Menys que una incívica caca de gos

Tal com s’esperava, Europa i Gaddafi estan guanyant la partida al nord d’Àfrica. No van poder preveure les revoltes de Tunísia i d’Egipte, però sí que han reaccionat a temps a Líbia. Les revoltes democràtiques al món àrab eren una greu amenaça per als interessos de les empreses europees, de les xineses o de les americanes, i per algun lloc o altre s’havia de tallar. La imatge esperpèntica del coronel Gaddafi els ha vingut com anell al dit. Va fer patir que en un primer moment els insurgents no poguessin derrocar el règim que tan generosament havia obert els seus pous de petroli a Occident; però al final, amb el suport tàcit dels europeus, Gaddafi pot tornar a recuperar el control del país.

Han anat marejant la perdiu, simulant reunions d’alt nivell per veure quines sancions s’imposaven al règim libi; s’han fet condemnes testimonials, segurament havent pactat per sota mà que una cosa era la veu oficial exterior i l’altra el negoci de sotamà que haurà de continuar després de la crisi; i s’han formulat amenaces de portar el dictador genocida davant dels Tribunals Internacionals, sabent que això no es farà mai, almenys si el coronel guanya la partida militar i recupera la titularitat de President libi amb capacitat per a negociar els seus recursos amb les potències occidentals. I amb les armes que li han proporcionats els mateixos països europeus, Gaddafi pot esclafar la revolta. Europa manté l’actitud de deixar-lo fer per tal de renegociar després la represa de les explotacions estrangeres. Europa guanya per partida doble: talla de soca-rel l’allau de revoltes populars al món àrab, i manté l’amic Gaddafi al poder, amb l’avantatge que el seu teòric aïllament internacional el fa més feble a l’hora de la negociació dels contractes.

Gaddafi, el terrorista, va deixar de ser-ho quan va acceptar fantàstiques condicions per a l’explotació dels recursos libis per part d’empreses estrangeres; i ara recuperarà el paper de mal menor que ajuda a evitar una allau d’immigració africana a Europa. Els seus crims, per als quals ha necessitat la imprescindible col·laboració dels Governs europeus, quedaran impunes; com impunes quedaran els governants que fins ara havien col·laborat amb ell. I és que per a la comunitat internacional, per a les potències occidentals, per als poders econòmics (1), les desenes de milers de vides líbies importen molt menys que una incívica caca de gos.

(1) Perdó. No existeixen en abstracte ni la Comunitat internacional, ni les potències occidentals, ni els poders econòmics... existeixen unes persones molt concretes, amb càrrecs de president o de ministre, amb nom i cognoms, amb documents d’identitat i domicili conegut (inclòs el dels paradisos fiscals), sense escrúpols ni dignitat que mereixen el nostre més profund menyspreu per haver col·laborat amb el pitjor dels terroristes internacionals convençuts que la Justícia sabrà entendre que col·laborar amb el terrorisme que produeix beneficis ja no és terrorisme. El de menys, són els morts. Que no s'estranyin si els libis els posen en el punt de mira.