La insubmissió fiscal no interessa?

La gent ja comença a estar farta de sentir, dia sí i dia també, el drama de l’espoli que patim els catalans. Les xifres són astronòmiques, el 9% del producte interior brut, quan el nostre dèficit que no acabem de controlar està per sota del 4%. Sense aquest espoli fiscal, Catalunya no tindria cap mena de dèficit i estaria en condicions d’afrontar perfectament l’actual situació de crisi. I, malgrat tot, els nostres polítiques continuen emmarranats a no afrontar el problema de soca rel, i prefereixen cercar fórmules estúpides per a maquillar l’espoli o a fer propostes d’hipotètics pactes fiscals que no hi ningú que no sàpiga que no té cap possibilitat de reeixir. D’aquí que algú, més assenyat i més realista, proposi quelcom tan senzill com la insubmissió fiscal.

La proposta d’insubmissió fiscal sembla bastant simple: es tracta de no pagar més els impostos a Madrid, per esperar que ells se’n quedin una bona part i ens retornin, quan els vingui bé, la part que vulguin, sinó pagar directament a l’Agència Tributària Catalana. Una iniciativa que van tenir uns petits empresaris catalans, però que no ha tingut gaire més seguiment en el món de l’empresa privada. En canvi, sí que han insistit en el tema organitzacions com la CUP que ha presentat mocions als ajuntaments on és present perquè sigui l’administració local la que posi en pràctica la insubmissió fiscal. No sorprèn a ningú que els partits nacionalistes espanyols es mostrin obertament contraris a una proposta d’aquesta mena, encara que sàpiguen que el sistema vigent perjudica els ciutadans de Catalunya; per ells és molt més important la convicció nacionalista que l’interès de la gent que diuen representar. Però costa més d’entendre que també s’hi oposin partits que teòricament es declaren nacionalistes, sobiranistes o independentistes. I més encara si ho fan amb l’argument que aquesta actitud és contrària a la legalitat vigent, com si no sabessin que la sobirania i la independència només és possible trencant amb aquesta legalitat.

Segons explica Víctor Alexandre (no en tinc cap més informació que la que dóna ell), a Manresa s’hauria donat la paradoxa, l’estúpida paradoxa, que ERC hauria presentat una moció alternativa a la de la CUP, en la qual apostarien per la insubmissió fiscal quan legalment fos possible. Ridícul! Per definició, la insubmissió és sempre un acte de confrontació amb la legalitat. Però el rerefons de la negativa d’alguns ajuntaments convergents, amb o sense suport republicà, a la proposta d’insubmissió té una lectura fàcil: si empreses i administracions catalanes apliquessin la insubmissió fiscal i ingressessin els diners dels impostos a l’Agència Tributària Catalana, crearien un conflicte al Govern català. Aleshores, seria aquest Govern el qui hauria de prendre la decisió d’actuar com un país sobirà o acceptar la submissió a l’espoli espanyol. El Govern podria quedar-se els diners, tot remetent a Madrid la part que consideressin justes, o bé ajupir-se submisament per enviar directament aquests diners a Madrid perquè ells en disposessin al seu albir.