Ja sabem que els sondejos i les enquestes periodístiques indiquen només tendències, i sempre les hem de posar en quarantena. Amb tot, sembla força certa la tendència que dibuixava La Vanguàrdia a un cert relaxament en l’eufòria sobiranista. Després del primer esclat, l’onze de setembre, el posicionament d’Artur Mas i la convocatòria d’eleccions, semblava que havíem iniciat un procés que ningú podria aturar.
L’ofensiva espanyolista no s’ha fet esperar i, tal com estava previst, ha utilitzat totes les seves armes: des de l’insult i la desqualificació a l’amenaça, el xantatge i tot allò que pugui generar por i crispació, sense oblidar-se de deixar anar de tant en tant alguna insinuació de voluntat de pacte. La resposta catalana a totes les agressions del nacionalisme espanyol, ara com ara, han estat molt prudents i serenes. Un gran encert del President Artur Mas, que pel que sembla han seguit en general els diferents partits sobiranistes. Una resposta agressiva, grollera o políticament incorrecta, encara que ho fos la meitat del que han estat les seves, ens podria desqualificar o com a mínim enterbolir el procés.
Però si que és cert que aquesta mena de lluita desigual pot donar la sensació que s’estan rebaixant les expectatives. Que aquella empenta que semblava irrefrenable ha perdut força. Oi més quan apareixen individus com el Duran i Lleida disposats a posar pals a les rodes al seu cap de files. Hi pot haver la sensació que tantes amenaces i tanta pressió ens està aclaparant i que ja no veiem tan clar que puguem assolir la independència, o fins i tot que potser encara podríem trobar una fórmula intermèdia. Hores d’ara sabem que qualsevol pacte amb Espanya seria la nostra derrota absoluta, perquè ells mai compleixen els seus acords ni les seves promeses.
L’estratègia de la moderació, sobretot la moderació institucional, és bona i no podem caure en les seves provocacions. Però cal compensar-ho amb una renovada embranzida de la societat civil, perquè la ciutadania no tingui la sensació que qui crida més està guanyant la partida. Cal redoblar els esforços per posar en evidència la imperiosa necessitat de la secessió, i mostrar arguments sòlids per a defensar el nostre posicionament. I sobretot cal que, un cop passades les eleccions, la societat civil reprengui la mobilització.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada