És ben cert que ERC patirà fins al darrer moment la rèmora d’una direcció que a més de portar el partit al límit del desastre, també ha conduït tan pèssimament com sempre el procés de transició. No han volgut reconèixer obertament els errors comesos, tot i fer-ho amb la boca petita en petit comitè, van especular amb les municipals per si la feina feta als ajuntaments podia salvar-los la pell quan en realitat era la seva mala feina la que tirava per terra la bona tasca feta a molts municipis, i han allargat exageradament el procés per a poder influir en la nova direcció i mirar de mantenir alguna cota de poder.
Hem perdut una nova oportunitat de presentar a la societat catalana una nova ERC que, un cop reconeguts els errors, es proposés de fer net i recuperar la credibilitat i la confiança perduda en amplis sectors. Podíem haver arribar a aquest Congrés, que s’hauria d’haver fet molt abans, amb un plantejament renovat que hagués generat confiança, des dels inicis, tant als qui ens hi vam mantenir emprenyats com a militants com els qui legítimament van prendre altres opcions. Però, no. Arribarem a aquest Congrés encara amb l’estigma d’una direcció que intenta lligar fils, encara que sigui des del darrere, i que es resisteix a donar pas a nova gent amb aire fresc i no viciat per les marrades de la darrera etapa.
I malgrat tot, s’obre una porta a l’esperança. Ja és curiós el procediment, que d’altra banda tampoc és nou, d’escollir primer la direcció i després fer el Congrés on es debatin les idees i les línies estratègiques a seguir. Però, tant se val, perquè tothom sap què hi ha darrere de cada nom. L’intent de Carles Bonet de reivindicar l’estratègia del tripartit no va obtenir de la militància ni el mínim suport per a presentar-se, i Ridao que representaria més del mateix va tirar la tovallola abans conscient del fracàs que l’esperava, però també amb l’as a la màniga de reivindicar-se com a cap de llista per a les eleccions espanyoles. Els noms, en aquest cas, ja pressuposen una definició política força precisa, encara que després s’hagi de ratificar en el Congrés.
I dic que, malgrat tot, s’obre una porta a l’esperança perquè, d’entrada, el tàndem Oriol Junqueras-Marta Rovira respira un aire ben diferent. I l’opció d’anar a buscar com a cap de llista persones de fora del partit, ja sigui un Ferran Requejo o un Alfred Bosch, posa en evidència tota una altra concepció del que ha de ser el partit com a espai obert capaç de captar, des del rigor, el que la gent espera de nosaltres. No serà fàcil, però estic convençut que la nova direcció trencarà amb la inèrcia egocèntrica de creure’s el melic del món per entendre que el partit ha de ser una eina al servei del país.
Hi poden haver dubtes, naturalment; jo també tinc les meves reserves. Però, ara més que mai caldrà ser generosos i no deixar-nos portar per velles picabaralles estèrils ni per ressentiments verinosos. Ja hem vist que l’ensulsiada d’Esquerra no va venir compensada, suficientment, per cap altra força política independentista. Per tant, des de la humilitat i el reconeixement que en el passat no s’han fet les coses bé, ara tenim una nova oportunitat per a redreçar el moviment independentista; tots, els d’ERC, els qui van marxar cap a altres formacions i els qui senzillament es van quedar a casa.
No serà fàcil ni serà d’avui per demà. Però hauríem d’endegar una nova dinàmica d’entesa i de complicitat entre les diferents forces polítiques que compartim un mateix espai independentista, encara que hi pugui haver diferents perspectives ideològiques, en la mesura que entenguem que per damunt de tot hi ha d’haver l’objectiu final d’assolir la independència. I que l’enemic espera, i si pot potencia, que continuïn les lluites fratricides que no fan sinó facilitar-los la feina.
Hem perdut una nova oportunitat de presentar a la societat catalana una nova ERC que, un cop reconeguts els errors, es proposés de fer net i recuperar la credibilitat i la confiança perduda en amplis sectors. Podíem haver arribar a aquest Congrés, que s’hauria d’haver fet molt abans, amb un plantejament renovat que hagués generat confiança, des dels inicis, tant als qui ens hi vam mantenir emprenyats com a militants com els qui legítimament van prendre altres opcions. Però, no. Arribarem a aquest Congrés encara amb l’estigma d’una direcció que intenta lligar fils, encara que sigui des del darrere, i que es resisteix a donar pas a nova gent amb aire fresc i no viciat per les marrades de la darrera etapa.
I malgrat tot, s’obre una porta a l’esperança. Ja és curiós el procediment, que d’altra banda tampoc és nou, d’escollir primer la direcció i després fer el Congrés on es debatin les idees i les línies estratègiques a seguir. Però, tant se val, perquè tothom sap què hi ha darrere de cada nom. L’intent de Carles Bonet de reivindicar l’estratègia del tripartit no va obtenir de la militància ni el mínim suport per a presentar-se, i Ridao que representaria més del mateix va tirar la tovallola abans conscient del fracàs que l’esperava, però també amb l’as a la màniga de reivindicar-se com a cap de llista per a les eleccions espanyoles. Els noms, en aquest cas, ja pressuposen una definició política força precisa, encara que després s’hagi de ratificar en el Congrés.
I dic que, malgrat tot, s’obre una porta a l’esperança perquè, d’entrada, el tàndem Oriol Junqueras-Marta Rovira respira un aire ben diferent. I l’opció d’anar a buscar com a cap de llista persones de fora del partit, ja sigui un Ferran Requejo o un Alfred Bosch, posa en evidència tota una altra concepció del que ha de ser el partit com a espai obert capaç de captar, des del rigor, el que la gent espera de nosaltres. No serà fàcil, però estic convençut que la nova direcció trencarà amb la inèrcia egocèntrica de creure’s el melic del món per entendre que el partit ha de ser una eina al servei del país.
Hi poden haver dubtes, naturalment; jo també tinc les meves reserves. Però, ara més que mai caldrà ser generosos i no deixar-nos portar per velles picabaralles estèrils ni per ressentiments verinosos. Ja hem vist que l’ensulsiada d’Esquerra no va venir compensada, suficientment, per cap altra força política independentista. Per tant, des de la humilitat i el reconeixement que en el passat no s’han fet les coses bé, ara tenim una nova oportunitat per a redreçar el moviment independentista; tots, els d’ERC, els qui van marxar cap a altres formacions i els qui senzillament es van quedar a casa.
No serà fàcil ni serà d’avui per demà. Però hauríem d’endegar una nova dinàmica d’entesa i de complicitat entre les diferents forces polítiques que compartim un mateix espai independentista, encara que hi pugui haver diferents perspectives ideològiques, en la mesura que entenguem que per damunt de tot hi ha d’haver l’objectiu final d’assolir la independència. I que l’enemic espera, i si pot potencia, que continuïn les lluites fratricides que no fan sinó facilitar-los la feina.
De ben segur que algú podrà començar a posar objeccions a un o altre candidat, a una o altra estratègia electoral o a qualsevol acció o discurs que no comparteixi plenament. Tots podem tenir objeccions i mai trobarem ni el líder ni el partit que ens satisfaci plenament. Però hauríem de fer un vot de confiança en el futur, cadascú des de la seva posició i amb una decidida voluntat de confluència. No sé si aquesta serà la direcció d’ERC que refarà definitivament el rumb del partit, però personalment no tinc gaire més llocs on dipositar la meva confiança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada