels seus socis de govern. També amb aquest pacte, Mas es veurà recolzat per a no haver de fer passes significatives endavant en temes d’autogovern o de defensa de la llengua i de la identitat nacionals. A ningú se li acut pensar que els socialistes catalans no donin suport al Govern espanyol, per exemple, en el seu recurs contra la llei de consultes aprovada per ells mateixos, o que els mateixos socialistes catalans no siguin els primers en vetllar perquè s’incompleixin les lleis del tripartit, com ara la llei del cinema, o les lleis que havien assumit com a pròpies mentre eren al Govern, com la Llei d’Educació.
A falta de conèixer al complet la composició del nou Govern, és evident que la primera promesa que s’esfuma és la de constituir un “Govern dels millors”. Els noms que han anat apareixent fins ara, llevat del que serà titular d’economia, responen a un repartiment de carteres entre els socis de la coalició i més en funció del paper rellevant de cadascú al sí del respectiu partit que de la idoneïtat per al càrrec que assumiran. De moment, no veiem grans espases per enlloc; més aviat cromos repetits.
Així doncs, hem guanyat en imatge institucional pel que fa a la figura del President. Però tot sembla indicar que ens espera més del mateix, “Mas de lo mismo” que deia un eslògan de campanya electoral. El que passa és que aquestes polítiques continuistes, socialment conservadores i nacionalment tèbies, no ho seran en relació als anteriors governs convergents sinó en relació als governs tripartits. Amb un rentat de cara, això sí.
Algú dirà que establint la comparació amb l’anterior President ho tenia relativament fàcil millorar-ne la imatge i la percepció, d’entrada. Però ara vindrà l’hora de la veritat. I aquí ja sembla que comença a ensopegar. Està clar que per a ser investit President necessitava com a mínim que alguna altra força política s’abstingués; i, a part que amb alguna de les forces minoritàries no n’hauria tingut prou, a aquestes tampoc els convenia donar la imatge de donar un suport a canvi de res. Els únics que podien posar condicions a l’Artur Mas, doncs, eren els socialistes i els populars; i Mas s’ha decantat pel menys dolent dels dos. Els compromisos signats, encara que diguessin que només era per a la sessió d’investidura, impliquen bàsicament donar un paper rellevant als socialistes com a grup majoritari de l’oposició, cosa que ja va bé als convergents perquè és amb els socialistes amb qui tenen més afinitats, tant de tipus social com d’indefinició nacional. Qualsevol acord amb altres forces polítiques els hauria fet desviar excessivament del seu programa.
D’aquí que Mas hagi pogut comprometre’s a no fer-se enrere en cap de les accions fonamentals del Govern anterior, llevat d’algun aspecte menor relacionat amb les conselleries que portava d’IC-V. De fet, per a aplicar algunes de les lleis i normatives establertes pel tripartit pot topar justament l’oposió dels socialistes. De fet, amb CiU difícilment el Govern farà cap gir cap a la dreta, perquè les polítiques del tripartit ja eren netament conservadores, llevat d’alguns temes concrets, com ara el Quart Cinturó, que els socialistes ja estaven disposats a tirar endavant però que havien quedat encallats per l’oposició dels seus socis de govern. També amb aquest pacte, Mas es veurà recolzat per a no haver de fer passes significatives endavant en temes d’autogovern o de defensa de la llengua i de la identitat nacionals. A ningú se li acut pensar que els socialistes catalans no donin suport al Govern espanyol, per exemple, en el seu recurs contra la llei de consultes aprovada per ells mateixos, o que els mateixos socialistes catalans no siguin els primers en vetllar perquè s’incompleixin les lleis del tripartit, com ara la llei del cinema, o les lleis que havien assumit com a pròpies mentre eren al Govern, com la Llei d’Educació.
A falta de conèixer al complet la composició del nou Govern, és evident que la primera promesa que s’esfuma és la de constituir un “Govern dels millors”. Els noms que han anat apareixent fins ara, llevat del que serà titular d’economia, responen a un repartiment de carteres entre els socis de la coalició i més en funció del paper rellevant de cadascú al sí del respectiu partit que de la idoneïtat per al càrrec que assumiran. De moment, no veiem grans espases per enlloc; més aviat cromos repetits.
Així doncs, hem guanyat en imatge institucional pel que fa a la figura del President. Però tot sembla indicar que ens espera més del mateix, “Mas de lo mismo” que deia un eslògan de campanya electoral. El que passa és que aquestes polítiques continuistes, socialment conservadores i nacionalment tèbies, no ho seran en relació als anteriors governs convergents sinó en relació als governs tripartits. Amb un rentat de cara, això sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada