Si féssim un exercici d’imaginació, gens fàcil per cert, i ens poséssim en la situació de ser espanyols, i de sentir Madrid com la nostra capital, trobaríem notícies igualment sorprenents i que ens haurien de revoltar gairebé igual que veient-les des de la perspectiva no espanyola. Un 55’7% dels capitals estrangers invertits a l’Estat espanyol van anar a parar directament a Madrid. Un percentatge escandalós que es repeteix en tantes altres situacions, com les inversions de l’Estat en matèria de Cultura, per exemple.
Des de la perspectiva catalana és clar: l’Estat espanyol té un tracte clarament discriminatori envers Catalunya. Res de nou ni casual; forma part d’un pla preestablert per ofegar l’economia catalana, ho sabem de sobres. Però tornem al supòsit imaginari inicial: des de la perspectiva espanyola, d’un ciutadà de Sevilla, de Càceres o de Santander, aquesta mena de dades haurien de ser igualment escandaloses. Com pot ser que un Estat menyspreï tant el seu país com per a permetre tantes desigualtats? Com pot ser que les protestes per un centralisme tan desaforat siguin tan mínimes? No es tracta de tenir o no competències autonòmiques que ara mateix l’Esperanza Aguirre voldria eliminar, sinó de donar als diferents territoris i ciutadans del país un tracte tan discriminatori. De fet, deu tenir la seva part de raó des del moment que, per a molts, les competències autonòmiques no tenen cap altre sentit que el de l’eficàcia de la gestió dels serveis,
Se m’acut que també els catalans hi devem tenir una part de culpa en tot això. Una possible explicació pot ser que per part de molts espanyols, el centralisme acaparador de la capital és imprescindible per a evitar l’aparició d’altres capitals, com la catalana, és clar. Són capaços d’acceptar qualsevol discriminació si és en bé de la pàtria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada