Racisme és discriminació de drets, no de gustos

Malament rai quan algú comença el seu discurs aclarint que ell no és pas racista; de ben segur que és conscient que n’està a punt de dir alguna amb clares connotacions racistes. I és que fins i tot els més xenòfobs procuren evitar que els apliquin el qualificatiu, i els més cínics fins i tot són capaços de bastir una teoria segregacionista amb intenció de protegir i salvaguardar la seva cultura. I probablement, és molt pitjor aquest racisme que no ho vol ser, que pretén disfressar-se de normalitat, que aquell altre més obert i declarat.

I aquí hi juguen un paper important els tòpics que alguns suposats antiracistes han arribat a inculcar, fins al punt que per a no ser considerat racista sembla que s’ha d’anar a les festes de la diversitat i dir que t’agrada el mate argentí o el te aigualit amb pastes. És allò d’aquell anunci que deia “no emprenyis el meu amic”. I bé, a mi no m’agrada el mate argentí ni el paraguaià, i a mitja tarda d’estiu prefereixo una bona cervesa anglesa, alemanya o belga, tant se val. Vull dir que amb aquesta tesi bonista és possible que més d’un hagi arribat a la conclusió que és racista perquè li agrada més la gent d'un aspecte físic determinat, com li poden agradar més les noies rosses que les morenes, o perquè no s’hi troba bé en determinats ambients on es puja fàcilment el to de veu o on el caràcter tan extravertit converteix tothom en amic de l’ànima quan tot just s’acaben de conèixer. El límit infranquejable no rau, doncs, en aquestes preferències i gustos, que poden ser molt personals, sinó en la negació dels mateixos drets per a totes les persones en tant que persones.

I, sobretot, que aquesta negació es faci en nom de la normalitat. En l’època de l’aparheid sudafricà, per exemple, eren molts els negres que consideraven normal que ells no poguessin anar als mateixos autobusos dels blancs, com als inicis de la nostra societat democràtica es considerava normal que només anessin a votar els homes. És per això que em repugnen molt més els arguments dels qui d’una banda neguen que els catalans tinguem dret a veure reconeguda la nostra llengua com a oficial a Europa, i alhora s’excusen en la mateixa no oficialitat per a impedir-nos poder gaudir dels mateixos drets, en matèria lingüística, que els espanyols o la resta d’europeus. I aleshores surt el racista de torn, que segur que ja ha advertit que no ho era, per a dir que això no té res a veure amb el racisme perquè això és una qüestió de la legislació vigent. Està clar que la discriminació, en aquest cas, no es fa per raó del color de la pell, però s’imposa el mateix criteri que hi ha uns ciutadans privilegiats que tenen per natura més drets que els altres.