Els partits polítics funcionen com a poderoses maquinàries publicitàries que necessiten donar una imatge en funció del mercat electoral que vulguin captar, i aquesta imatge s’ha de poder visualitzar en una o unes persones concretes. És cert que a vegades hi ha líders polítics que creen o impulsen un partit pel propi carisma, com podia ser el cas de Jordi Pujol, però el normal és que siguin els partits els qui creïn els seus líders.
A diferència de les campanyes publicitàries comercials, que sovint també busquen una imatge personal que les identifiqui, en la política el líder no és un actor que és perfectament conscient de la caducitat del seu lideratge, sinó una persona que s’ha arribat a creure el paper que li han creat. I aquí és on poden sorgir els problemes: arribar a la cúpula d’un partit, sobretot si estem parlant d’un partit gran no és una empresa que pugui emprendre ningú en solitari, sinó que precisa de molts suports i complicitats. Però, quan s’ha assolit el cim més d’un s’arriba a creure que aquell lideratge és una obra personal seva.
Si aquest líder que s’ha cregut el seu paper dominant és, a més,excessivament mediocre, segurament s’envoltarà també de persones mediocres, no fos cas que algú gosés optar per prendre-li el lloc. I com que els partits són també una escala per on els aspirants han de pujar si volen fer carrera polític, són ben pocs els qui gosen ser crítics amb les cúpules i els lideratges del partit: qui es belluga no surt a la foto, ni va a les llistes. Aleshores ja tenim el líder cregut, cada vegada més desconnectat de la realitat del país i fins i tot del seu partit, i a qui ningú del seu entorn gosa portar-li la contrària, mentre el seu lideratge no trontolli i mentre els subordinats no se sentit definitivament arraconats,.
Això ha fet que més d’un hagi fet un mal pas, pensant que si ell prenia una determinada opció la gent el seguiria. És el que els ha passat als socialistes catalans, que van escollir Navarro no pas per les seves qualitats i aptituds de lideratge, sinó com a instrument d’urgència per a frenar el sector catalanista. Però després ha resultat que el Pere Navarro s’ho ha cregut i, seguint les consignes de Madrid, ha començat a prendre decisions que han estat nefastes per al partit. Qualsevol federalista de veritat hauria entès que, sense necessitat d’acceptar els posicionaments secessionistes, estaria molt més a prop d’aquests que dels nacionalistes espanyols; al capdavall, és impossible pensar en cap federació si no es parteix de la pròpia sobirania. Navarro, doncs, no solament s’ha allunyat de la dinàmica general del país, sinó també de bona part del seu partit.
Encara que en un altre sentit, també aquest fet de creure’s el lideratge creat des de l’estructura de partit, pot fer que alguns dissidents del PSC, però també podríem dir d’ERC i aviat potser també de CiU, arribin a creure que si ells havien estat icones i punts de referència política, quan ells emprenguin un nou camí s’enduran també la capacitat de lideratge. Tot i que està per veure, aventuro un futur poc galdós a la Nova esquerra catalana impulsada per gent com l’Ernest Maragall i el Carod Rovira, a no ser que el Pere Navarro aconseguís la liquidació total del PSC. I el mateix podríem dir amb un Duran i Lleida, que en algun moment pot tenir la temptació de trencar la Federació i emprendre el camí en solitari; segurament, la trencadissa afectaria de ple UDC i el nou projecte es veuria obligat a llançar-se als braços del PP, amb qui teòricament hauria de tenir moltes més divergències que no amb la CDC més sobiranista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada