Una altra
cosa és fins on arriba aquesta tendenciositat política, i què és el que
impedeix a la senyora Camacho sentir-se mínimament representat i identificat en
un acte com aquest. Ella ja sap que en els actes oficials d’aquest any, com en
cap altre dels anteriors, no s’hissarà l’estelada, no sonarà cap altre himne
que el dels Segadors, i el President no farà cap proclama independentista. Probablement,
però, ella no podria suportar veure hissar la bandera catalana, ni sentir
l’himne nacional de Catalunya, ni escoltar parlaments en català en què es faci
apologia de la llibertat, dels drets democràtics més elementals, o que
s’apel·li a fer un darrer esforç per a sortir de la crisi. La radicalitat
anticatalana i antidemocràtica en què s’ha situat el Partit Popular el posciona també, lògicament, al marge dels objectius i dels debats al si de les nostres
institucions, on totes les formulacions hi haurien de tenir cabuda, menys la
dels qui volen aniquilar-nos. La tendenciositat política dels actes oficials de
l’11 de setembre consisteix fonamentalment en què representen una afirmació de
catalanitat, en la qual hi caben des dels qui creuen sincerament en un
marc espanyol respectuós amb la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra
identitat fins als independentistes, passant lògicament pels federalistes.
Però, està
clar, no és el cas del PP de la senyora Camacho, ni el d’altres grups radicals
que tenen com a objectiu destruir-nos com a país. En els actes institucionals
de l’11 de setembre s’hi han de poder sentir identificats tots aquells que, des
de la posició que sigui, tenen la voluntat de treballar a favor del país;
encara que la manera de fer-ho d’alguns pugui semblar a uns altres ben
contrària als interessos de Catalunya. Jo crec que la renúncia de la Camacho a assistir als
actes de la Diada Nacional
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada