A punt per a l’estocada final

NOTA. Just, quan ja tenia fet l'article, arriba el desmentiment per part de La Caixa de qualsevol intent de fusió. El desmentiment arriba quan ja fa dies no només que se'n parla sinó que es filtraven detalls de tot el procés. El que no es podrà negar és que la intenció hi era tota. I probablement els instigadors de l'estocada ho seguiran intentant. Per tant, mantinc l'article tal com l'havia redactat.

Tot el procés de fusions de caixes anava dirigit a eliminar el sistema català d’entitats d’estalvi arrelades al territori. Davant de la inoperativitat o inexistència d’un Govern català (tripartit, en deien) el Govern espanyol va poder tirar endavant el seu projecte d’eliminar-les. I se n’ha sortit sense cap problema, amb la complicitat dels seus dirigents a qui s’ha perdonat els gravíssims errors de gestió comesos amb escandaloses nòmines i primes. A Catalunya ens hem quedat amb un Banc de Sabadell i la Caixa. El següent objectiu del Govern espanyol.

Tenir un sistema financer propi, que no depengui de l’exterior, és fonamental per al desenvolupament del país, i molt més encara si volem aspirar a una certa sobirania nacional. D’això n’és perfectament conscient el Govern espanyol i atacaran de dret per liquidar-lo. Com deia l’altre dia, potser ens deixaran tranquils una temporada amb alguns temes més identitataris per centrar-se en aniquilar-nos econòmicament. No poden tolerar que encara quedin dues entitats financeres mínimament solvents a Catalunya. I ja apunten a una solució: la fusió entre La Caixa i Bankia. Tothom sap que Bankia està en una situació propera a la fallida, farcida d’actius tòxics, com ho estava Catalunya Caixa o Unnim. Però, en aquest cas, políticament, i amb el cost que sigui, els interessa mantenir-la perquè pot ser el torpede per a ensorrar La Caixa, o per a emportar-se-la cap a Madrid. La proposta de fusió és una quimera en què hi hauria un clar perdedor: La Caixa i, sobretot, Catalunya. L’entitat fusionada començaria a tenir dificultats de solvència, com no ha tingut fins ara La Caixa, i per tant necessitaria el suport (eufemisme per no dir “intervenció”) de les autoritats monetàries espanyoles. Per suposat que, com va passar amb les altres fusions, fins i tot els seus dirigents mentirien davant l’opinió pública i ho presentarien com una gran aliança per a consolidar-se i fer passes endavant (recordem el que ens deien quan es proposaven les primeres fusions de caixes). Simularien que es reparteixen el poder, i fins i tot en els seus inicis (perquè al cap de poc ja posarien les coses al seu lloc) farien veure que donen una certa preeminència a La Caixa, amb Isidre Fainé com a cap més visible, i fins i tot és possible que transigissin temporalment en deixar la seu central a Catalunya.

Però la trampa ja estaria parada. Alguns dirigents de La Caixa s’embutxacarien quantitats impublicables, pel servei prestat de liquidació de la principal entitat financera del país. I no tardarien gaire a encetar la nova fase d’intervenció de l’Estat per resoldre els problemes derivats de Bankia, i el control de la nova entitat ja seria a les seves mans. Els canvis de noms dels màxims responsables, de la seu de l’entitat i de l’orientació estratègica i social seria qüestió de poc temps. Com a país, hauríem fet una de les reculades més serioses i transcendents de tota l’època de la democràcia, amb una greu hipoteca de cara al futur. I si això fos possible, sense oposar-hi cap resistència, amb un Govern que es diu catalanista seria, senzillament, que no tenim Govern i ja hem perdut la batalla.