Uns anys enrere, ERC era l’únic referent de l’independentisme a excepció feta dels grups i moviments, ben dignes i necessaris per cert, que se situaven en l’àmbit del testimonialisme i de la marginalitat. En pocs anys, el panorama ha canviat substancialment: Hi ha una Convergència cada vegada més sobiranista, amb elements i sectors clarament independentistes, han aparegut nous partits que vénen a ocupar pràcticament el mateix espai que ERC, s’ha reforçat l’opció més trencadora de la CUP i en general hi ha una societat civil més molt receptiva alhora que exigent amb les iniciatives d’emancipació nacional.
Hi ha una part d’aquesta diversificació de l’oferta independentista que ha estat la conseqüència lògica de la pèssima gestió portada a terme per la direcció d’Esquerra, interessada més en foragitar els elements que li resultaven incòmodes que en aglutinar el món de l’independentisme que forçosament ha de ser molt divers. Però hi ha una altra part que és el resultat de la penetració de l’aspiració sobiranista en els diferents àmbits de la societat catalana, propiciada per la normalització de l’opció independentista, en la qual ERC hi ha jugat un paper decisiu. Ja sabem que és molt difícil refer el camí i recuperar a curt termini la gent que en el seu moment van deixar el partit per considerar que Esquerra no responia als anhels independentistes d’un sector de la societat catalana; i molt més si, com en el cas de Solidaritat, han aconseguit una mínima estructura i representació institucional. Amb tot, la voluntat d’ERC hauria de ser recuperar aquest lideratge de l’independentisme, no pas en el sentit de tenir més força que els altres grups que també s’hi declaren, perquè això ja ho és ara malgrat la tremenda davallada electoral, sinó en el sentit que aquests grups i la societat en general vegin en ERC la força central de l’independentisme.
Abandonar, doncs, l’estil emprat fins ara de voler sobresortir a base d’anorrear o menystenir els qui haurien de ser companys de viatge. No oblidar mai, ni confondre, qui són els enemics i qui els aliats naturals amb qui haurem de confluir en un moment o altre. El que no vol dir tampoc caure en la temptació, símptoma de feblesa, de forçar coalicions i candidatures unitàries a qualsevol preu quan aquestes són vistes com un acte desesperat davant la manca de confiança en les pròpies sigles. Molt més important que aquesta mena d’operacions forçades, que generen poques il·lusions alhora que provoquen desercions per les dues bandes, és el treball en comú entre les diferents forces que tenen la sobirania nacional com a prioritat, és aconseguir que la societat ens vegi per la nostra tasca com el referent i l’eina imprescindible per a assolir l’objectiu final de la independència.
Hi ha una part d’aquesta diversificació de l’oferta independentista que ha estat la conseqüència lògica de la pèssima gestió portada a terme per la direcció d’Esquerra, interessada més en foragitar els elements que li resultaven incòmodes que en aglutinar el món de l’independentisme que forçosament ha de ser molt divers. Però hi ha una altra part que és el resultat de la penetració de l’aspiració sobiranista en els diferents àmbits de la societat catalana, propiciada per la normalització de l’opció independentista, en la qual ERC hi ha jugat un paper decisiu. Ja sabem que és molt difícil refer el camí i recuperar a curt termini la gent que en el seu moment van deixar el partit per considerar que Esquerra no responia als anhels independentistes d’un sector de la societat catalana; i molt més si, com en el cas de Solidaritat, han aconseguit una mínima estructura i representació institucional. Amb tot, la voluntat d’ERC hauria de ser recuperar aquest lideratge de l’independentisme, no pas en el sentit de tenir més força que els altres grups que també s’hi declaren, perquè això ja ho és ara malgrat la tremenda davallada electoral, sinó en el sentit que aquests grups i la societat en general vegin en ERC la força central de l’independentisme.
Abandonar, doncs, l’estil emprat fins ara de voler sobresortir a base d’anorrear o menystenir els qui haurien de ser companys de viatge. No oblidar mai, ni confondre, qui són els enemics i qui els aliats naturals amb qui haurem de confluir en un moment o altre. El que no vol dir tampoc caure en la temptació, símptoma de feblesa, de forçar coalicions i candidatures unitàries a qualsevol preu quan aquestes són vistes com un acte desesperat davant la manca de confiança en les pròpies sigles. Molt més important que aquesta mena d’operacions forçades, que generen poques il·lusions alhora que provoquen desercions per les dues bandes, és el treball en comú entre les diferents forces que tenen la sobirania nacional com a prioritat, és aconseguir que la societat ens vegi per la nostra tasca com el referent i l’eina imprescindible per a assolir l’objectiu final de la independència.
1 comentari:
Esquerra ha de replantejar-se diversos eixos, i molt em temo que en té per com a mínim un lustre. Els errors han estats molts, i entenc que els militants estiguin desencantats i els votants fugin per mil·lers. No és incoherent que això passi.
Esquerra ha de decidir quina de les seves sigles prioritza. El creixement del partit va ser possible, en gran part, gràcies a l'absorció d'un electorat centrista i liberal però independentista, i l'intent d'ERC de fer content tot l'electorat (el dels 23 diputats) ha acabat per ensorrar-la.
Hi ha una realitat innegable, així com trista: el partit de l'esquerra a Catalunya és el PSC. I això cal desbancar-ho, perquè no són progressistes i miren més a Madrid que al Principat.
Construir l'alternativa és possible però complicat i, efectivament, jo no en tinc la solució.
Publica un comentari a l'entrada