Continuant amb el comentari que feia ahir sobre l’anàlisi de Carles Bonet, candidat a la Presidència d’Esquerra, sobre la situació i el futur del partit, avui voldria donar-li la raó; almenys en un aspecte. Ell defensava d’una manera ben peculiar que el que havia fet mal a Esquerra no havia estat el tripartit, sinó que els problemes van venir el darrer any en trobar-se incòmodes al govern i en veure’s pressionats per l’aparició nous grups independentistes. I un dels arguments que hi donava era que el segon tripartit s’havia aprovat per amplíssima majoria, sense contestació interna. I citava la defensa que n’havia fet l’Uriel Beltran i, com a mínim, la no oposició de Joan Carretero.
I és amb això que li dono la raó, alhora que penso que és un dels temes a resoldre de cara al futur d’ERC. L’actual direcció del partit ha establert una dinàmica interna basada sempre en l’amiguisme i en les fidelitats personals per damunt de tot. Qualsevol crítica és vista com una deslleialtat i equival a ser bandejat de les esferes de poder o de direcció del partit. Les persones, i per tant els candidats a ocupar càrrecs al si d’ERC o en nom d’ERC, no són valorats per la seva capacitat o idoneïtat per al lloc de responsabilitat, sinó pel grau de fidelitat al líder. És aquella vella metodologia d’Alfonso Guerra: “Qui es mogui no sortirà a la foto”. Això fa que es deixin perdre valors que podrien ser importants per al partit, que ens donarien molta més credibilitat, i alhora fa que la militància s’acostumi a l’acriticisme i que es confongui l’anàlisi política amb la simple justificació. I té raó Carles Bonet en dir que quan la direcció d’Esquerra proposa (de fet imposa) el segon tripartit, la immensa majoria dels quadres del partit, i per tant del Consell Nacional, hi donen el seu suport sense qüestionar-se res. I de fet, l’acció de govern d’aquest segon tripartit, així com la gestió interna del partit tan poc hàbil com per a propiciar les escissions de Reagrupament primer i del sector de l‘Uriel Beltran després, són sempre aplaudides per una majoria indiscutible, incapaç de qüestionar-se res.
A Esquerra tothom hi és fidel als líders sense fissures, fins que estripa el carnet. Sembla com si, de cop i volta, descobrissin els errors comesos, ja imperdonables per més que fins aleshores ells mateixos hi haguessin col·laborat o com a mínim no s’hi haguessin mostrat críticament. Recordo, un mes abans del trencament de l’Uriel Beltran, tenir-hi un debat obert en una reunió del partit jo en solitari enfront d’un Uriel defensant les tesis oficials del partit, i la resta en silenci o recolzant-lo plenament. I el mateix es podria dir de Carod, de Carretero, o de tants altres. Sigui quina sigui la nova direcció del partit caldria que canviés radicalment aquesta dinàmica, que abominés de les fidelitats a ultrança que impedeixen una saludable actitud crítica i ajuden a perpetuar els errors, i que s’aposti decididament per buscar les persones més idònies i més aptes per a cada responsabilitat, que es tendeixi més a la predisposició de les persones a assumir responsabilitats que a la cursa permanent per a assolir el poder.
I és amb això que li dono la raó, alhora que penso que és un dels temes a resoldre de cara al futur d’ERC. L’actual direcció del partit ha establert una dinàmica interna basada sempre en l’amiguisme i en les fidelitats personals per damunt de tot. Qualsevol crítica és vista com una deslleialtat i equival a ser bandejat de les esferes de poder o de direcció del partit. Les persones, i per tant els candidats a ocupar càrrecs al si d’ERC o en nom d’ERC, no són valorats per la seva capacitat o idoneïtat per al lloc de responsabilitat, sinó pel grau de fidelitat al líder. És aquella vella metodologia d’Alfonso Guerra: “Qui es mogui no sortirà a la foto”. Això fa que es deixin perdre valors que podrien ser importants per al partit, que ens donarien molta més credibilitat, i alhora fa que la militància s’acostumi a l’acriticisme i que es confongui l’anàlisi política amb la simple justificació. I té raó Carles Bonet en dir que quan la direcció d’Esquerra proposa (de fet imposa) el segon tripartit, la immensa majoria dels quadres del partit, i per tant del Consell Nacional, hi donen el seu suport sense qüestionar-se res. I de fet, l’acció de govern d’aquest segon tripartit, així com la gestió interna del partit tan poc hàbil com per a propiciar les escissions de Reagrupament primer i del sector de l‘Uriel Beltran després, són sempre aplaudides per una majoria indiscutible, incapaç de qüestionar-se res.
A Esquerra tothom hi és fidel als líders sense fissures, fins que estripa el carnet. Sembla com si, de cop i volta, descobrissin els errors comesos, ja imperdonables per més que fins aleshores ells mateixos hi haguessin col·laborat o com a mínim no s’hi haguessin mostrat críticament. Recordo, un mes abans del trencament de l’Uriel Beltran, tenir-hi un debat obert en una reunió del partit jo en solitari enfront d’un Uriel defensant les tesis oficials del partit, i la resta en silenci o recolzant-lo plenament. I el mateix es podria dir de Carod, de Carretero, o de tants altres. Sigui quina sigui la nova direcció del partit caldria que canviés radicalment aquesta dinàmica, que abominés de les fidelitats a ultrança que impedeixen una saludable actitud crítica i ajuden a perpetuar els errors, i que s’aposti decididament per buscar les persones més idònies i més aptes per a cada responsabilitat, que es tendeixi més a la predisposició de les persones a assumir responsabilitats que a la cursa permanent per a assolir el poder.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada