Els debats sobre els pressupostos, així com els de política general, acostumen a ser una veritable pallassada; tant el d’aquest any com el dels anteriors. Mani qui mani, i siguin quins siguin els números proposats, des del Govern es defensa que són els millors possibles i des de l’oposició de ben segur que no són ni els que necessita el país ni els que ens han de fer sortir de la crisi. Es podrien haver canviat els papers d’un any per l’altre, pel sol fet d’haver passat del Govern a l’oposició o a l’inrevés.
Donar suport explícit als pressupostos, des de l’oposició, és tant com admetre que el projecte d’uns i altres és pràcticament idèntic; de manera que se sol jugar entre el vot en contra o l’abstenció. I quan CiU va presentar la seva proposta, el PSC, Esquerra i el PP es plantejaven la possibilitat de facilitar-ne l’aprovació. Com que, al final, el Govern en té prou amb el suport o l’abstenció d’un dels grups, un cop aclarit que l’acord es fa amb el PP, els altres dos grups ja poden carregar de manera tremendista contra el mateix pressupost que ells haurien donat per bo si l’acord s’hagués fet amb ells, amb alguna que altra concessió mediàtica.
I la veritat és que els pressupostos de la Generalitat, amb un percentatge altíssim de despesa ja compromesa, sobretot en els àmbits de Sanitat, d’Ensenyament i de la mateixa administració, tenen un marge de maniobra ben petit. Almenys si es parteix de l’ortodòxia econòmica que ens marca la Unió europea, i els poders econòmics. El PP i el PSOE, seguint aquestes directrius que ens vénen imposades, consideren que les retallades haurien de ser encara més profundes; de fet el Govern espanyol les xifra exactament en el doble. Resulta fal·laç i demagògic dir que s’hauria de retallar el doble, però sense tocar les partides que representen un percentatge més elevat dels pressupost total.
Es podria fer, això sí, un plantejament que en podríem dir “antisistema”, a base de negligir les obligacions de contenció del deute imposades des de fora, i tirar pel dret amb uns pressupostos que de veritat volguessin prioritzar l’Estat del benestar i la defensa dels interessos dels més desprotegits. Però, el sistema ja té previst que qui actués d’aquesta manera es trobaria amb l’aixeta del crèdit tancada, la retirada de capitals i d’inversions, i en definitiva podria abocar-se el país a la fallida. Des de l’oposició no costa gaire emprar la demagògia, sabent que quan ells eren al Govern no havien pas gosat fer-ho i, de fet, ja havien iniciat les retallades encara que molt més tímidament. Per tant, viable o no, entenc que hi ha raons més que sobrades per estar indignats amb uns pressupostos i unes polítiques descaradament de dretes; però no s’entén que aquesta indignació pugui venir dels qui han estan i continuen estan en el marc de l’ortodòxia econòmica imperant.
Però, està clar, és que el límit d’estar o no estar dins dels marges d’endeutament que es consideren acceptables des d’Europa i des d’Espanya, no és gaire més que el que l’Estat deu a Catalunya en concepte dels anomenats fons de competitivitat, una xifra que no arriba ni al 10 per cent de l’espoli fiscal que anualment pateix Catalunya. I el conjunt de les retallades del Govern de la Generalitat que a tots ens escandalitzen tampoc superen el 20 per cent d’aquest espoli fiscal. Amb una Catalunya independent, i per tant amb un pressupost que gaire bé doblaria l’actual, encara que també s’incrementarien algunes despeses, les partides que ara poden ser motiu de discòrdia entre els grups de drets i els d’esquerres, quedarien en una simple anècdota.
La veritable indignació dels catalans, doncs, no hauria de venir pels encara no 1.500 milions que l’Estat es nega a pagar a Catalunya, ni per les retallades de 5.000 milions que ens imposa el Govern català, ni per cap de les partides d’ingressos o de despeses que els grups de l’oposició retreuen a l’Artur Mas per considerar-les desencertades, sinó pels 22.000 milions d’espoli anual que patim els catalans. I ens hauria d’indignar especialment que hi hagi polítics i partits que simulin escandalitzar-se per una determinada partida del pressupost de CiU i no s’escandalitzen per la part més voluminosa que de veritat hipoteca el futur del país.
Podem estar indignats pel matís de dretes del Govern convergent, que no difereix massa de l’anterior en aquest sentit; podem estar indignats contra un sistema que no ens deixa altra opció que seguir les imposicions dels poders econòmics, fent inviable una política econòmica alternativa; podem estar indignats perquè els populars i els socialistes voldrien que encara incrementéssim més les retallades; podríem estar indignats per moltes coses, però sobretot hauríem d’estar-ho per tenir una classe política incapaç d’afrontar de dret la veritable sagnia del país, i incapaç de fer el pas definitiu cap a la independència, és a dir cap a la solvència i la viabilitat econòmica del país.
Donar suport explícit als pressupostos, des de l’oposició, és tant com admetre que el projecte d’uns i altres és pràcticament idèntic; de manera que se sol jugar entre el vot en contra o l’abstenció. I quan CiU va presentar la seva proposta, el PSC, Esquerra i el PP es plantejaven la possibilitat de facilitar-ne l’aprovació. Com que, al final, el Govern en té prou amb el suport o l’abstenció d’un dels grups, un cop aclarit que l’acord es fa amb el PP, els altres dos grups ja poden carregar de manera tremendista contra el mateix pressupost que ells haurien donat per bo si l’acord s’hagués fet amb ells, amb alguna que altra concessió mediàtica.
I la veritat és que els pressupostos de la Generalitat, amb un percentatge altíssim de despesa ja compromesa, sobretot en els àmbits de Sanitat, d’Ensenyament i de la mateixa administració, tenen un marge de maniobra ben petit. Almenys si es parteix de l’ortodòxia econòmica que ens marca la Unió europea, i els poders econòmics. El PP i el PSOE, seguint aquestes directrius que ens vénen imposades, consideren que les retallades haurien de ser encara més profundes; de fet el Govern espanyol les xifra exactament en el doble. Resulta fal·laç i demagògic dir que s’hauria de retallar el doble, però sense tocar les partides que representen un percentatge més elevat dels pressupost total.
Es podria fer, això sí, un plantejament que en podríem dir “antisistema”, a base de negligir les obligacions de contenció del deute imposades des de fora, i tirar pel dret amb uns pressupostos que de veritat volguessin prioritzar l’Estat del benestar i la defensa dels interessos dels més desprotegits. Però, el sistema ja té previst que qui actués d’aquesta manera es trobaria amb l’aixeta del crèdit tancada, la retirada de capitals i d’inversions, i en definitiva podria abocar-se el país a la fallida. Des de l’oposició no costa gaire emprar la demagògia, sabent que quan ells eren al Govern no havien pas gosat fer-ho i, de fet, ja havien iniciat les retallades encara que molt més tímidament. Per tant, viable o no, entenc que hi ha raons més que sobrades per estar indignats amb uns pressupostos i unes polítiques descaradament de dretes; però no s’entén que aquesta indignació pugui venir dels qui han estan i continuen estan en el marc de l’ortodòxia econòmica imperant.
Però, està clar, és que el límit d’estar o no estar dins dels marges d’endeutament que es consideren acceptables des d’Europa i des d’Espanya, no és gaire més que el que l’Estat deu a Catalunya en concepte dels anomenats fons de competitivitat, una xifra que no arriba ni al 10 per cent de l’espoli fiscal que anualment pateix Catalunya. I el conjunt de les retallades del Govern de la Generalitat que a tots ens escandalitzen tampoc superen el 20 per cent d’aquest espoli fiscal. Amb una Catalunya independent, i per tant amb un pressupost que gaire bé doblaria l’actual, encara que també s’incrementarien algunes despeses, les partides que ara poden ser motiu de discòrdia entre els grups de drets i els d’esquerres, quedarien en una simple anècdota.
La veritable indignació dels catalans, doncs, no hauria de venir pels encara no 1.500 milions que l’Estat es nega a pagar a Catalunya, ni per les retallades de 5.000 milions que ens imposa el Govern català, ni per cap de les partides d’ingressos o de despeses que els grups de l’oposició retreuen a l’Artur Mas per considerar-les desencertades, sinó pels 22.000 milions d’espoli anual que patim els catalans. I ens hauria d’indignar especialment que hi hagi polítics i partits que simulin escandalitzar-se per una determinada partida del pressupost de CiU i no s’escandalitzen per la part més voluminosa que de veritat hipoteca el futur del país.
Podem estar indignats pel matís de dretes del Govern convergent, que no difereix massa de l’anterior en aquest sentit; podem estar indignats contra un sistema que no ens deixa altra opció que seguir les imposicions dels poders econòmics, fent inviable una política econòmica alternativa; podem estar indignats perquè els populars i els socialistes voldrien que encara incrementéssim més les retallades; podríem estar indignats per moltes coses, però sobretot hauríem d’estar-ho per tenir una classe política incapaç d’afrontar de dret la veritable sagnia del país, i incapaç de fer el pas definitiu cap a la independència, és a dir cap a la solvència i la viabilitat econòmica del país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada