En més d’una ocasió he expressat els meus recels cap a les fórmules assembleàries. Diguem que, en principi, pot semblar la manera més democràtica, oberta i participativa de prendre les decisions; i és molt possible que ho sigui per a determinades organitzacions o moviments, i encara per a determinats moments. D’una banda hi ha una qüestió purament logística: si es fa una assemblea on els participants no passen d’unes quantes desenes, és factible que tothom pugui participar-hi en igualtat de condicions; però això esdevé impossible quan es tracta d’un col·lectiu molt més nombrós. I de l’altra, les assemblees podrien ser la fórmula més democràtica, oberta i transparent si fóssim tan ingenus com per a creure que la gent hi assisteix, parla, escolta i decideix sense que hi hagi pel darrere pressions i manipulacions de tota mena, que es poden amagar més fàcilment amb l’excusa de l’assemblea.
En una assemblea, ja sigui de partit o al mig d’una plaça, amb dues o tres mil persones és impossible que tothom pugui tenir el dret a parlar, i poder-ho fer amb un temps raonable per a exposar les seves idees. Fins i tot els partits més assemblearis, a l’hora de la veritat, han d’anar posant mesures i restriccions per a poder participar realment a l’assemblea. I com a mínim en un partit saps qui posa aquestes normes i aquestes restriccions, amb les quals hi pots estar més o menys en desacord i hi ha els mecanismes adients per a fer-hi arribar la protesta. En les assemblees a la plaça pública, sovint es va ostentació de ser un moviment tan popular que no necessita ni vol tenir líders, però en realitat també s’acaba creant un control tant de les intervencions, com de les resolucions que es posen a votació o de les propostes que s’hi fan; amb l’agreujant que en aquest cas no hi ha ni la possibilitat d’exclamar-se davant de ningú perquè tot sembla que sorgeixi com per art d’encantament. En alguna d’aquestes assemblees multitudinàries a més d’un li han posat traves a l’hora de parlar pel fet de fer-ho en la llengua del país, o hi ha temes que per més que es proposin mai es posen a votació.
Entenent que és inevitable que hi hagi d’haver un cert ordre, unes certes restriccions, unes normes i uns procediments per a poder participar en una assemblea, tant per tant, prefereixo que quedi clar qui n’és el responsable del funcionament, quin organisme o grup dirigent ho controla, quines normes estableix i quins són els mecanismes per a demanar-ne la revisió. Altrament, sota l’aparença d’una assemblea de ciutadans que es reuneixen espontàniament, sense dirigents ni caps visibles, sempre hi ha qui mou els fils cap al cantó que li interessa amb tota impunitat.
En una assemblea, ja sigui de partit o al mig d’una plaça, amb dues o tres mil persones és impossible que tothom pugui tenir el dret a parlar, i poder-ho fer amb un temps raonable per a exposar les seves idees. Fins i tot els partits més assemblearis, a l’hora de la veritat, han d’anar posant mesures i restriccions per a poder participar realment a l’assemblea. I com a mínim en un partit saps qui posa aquestes normes i aquestes restriccions, amb les quals hi pots estar més o menys en desacord i hi ha els mecanismes adients per a fer-hi arribar la protesta. En les assemblees a la plaça pública, sovint es va ostentació de ser un moviment tan popular que no necessita ni vol tenir líders, però en realitat també s’acaba creant un control tant de les intervencions, com de les resolucions que es posen a votació o de les propostes que s’hi fan; amb l’agreujant que en aquest cas no hi ha ni la possibilitat d’exclamar-se davant de ningú perquè tot sembla que sorgeixi com per art d’encantament. En alguna d’aquestes assemblees multitudinàries a més d’un li han posat traves a l’hora de parlar pel fet de fer-ho en la llengua del país, o hi ha temes que per més que es proposin mai es posen a votació.
Entenent que és inevitable que hi hagi d’haver un cert ordre, unes certes restriccions, unes normes i uns procediments per a poder participar en una assemblea, tant per tant, prefereixo que quedi clar qui n’és el responsable del funcionament, quin organisme o grup dirigent ho controla, quines normes estableix i quins són els mecanismes per a demanar-ne la revisió. Altrament, sota l’aparença d’una assemblea de ciutadans que es reuneixen espontàniament, sense dirigents ni caps visibles, sempre hi ha qui mou els fils cap al cantó que li interessa amb tota impunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada