Pàgines

diumenge, 6 de març de 2011

Ens hem tornat bojos, o ens hem begut l’enteniment?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Els espanyols, els d’allà i els d’aquí, deuen riure a pler davant el trist i llastimós espectacle que els estem oferint. I és que no escarmentem ni a la de tres. No és pas greu que hi hagi dues, tres o quatre opcions independentistes, ni que es presentin a les eleccions per separat ni que ho facin en alguna forma de coalició; el que de veritat és greu és que siguem capaços de tirar per la borda l’esforç i les il·lusions de tanta gent, i malmetre una i altra vegada qualsevol intent de bastir un projecte nacional amb cara i ulls. No em serveixen de res els arguments d’uns i altres per a defensar que la seva és l’opció vàlida i que els qui van errats són els altres; d’errats hi anem tots si som incapaços d’avançar quan teòricament ho tenim tot de cara.

Esquerra Republicana va cometre greus errors en els darrers anys, i ho va pagar a les urnes. D’acord. Hauria calgut que la direcció que ens va portar al desastre assumís les seves responsabilitats i dimitís, enlloc d’esperar a veure si poden aprofitar la tasca feta als municipis parant-los el cop amb uns resultats mínimament dignes. La deriva d’Esquerra segurament justificava l’aparició d’una nova força independentista, i jo, sense deixar la militància, no vaig tenir cap inconvenient a donar-hi suport. Em semblaven, però, absolutament injustes les desqualificacions radicals que es feien des de sectors reagrupats o solidaris: una nova força independentista podia esperonar Esquerra, com així ha estat amb un incipient canvi de rumb, però no hi havia necessitat de rebentar-ho tot afirmant que era millor la desaparició del partit republicà, perquè aquests quedaria àmpliament superat per Carretero o per Laporta. O pitjor encara els qui dipositaven les esperances en l’Artur Mas que ha confegit un Govern amb elements prou rellevants molt més propers al PP, o aplaudits per Ciutadans.

Va ser difícil d’entendre per a molts electors independentistes que, després de parlar tant de patriotisme i de regeneració política, Laporta i Carretero fossin incapaços d’arribar a un acord unitari. La lluita fratricida va portar els uns al desastre electoral i els altres es van salvar pels pèls. Cadascun pel seu cantó pretenien bastir un projecte per a superar les renúncies i les claudicacions que, en part certes i en part desmesurades, atribuïen a Esquerra. I a la primera de canvi, després d’haver fraccionat l’independentisme i desprestigiat al màxim Esquerra, acaben arribant a la conclusió que ha de ser Esquerra qui ha de liderar el projecte independentista. Què se n’ha fet d’aquella dimonització del partit republicà? Ara, els electors que havien confiat en Carretero i en Laporta per portar aquella alenada d’aire nou i renovadora de l’independentisme estaran més desconcertats que mai.

Feia una mica de riure escoltar el Jordi Portabella dient que "el pacte ERC-Reagrupament és l'inici d'un nou espai polític"
; en el millor dels casos era l’inici de la recuperació d’una part de l’espai perdut. I el mateix podem dir si al final es concreta la incorporació de Joan Laporta a la llista municipal per Barcelona. En el primer cas es podia entendre que Reagrupament, davant del fracàs electoral, tirava la tovallola i es desdeia del camí recorregut, probablement aquesta vegada sense consultar tan obertament les bases. Però en el segon cas representa, a més, un cop molt dur per a la nova proposta independentista que semblava que tenia possibilitats de reeixir.

Com a militant d’Esquerra no estic pas tan segur que la incorporació de Reagrupament i de Democràcia Catalana, tinguin un efecte gaire positiu des del punt de vista electoral; probablement, el que guanyarem per una banda ho perdrem per l’altra: la dels votants d’Esquerra que no veuran prou serioses aquestes giragonses dels escindits retornats i de les ambicions personals de Joan Laporta, i la dels reagrupats i solidaris que no entendran que ara es vagi amb aquells que tant havien blasmat. Tampoc ho sabrem, i sigui quin sigui el resultat a l’Ajuntament de Barcelona, sempre es podrà dir que sense ells encara hauria estat pitjor.

Com a simpatitzant de Solidaritat, no estic pas tan segur de si era millor l’opció d’aliar-se amb Esquerra o la de presentar-se en solitari. Del que sí que estic segur és que no valia la pena mantenir una posició que ens ha portat al trencament. Ni era un desastre presentar-se conjuntament amb Esquerra, ni ho era la voluntat de presentar-se en solitari, encara que fos amb la gaire bé absoluta seguretat que no s’entraria al Consistori barceloní. L’elecció no era fàcil, i suposo que hi ha raons per totes bandes per a defensar una i altra posició. Ara bé, cap de les raons no era suficient com per a trencar la coalició, i posar en perill tot el projecte que hi ha al darrere.

Dos i dos, no sempre fan quatre; però dos contra dos, o tres contra un, tant se val, sempre fan menys de dos. El desastre està servit.

2 comentaris:

Pep ha dit...

Fas un analisi mes o menys cert, però erres quan penses que no passa res si hi ha diverses opcions independentistes, sobretot quan n'hi ha que sembla que només hagin nascut per dir que la opció de sempre no ho és i van descaradament a disputar-li els vots per tal que se la foti del tot.
Si SC ha de continuar carregant contra ERC i ha nascut per disputar els vots a ERC i no a CiU ja se'n poden anar a cagar a la via, i el que em sorprén és que siguis d'ERC i els aplaudeixis aquesta tan barruera manera de fer política contra ERC. A veure si t'aclareixes company.
Per acavar dir-te que tens una manera molt romantica de veure la política. Els bons resultats a les municipals és busquen pel bé dels ajuntament i del pais ja que els regidors i alcaldes d'ERC estan fent una molt bona feina en general, perquè si no hi és ERC que et quedi clar que hi serà CiU i la seva forma mafiosa de governar. No confonguis naps amb cols que en política com tu bé dius 2 i 2 no son 4

Josep Romeu ha dit...

Com a militant d'Esquerra, entenc que en un determinat moment hi hagués gent que optés per crear una nova formació independentista, ja sigui Reagrupament o Solidaritat. És més, crec que el naixement d'aquestes formacions pot ajudar a què Esquerra redreci el seu rumb.
El teu problema és que només ets capaç de veure la molt bona feina que fa ERC, i jo hi coincideixo en alguns ajuntament que conec, però sembla com si fora d'ERC els altres fossin o barroers o mafiosos. De barroeries i actituds mafioses (mafiós potser és excessiu) en trobaríem a tots els grups, inclosa Esquerra.
No és que aplaudeixi precisament a SC, perquè tot l'article va dirigit bàsicament a ells, i em demano si s'han tornat bojos o han perdut l'enteniment (o l'hem perdut tots plegats, és clar).