Les politiques econòmiques empreses per la Unió europea i per la majoria dels estats estan donant els fruits esperats. Mentre alguns polítics pocavergonyes encara segueixen amb la falsa i perversa cantarella que totes les mesures restrictives estaven orientades a sortir de la crisi, i els més farsants fins i tot gosen dir que el seu objectiu és la creació de llocs de treball, la majoria dels economistes ara ja ens diuen que tot plegat no ens aboca a enlloc més que a la recessió, a més atur, més pobresa i, per tant, més dèficit.
És una espiral infernal, un peix que es mossega la cua, que ens fa recular en el túnel del temps per a retornar a les èpoques del capitalisme més salvatge. És una manera d’enfocar la crisi que, conscientment, ens aboca a més crisi. Mentre uns diuen que és una davallada sense aturador, altres confien que en un moment o altre es tocarà fons. I quin pot ser aquest fons? És evident que totes les reformes i totes les mesures preses fins ara van en la mateixa direcció de retallar drets laborals, serveis públics i prestacions socials; però també ho és que la inestabilitat, la inseguretat i la pèrdua de poder adquisitiu de la majoria al capdavall va en perjudici del sector empresarial. Qui pot imaginar que avui un treballador amb un sou de misèria i sense cap garantia d’estabilitat s’embranqui en l’adquisició d’un pis, o d’un cotxe, per exemple? Fa riure escoltar algun petit o mitjà empresari elogiar les reformes amb el convenciment que aquestes han estat fetes contra els treballadors i a favor dels poders econòmics, amb els quals se sent il•lusament identificat. Les reformes també van contra els autònoms i contra els petits i mitjans empresaris, als quals els promotors i gestors de la crisi els neguen ara el crèdit alhora que redueixen dràsticament el consum intern de la majoria.
No crec que estiguem en una espiral infernal, sense aturador. Estic convençut que ni és cert que siguin tan ineptes que no sàpiguen cap on ens condueix tot plegat, ni ho és que la dinàmica de l’economia estigui fora de control. Caldrà veure on establiran el límit a partir del qual tocarà emprendre el camí de la remuntada. Mentre els grans poders econòmics tinguin camp per córrer en el conjunt del planeta, els importarà ben poc carregar-se països sencers: les finances públiques, el benestar de la majoria i la supervivència del seu teixit industrial. Com en els països subdesenvolupats una minoria pot viure immensament rica, sense necessitat de tenir una classe mitja i donant per descomptat que la immensa majoria es trobi en la misèria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada