Com a militant d’ERC puc entendre l’eufòria de companys de partit pel resultat obtingut en aquestes eleccions: s’ha doblat el nombre d’escons i ens hem convertit en la segona força política. Com puc entendre l’entusiasme de les CUP que precipitadament van haver de prendre la decisió de participar en aquestes eleccions i han assolit l’objectiu d’esdevenir una força parlamentària. Però si analitzem la situació que ens queda, des d’una perspectiva de país la percepció ja no serà la mateixa: objectivament, crec que la perspectiva de precipitar un procés cap a la independència, amb aquests resultats, és més difícil.
Podríem dir que s’han mantingut globalment les posicions del grups partidaris d’exercir el dret a decidir, amb un mínim increment d’un escó, i fins i tot que qualitativament hi ha hagut un desplaçament d’aquest vot sobiranista cap a posicions més declaradament independentistes i més d’esquerres. Però ha quedat afeblit el lideratge que un procés d’aquestes característiques necessita. Discrepant de les tesis oficials del meu partit, jo sempre deia que era més important per a l’èxit del procés que Mas sortís reforçat d’aquestes eleccions que no pas que ERC obtingués o no la simbòlica segona posició. Una CiU més a prop de la majoria absoluta hauria pogut governar còmodament en solitari i comptar amb el suport, en els moments clau, dels altres partits favorables al dret a decidir, ERC, IC-V i CUP. Ara, es veu obligat a formalitzar un pacte més estable, encara que no forçosament hagi d’implicar l’entrada d’ERC al Govern; i només té una opció per a fer-ho. I aquesta opció és molt arriscada per a ERC, que tindrà pressions molt fortes dels altres partits d’esquerres perquè no ho faci, i de CiU i de l’opinió pública perquè assumeixi la corresponsabilització que li reclama Mas; i ERC ja ha sortit escaldat altres vegades després d’haver format part d’un govern de coalició (la pitjor va ser precisament en època d’Heribert Barrera quan va entrar en un Govern de Jordi Pujol). Ni ERC podrà acceptar un suport gratuït a CiU, ni Artur Mas pot desdibuixar excessivament el seu programa de govern, perquè també li va la credibilitat. ERC podria forçar un ritme i unes formes que arribessin a ser inacceptables per a determinats sectors de Convergència i d’Unió. Però, si es generés una situació d’inestabilitat per culpa de no haver pogut arribar a un acord prou sòlid amb CiU, tampoc l’electorat perdonaria a ERC el que es vendria com la pèrdua d’una oportunitat única per exercir el dret a decidir. En qualsevol cas, una difícil papereta faci el que faci.
Però, tornant al procés endegat. Sense descartar que al si de CiU hi hagi moviments, amb visió estrictament de partit, per tirar enrere, dilatar o diluir el procés, és evident que no és el mateix la imatge que s’hauria donat de cara a l’exterior d’una partit fort i de Govern, acompanyat d’altres formacions polítiques, que la que es podrà donar ara. Per entendre’ns, els grans poders econòmics europeus, el sistema financer i les grans empreses, i també els de casa nostra, d’entrada preferirien que no hi hagués cap moviment que alterés l’ordre establert; però si és inevitable perquè hi ha la voluntat democràtica d’un país que ho reclama, aleshores tampoc hi acabarien posant massa obstacles si saben que els qui lideren el procés no tenen cap intenció d’alterar aquest ordre establert. I una CiU forta els era la millor garantia. Per als independentistes, com a mínim és motiu de preocupació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada