És el preu de la competitivitat

En el món de la política, i de la política econòmica especialment, els eufemismes són imprescindibles per a poder cometre les pitjors aberracions sense necessitat de sentir cap mal de consciència. Com que és evident que la nostra economia no pot competir (o almenys aixi ho han decidit) amb innovació, amb tecnologia o amb valor afegit, amb les països més pròspers d’Europa, s’han proposat posar-nos al nivell dels països del tercer món, i equiparar-nos-hi pel que fa a la competitivitat. I se suposa que tothom sap què vol dir, això de la competitivitat, per més eufemismes que hi posin.

Es tracta de produir més, amb uns costos mínims. Quan les grans empreses multinacionals, o no tan grans, deslocalitzen una indústria per traslladar-la a un país “més competitiu”, ja sabem què vol dir: salaris més baixos, menys impostos, menys condicions de seguretat laboral, menys condicionants de respecte ni pels drets de les persones ni pel medi ambient... Surt a compte invertir una mica en sustentar Governs corruptes que acceptaran qualsevol mena d’explotació de la seva gent, sense miraments ni entrebancs legals, per a poder-hi traslladar les seves indústries. La decisió que prenen els empresaris occidentals de traslladar la seva producció a determinats països no és innocent ni simplement tècnica. Ells saben que els surt més a compte produir en països on es permeti l’explotació infantil, on no calgui respectar els drets de les persones, es pugui pagar salaris de misèria amb jornades laborals inhumanes, on no es miri prim a l’hora de concedir permisos encara que sigui en instal·lacions obsoletes i altament perilloses per als seus treballadors, on tampoc calgui invertir en la preservació del medi... Ningú pot excusar-se dient que no sabia en quines condicions s'obliga a treballar.

I de tant en tant, malauradament massa sovint, es produeixen incidents perfectament previsibles i evitables com el de la fàbrica de Bangla Desh. Els directius de les empreses multinacionals, que eren perfectament conscients de les condicions en què es treballava, se’n renten les mans, quan haurien de respondre dels seus crims (perquè els fets no mereixen altre nom) i anar a raure a les presons d’aquests països que ells han escollit perquè oferien una millor productivitat per als seus negocis. I aquest és el model de competitivitat cap on ens porten les polítiques del PP: abaixar sous, reduir prestacions, facilitar tot tipus d’explotació... Ells en diuen, hipòcritament, flexibilitzar el mercat de treball i crear les condicions perquè el país resulti més atractiu per als inversors. Potser no arribarem al nivell de Bangla Desh, però ens hi acostarem per tal de facilitar el benefici empresarial amb un clar menyspreu per les persones.