Tenim una clara sensació que en els darrers anys s’ha avançat molt. De la marginalitat i la utopia més absoluta s’ha passat a la centralitat i a la més que versemblant viabilitat. Els qui provenim de velles militàncies com les del PSAN sabem què vol dir predicar en el desert, ser vist com un ésser estrany que predica utopies estratosfèriques, tenir la sensació de formar part d’un reducte a extingir del tot allunyat de la realitat del país.
Van caldre diverses etapes per a descriminalitzar l’independentisme, per a introduir-lo amb normalitat a les institucions, i finalment per a plantejar-lo com una opció no només legítima sinó necessària i sobretot perfectament viable. Ara falta el darrer tram de convertir-lo en imprescindible.
Ja sé que sempre sortiran els sectaris de torn que voldran apuntar-se’n tots els mèrits i, sobretot, desmerèixer els dels altres. No renego en absolut de la tasca testimonial que portàvem a terme des del PSAN, a les acaballes del franquisme i els inicis de la democràcia, perquè crec que és imprescindible que en tota societat hi hagi sempre viva la flama de la utopia. Però, mentrestant, algú calia que fes la feina de construir el país, dia a dia, rebent això sí les nostres més dures crítiques, com corresponia, per considerar que s’estava fent el joc a l’espanyolisme i a l’autonomisme.
Del PSAN es va passar a Nacionalistes d’Esquerra, i d’aquí a ERC. En la mesura que l’independentisme guanyava espais i credibilitat, es forçava CiU a mantenir una actitud més atenta a la realitat nacional, alhora que sorgien noves forces a cobrir el flanc del testimonialisme i de la utopia. I no ho dic en cap sentit pejoratiu. No hem avançat perquè hem abandonat la utopia ni la radicalitat, sinó perquè aquesta utopia i aquesta radicalitat han impregnat la societat catalana en el seu conjunt.
Quan algú, en un debat intern d’ERC, es lamenta que el partit sigui acusat desmesuradament de ser poc independentista, jo sempre dic que és un mal senyal en la mesura que indica que alguna cosa no s’ha fet bé (en els darrers anys, massa), però també és un bon símptoma de la capacitat de reacció del país que necessita una majoria nacional disposada a governar, però sense oblidar la imperiosa necessitat de disposar d’aquesta avantguarda amatent, tant per a criticar com per a esperonar i per a mantenir viva la flama de la radicalitat.
Jo sóc el primer a carregar contra les vel·leïtats convergents d’un Govern que no sempre prioritza les necessitats del país, però hem d’admetre que aquesta tampoc és la Convergència de temps enrere, com tampoc ho és Unió quan hi ha destacats militants capaços de qüestionar el totpoderós Duran. No és pas poca cosa que el President de la Generalitat i bona part del seu Govern anessin a votar en la consulta del 10 d’abril, com tampoc no ho és que el Conseller d’economia remarqui que la independència és viable.
Ja ho sabíem, nosaltres, que era viable. Ja ho dèiem els anys setanta. El pas important és que aquest reconeixement hagi sortit de la marginalitat i s’assumeixi des de les estructures de poder. I la dialèctica entre el possibilisme més cautelós i la radicalitat més utòpica és la que ens ha permès ser allà on som. Per a continuar endavant, necessitem totes les peces del trencaclosques.
Van caldre diverses etapes per a descriminalitzar l’independentisme, per a introduir-lo amb normalitat a les institucions, i finalment per a plantejar-lo com una opció no només legítima sinó necessària i sobretot perfectament viable. Ara falta el darrer tram de convertir-lo en imprescindible.
Ja sé que sempre sortiran els sectaris de torn que voldran apuntar-se’n tots els mèrits i, sobretot, desmerèixer els dels altres. No renego en absolut de la tasca testimonial que portàvem a terme des del PSAN, a les acaballes del franquisme i els inicis de la democràcia, perquè crec que és imprescindible que en tota societat hi hagi sempre viva la flama de la utopia. Però, mentrestant, algú calia que fes la feina de construir el país, dia a dia, rebent això sí les nostres més dures crítiques, com corresponia, per considerar que s’estava fent el joc a l’espanyolisme i a l’autonomisme.
Del PSAN es va passar a Nacionalistes d’Esquerra, i d’aquí a ERC. En la mesura que l’independentisme guanyava espais i credibilitat, es forçava CiU a mantenir una actitud més atenta a la realitat nacional, alhora que sorgien noves forces a cobrir el flanc del testimonialisme i de la utopia. I no ho dic en cap sentit pejoratiu. No hem avançat perquè hem abandonat la utopia ni la radicalitat, sinó perquè aquesta utopia i aquesta radicalitat han impregnat la societat catalana en el seu conjunt.
Quan algú, en un debat intern d’ERC, es lamenta que el partit sigui acusat desmesuradament de ser poc independentista, jo sempre dic que és un mal senyal en la mesura que indica que alguna cosa no s’ha fet bé (en els darrers anys, massa), però també és un bon símptoma de la capacitat de reacció del país que necessita una majoria nacional disposada a governar, però sense oblidar la imperiosa necessitat de disposar d’aquesta avantguarda amatent, tant per a criticar com per a esperonar i per a mantenir viva la flama de la radicalitat.
Jo sóc el primer a carregar contra les vel·leïtats convergents d’un Govern que no sempre prioritza les necessitats del país, però hem d’admetre que aquesta tampoc és la Convergència de temps enrere, com tampoc ho és Unió quan hi ha destacats militants capaços de qüestionar el totpoderós Duran. No és pas poca cosa que el President de la Generalitat i bona part del seu Govern anessin a votar en la consulta del 10 d’abril, com tampoc no ho és que el Conseller d’economia remarqui que la independència és viable.
Ja ho sabíem, nosaltres, que era viable. Ja ho dèiem els anys setanta. El pas important és que aquest reconeixement hagi sortit de la marginalitat i s’assumeixi des de les estructures de poder. I la dialèctica entre el possibilisme més cautelós i la radicalitat més utòpica és la que ens ha permès ser allà on som. Per a continuar endavant, necessitem totes les peces del trencaclosques.
1 comentari:
M'has fet retrocedir molt en el temps. Recordo perfectament el PSAN I NACIONALISTES D'ESQUERRES. Vaig treballar uns anys al CONGRÉS DE CULTURA CATALANA... i vaig simpatitzar molt amb el PSAN... segueixo sent in dependentista, és clar. Gràcies per aquest article.
MARTA VALLS
Publica un comentari a l'entrada