L’independentisme ja no és una opció

Uns anys, o unes dècades, enrere l’opció independentista era això, una opció. Hom podia plantejar-se la possibilitat que Catalunya continués essent una part d’aquest Estat anomenat Espanya, amb la mateixa lògica i naturalitat que es podia plantejar la proposta d’una Catalunya independent. Hi havia la creença, avui pràcticament desmentida del tot, que Catalunya era viable des de diferents hipòtesis, de manera que es podia pensar que tant s’estava defensant el país amb una com amb l’altra hipòtesi.

Avui, la situació és radicalment diferent. Naturalment que hi continua havent gent que diu que opta per una Catalunya independent, per una Catalunya federada a Espanya o per una Catalunya més o menys autònoma dins d’Espanya. Però ara ja no es pot dir, honestament (deshonestament els polític poden dir el que vulguin), que es defensa una Catalunya autònoma dins d’Espanya; en tot cas es defensa o s’accepta la desaparició de Catalunya com a país. Que també és una opció. I el que ha passat no és que els independentistes hagin anat guanyant terreny als altres, almenys políticament això no ha estat així, sinó que el que s’ha posat de manifest és la inviabilitat d’una Espanya plural, com l’havien imaginada alguns en l’època de la transició. No és que a Catalunya hi hagi més o menys autonomistes o federalistes, sinó que no n’hi ha a Espanya.

El que queda, doncs, és una única opció per a la supervivència. Fora d’això, no hi ha res més que la mort, més o menys lenta, de la llengua i la personalitat pròpia dels catalans, que per als nacionalistes espanyols, els del PP i de C’s, ja és l’objectiu bàsic a assolir. Per a la resta, el que hi ha és molta por, i sobretot por a perdre un cert estatus particular que l’Estat espanyol sí que permet als dirigents de les seves controlades autonomies. I davant d’això, la mesquinesa d’alguns pot ser que faci prevaldre impulsar el país cap al suïcidi col·lectiu abans de renunciar a les engrunes que els dóna l’Estat espanyol.

No és que hagi guanyat l’opció independentista, sinó que ha fracassat l’opció autonomista i encara més la federalista. Toca, doncs, prendre el camí de la supervivència o renunciar a la pròpia existència.