El discurs d’investidura. Res de nou

El discurs d’investidura de José Luís Rodríguez Zapatero no ha aportat res de nou. Però dir això tampoc és aportar res de nou. Tots els discursos generals, siguin aquests d’investidura siguin els que es fan anualment sota el nom de l’estat de la nació, són idèntics, com idèntiques són les respostes dels grups de l’oposició. De fet, el discurs d’ahir de Zapatero es podia semblar molt més al que va fer en el seu dia José Mª Aznar, quan va ser elegit President del Govern espanyol, de la mateixa manera que el de Mariano Rajoy d’ahir també s’assemblava més al que va fer el cap de l’oposició socialista d’aquella època. I mirant-s’ho, com a elements marginals, com qui mira un partit de tenis (fent anar el cap d’una a altra banda), els partits catalans es queixen de la visió centralista i uniformitzadora tant dels candidats a la Presidència com del cap de l’oposició, ahir com ara fa vuit anys.

De fet, Déu n’hi do si en va dir de coses en aquesta ocasió el candidat socialista. Però és igual, perquè l’oposició ja té preparat dos o tres models de contradiscurs: si el candidat fa una exposició sobre conceptes teòrics en profunditat, se li retraurà que ens ha venut fum i que no ha concretat res; si, contràriament baixa al terreny de concreció i es posa a donar dades i detalls de tota mena, se li retraurà que el seu era un discurs avorrit, farcit de xifres que no entén ningú, i sense fonaments sòlids; si exposa les línies generals, però sense prendre compromisos concrets, se li tirarà en cara que no pot pretendre que la gent li doni un xec en blanc; però si es posa a fer promeses, se li tirarà en cara que és molt fàcil fer-les, però que el que compte són els fets i no les paraules.

Per això, jo no hi donaria massa importància al debat d’investidura. Tot és massa previsible, massa vist, massa gastat. L’única lliçó que en trauria seria la de l’evidència que nosaltres allà hi fem nosa, que no ens hi volen i, per tant, no compten amb nosaltres. Aleshores, a què esperen els partits catalans (catalanistes, sobiranistes, nacionalistes, independentistes...) per entendre que cal un front comú?

El corredor del Mediterrani

Podem parlar tant com vulguem dels Països Catalans, posar-ho en eslògans i teoritzar fins a l’extenuació, però el que de veritat uneix els nostres països és la relació diària, al nivell que sigui, personal, turístic, cultural, comercial, social... D’aquí la importància de la reciprocitat en les recepcions de les respectives televisions, TV3 i Canal 9, a Catalunya i al País Valencià, com també s’hauria de fer amb les Illes. El silenci existent sobre el tema s’ha d’interpretar que s’està treballant amb discreció, o que senzillament s’ha aparcat?. I d’aquí també la importància de les comunicacions, com ara el TGV, i la necessitat de reforçar el corredor mediterrani.

Incomprensiblement, en el seu moment les reivindicacions catalanes no van passar, almenys no pas de forma ostentosa, per reclamar l’eix del Mediterrani que unís des d’Alacant fins a la xarxa francesa d’alta velocitat; de Salses a Guardamar, com aquell qui diu. Tant Barcelona com València, en un exercici de provincianisme ben notori, van prioritzar l’enllaç amb la capital espanyola, “la capital”. L’error estratègic no és pas nou, ja que prové de l’època del pujolisme, però tampoc el tripartit ha fet cap aposta especial en aquest sentit.

I ara ha hagut de ser el Partit Popular de València el qui es queixi dels incompliments del Govern Zapatero pel que fa al corredor del Mediterrani. El mapa del TGV dissenyat i desenvolupat des de Madrid és absolutament radial, pensat amb els mateixos esquemes mentals de les pitjors èpoques del franquisme, amb un únic centre que no pot ser altre que “la capital”. És possible que les queixes dels populars valencians tinguin més de crítica al govern socialista que cap altra cosa; però també deu ser cert que, encara que ideològicament puguin estar en contra de la idea dels Països Catalans, les raons i els interessos econòmics els porten a fer seva aquesta reivindicació.

De la mateixa manera que molts catalans s’obliden de les reivindicacions nacionals quan els seus interessos particulars els fan mirar cap a Madrid, ara també hi ha valencians disposats a deixar de banda la seva coherència política perquè els pot sortir més a compte mirar cap al nord. Des d’aquí caldria donar-los la mà, perquè aquesta és una aposta real de Països Catalans.

Solucions a curt termini: invoquem al Déu de la pluja

Temps enrere, quan els arxius havien de ser forçosament piles de carpetes i dossiers degudament emmagatzemats en prestatgeries, una consulta a l’hemeroteca era tota una feina laboriosa que sovint no pagava la pena. Ara, malauradament per alguns, és molt fàcil i permet veure ràpidament què deien uns i altres, ara fa uns mesos o ara fa uns anys. I fent aquest exercici, un s’adonaria que no fa pas tant, sobretot per part de socialistes i ecosocialistes, es menystenien les solucions immediates, fàcilment qualificades de “salt de mata”, improvisació, tapaforats, manca de previsió, superficialitat... enfront de les polítiques serioses i progressistes que anaven a la rel dels problemes, a més llarg termini.

Les frases que sentim aquests dies, tant en boca del Conseller Francesc Baltasar com de l’Alcalde de Barcelona Jordi Hereu, són absolutament contradictòries amb el que deien ells mateixos no fa pas tant, i són les mateixes que ells blasmaven amb vehemència en nom d’una suposada visió progressista. Ara resulta que no els serveixen de res les solucions a mig o llarg termini, i només els interessa la immediatesa de portar aigua a Barcelona, com sigui i al preu que sigui. Potser per això, Francesc Baltasar va pactar amagar el tema fins després de les eleccions; perquè sabia que el seu posicionament era absolutament en fals defensant transvasaments que ells havien combatut, i improvisant solucions de darrera hora per cobrir la manca de planificació de la qual tant havien fet bandera.

A vegades, ingènuament, un pensa que les situacions de crisi tenen el seu cantó positiu perquè obliguen a una presa de consciència de la realitat i haurien de servir de lliçó per a afrontar adequadament el futur. Però, no. Es faran mans i mànigues per a sortir del mal pas, s’esmerçaran els esforços que calgui per a vendre com a positiu el que fins ara era pervers, i ens culpabilitzaran a tots de ser malversadors dels recursos que no han sabut gestionar. Tot menys assumir les pròpies responsabilitats i, sobretot, buscar solucions reals, duradores i de futur per al tema de l’aigua.

Ben mirat, vista la praxi portada a terme pels ecosocialistes de Francesc Baltasar, potser el més progressista que ens queda és recuperar les rogatives i processons per a invocar la pluja a les divinitats.

Ara toca, o no toca ?

A part d’algun comentari directament al bloc, sovint rebo també comentaris al meu correu personal opinant sobre algun dels meus articles (cosa que sempre és d’agrair). Un tipus de comentari sol ser el de dir que sóc excessivament crític amb ERC, fet que algú qualifica de “tirar-nos pedra sobre la teulada”. En primer lloc dir que sóc crític amb el meu partit, més que no pas amb els altres, perquè és amb aquest amb qui molts independentistes hem posat la nostra confiança, perquè avui per avui continua essent l’opció nacionalista més seriosa, i perquè voldria que hi hagués una reacció positiva per a corregir els errors comesos. Pel que fa a tirar-nos pedres a la teulada... en aquests moments els únics que s’estan tirant (o ens estan tirant) pedres a la teulada, són els nostres dirigents donant un tristíssim espectacle de lluites internes motivades per ambicions personals.

Concretament, un dels comentaris s’exclamava que jo digués que no era el moment oportú de fer una gran plantejament de país, com el que va fer Josep Lluís Carod Rovira dies enrere, mentre que ahir mateix saludava positivament la inauguració de la Delegació de la Generalitat a Berlín. Quan estem immersos en una lluita fratricida, pocs mesos després d’haver votat un ridícul i incongruent full de ruta (en la Conferència Nacional de la tardor), sincerament crec que “no tocava” fer una plantejament d’estadista com el que va fer el President del partit. En primer lloc, perquè aquest discurs l’havia d’haver fet abans, en lloc de prestar-se a aprovar quelcom contradictori amb el que diu ara, molt més assenyadament. I en segon lloc perquè una proposta d’aquestes característiques cal fer-la amb tota la solemnitat i autoritat de President del partit, o de Vicepresident del Govern, adreçant-se al conjunt de la societat catalana, en lloc de fer-ho com a moviment tàctic per a reivindicar-se personalment al si del partit.

Naturalment que ara toca fer accions de Govern com l’obertura de Delegacions de la Generalitat a l’exterior, però també toca posar una mica més de seny (tots plegats) i no continuar amb el camí emprès de lluites mesquines pel poder que no fan sinó debilitar-nos com a partit i invalidar les grans propostes de país que puguem fer, quan toqui fer-les.

Ambaixades catalanes, gaire bé

La inauguració, ahir, de la Delegació de la Generalitat a Berlín és, sens dubte, una d’aquestes accions de govern que sovint hem reivindicat que hauria de portar a terme un Govern amb un mínim d’ambició nacional. I, lògicament, el Vicepresident Josep Lluís Carod Rovira no s’ha estat de remarcar-ho en l’acte oficial d’inauguració. Però, deu haver fallat quelcom en la comunicació perquè, essent aquest esdeveniment prou important pel que fa a la projecció de Catalunya al món i la seva reivindicació de tenir-hi un lloc propi, no s’hi ha donat als mitjans de comunicació la suficient rellevància. L’ideal hauria estat, naturalment, que la Delegació de la Generalitat a Berlín hagués estat inaugurada amb una representació molt més àmplia del Govern català, des del President de la Generalitat als Consellers responsables d’àrees com Comerç, Turisme o Cultura. Voldria creure que no hi ha altres motivacions polítiques per explicar aquestes absències. (O sóc massa ingenu?).

Ja he dit en alguna altra ocasió que, a parer meu, el Conseller d’ERC al Govern de la Generalitat que ha portat a terme una tasca més eficaç i més coherent amb l’ideari d’ERC (amb més ambició nacional, està clar) ha estat, i de tros, Josep Lluís Carod Rovira. La tònica de la resta ha estat la mediocritat. I estic d’acord amb ell quan posava un èmfasi especial en el fet que la inauguració d’aquesta seu no era una cosa seva, del seu Departament, sinó del conjunt del Govern. Aconseguir que sobretot els socialistes assumeixin com a propi accions de govern com aquesta ha estat un dels mèrits d’ERC; encara que després aquest mateix fet pugui perjudicar-nos electoralment perquè tira per terra la idea (simplista i poc creïble) que només Esquerra defensa els interessos nacionals. El paper i la pretensió d’Esquerra no pot ser, i menys a curt termini, erigir-se en l’únic salvador de la pàtria, sinó actuar d’impulsor o de motor perquè les altres forces polítiques vagin decantant-se cap als nostres posicionaments.

Ara hi ha en perspectiva l’obertura de noves Delegacions del Govern de la Generalitat, a París, Londres i a Nova York. Val a dir que ja en època de Convergència es va encetar aquest camí amb l’obertura de delegacions específiques, per al comerç i la indústria, o per al turisme, amb petites delegacions arreu del món. El COPCA mateix (Consorci de Promoció Comercial de Catalunya), que opera arreu del món des del 1988, disposa de 38 oficines. Convertir totes les iniciatives sectorials que ja funcionen a l’exterior en veritables ambaixades de Catalunya hauria de ser un dels reptes d’un govern catalanista.

Van guanyar els qui ens van enganyar

És curiós que, encara ara, sento o llegeixo veus en to planyívol i d’incomprensió en el sentit de no trobar cap lògica als resultat electorals del 9 de març. Fins i tot l’ex President Pujol es lamentava que els responsables de l’engany haguessin obtingut una victòria tan clara a Catalunya. La pregunta de perplexitat que es fan alguns, des de l’òptica nacionalista, és “com és possible que després de la presa de pèl amb l’Estatut, després del desastre en la gestió de les infratructures, després de comprovar l’incompliment reiterat de les seves promeses, la gent encara els doni suport?”. I, com a complement simplista de veus més radicals la pregunta seria “com és possible que la gent prefereixi ser espoliats a poder disposar dels nostres recursos, o que prefereixi dependre d’uns altres a no haver de dependre de ningú?”

Aquestes preguntes tindrien sentit, i podrien ser altament positives com a reflexió interna, si no partissin de l’apriorisme que l’error prové dels votants, que no han sabut veure el que més els convenia. Contràriament, veig que és més habitual sentir aquests qüestionaments com a argument per a enrocar-se en les pròpies posicions, sense caure en el fet que precisament l’opció de l’electorat hauria de fer-nos tremolar. Alguns analistes de pa sucat amb oli divideixen l’arc parlamentari entre: els qui menteixen, traeixen i s’agenollen submisament davant de l’Estat espanyol; els qui els fan la gara-gara i són capaços de vendre’s a baix preu frustrant les expectiatives posades en el nou Estatut; i els patriotes que de veritat defensen el país apuntant a la solució final de tots els nostres problemes, que no és altra que la independència. I entre aquests darrers, encara hi trobaríem els més puristes, o patriotes de pedra picada, que ni tan sols es deixen enlluernar per la temptació del poder, que per si mateix ja representa una mena de claudicació en la mesura que la gestió de Govern fa perdre de vista l’objectiu final.

I bé, els resultats electorals ens donen que la ciutadania opta clarament pels primers, manté més o menys el mateix suport als segons, i castiga els tercers. A no ser que algú arribi a la conclusió (que jo negaria de totes totes) que l’electorat és imbècil, el tema se’ns gira en contra nostra, sense pal·liatius. Si les raons i els arguments dels nacionalistes són correctes (i lògicament jo crec que sí), ho hem de fer molt malament perquè, malgrat tot, la gent opti pel que aparentment ens perjudica. Hom podria entendre que davant d’un problema amb més d’una solució possible, la gent acabés decantant-se per una o per l’altra. Però que la gent prefereixi continuar patint l’espoli i depenent dels qui ens han enganyat, ens han mentit i han gestionat tan malament les nostres infraestructures, ens hauria de portar a una altra conclusió: o bé tot això no és cert, i la gent no s’empassa que estiguem tan mal tractats, o bé l’alternativa la veuen molt pitjor que l’espoli, l’engany, la mentida, la mala gestió...

Per fer-s’ho mirar, no?

El Parlament debat, i el Govern decideix?

Arran de tot l’enrenou pel tema dels transvasament del Segre, és evident que hi ha un cert nerviosisme al Govern. D’una banda han de fer pinya perquè un nou trencament del tripartit seria un cop dur per a tots plegats, però de l’altra també hi ha veus discrepants pel que fa a l’actuació del Conseller Francesc Baltasar, sobretot després de saber-se que ell mateix va pactar amb el Govern espanyol no parlar del tema fins després de les eleccions. En mig d’aquestes turbulències, ERC (encara que seria millor dir algunes de les faccions del partit) té més necessitat que ningú de mostrar un perfil propi. Això explica que només l’endemà que Josep Lluís Carod Rovira declarés que qualsevol mena de transvasament hauria de comptar amb l’acord del Parlament, es votés en contra d’una moció que proposava justament això. Casualment, només casualment, en aquella votació no hi era present el Conseller de la Vicepresidència.

Per a qualsevol ciutadà que es limita a llegir els titulars de premsa o a veure els telediaris pot resultar incomprensible. Incomprensible, incongruent, contradictori... el que vulgueu. Està clar que, intencionadament, la moció presentada per CiU contenia alguna frase força explícita com perquè sonés a reprovació del Conseller de Medi Ambient; de manera que no es pot dir que l’única intenció dels convergents fos establir el principi que qualsevol transvasament precisi de l’acord del Parlament. I per tant, hi podia haver arguments per part del Govern per rebutjar la moció; però també podien haver aprovat una moció alternativa que deixés assentat aquest mateix principi.

L’esmena del tripartit proposava, segons llegeixo a la premsa, 'no executar cap actuació conjuntural o estructural que comporti una transferència de cabal entre les conques interiors de Catalunya o bé entre aquestes i la conca de l'Ebre, sense previ debat al Parlament'. Un matís important: el Parlament no hauria de donar llum verda a un possible transvasament, sinó que simplement ho hauria de debatre, sense que el resultat del debat hagués de ser vinculant per al Govern. I així mateix ho raonava el diputat d'ICV-EUiA Daniel Pi: 'Debatem i, després, qui d'acord amb l'arquitectura institucional li pertoca, farà el que li pertoca', Com a mínim a aquest senyor se li hauria d’explicar que l’arquitectura institucional no està configura amb un Parlament que debat i un Govern de decideix i va a la seva. El Parlament no és una tertúlia de cafè (encara que a vegades sembli una disputa de taverna), sinó que, en tant que expressió de la sobirania popular, ha d’exercir el control del Govern i els seus acords han de ser, lògicament, vinculants.

Una altra cosa és que, sovint, els acords i desacords parlamentaris tenen més a veure amb les formes que amb el fons. Però això ja és una altra qüestió de la qual en podem parlar un altre dia.

L’aeroport de Lleida, un assaig general?

El Conseller Joaquim Nadal, en presentar el Pla de viabilitat del nou aeroport de Lleida-Alguaire, comentava que aquest podia servir com a assaig general per la Generalitat en la gestió d’infrastructures, amb la perspectiva que en un futur pugui gestionar també els aeroports de Girona, Reus o Sabadell. El model de gestió, en compliment del que estableix l’Estatut d’autonomia, es recollirà en la Llei d’aeroports que s’hauria d’aprovar a curt termini. Fins aquí tot correcte, conscients que l’aeroport del Prat continuarà essent gestionat des de Madrid i ja serà molt que ens facin la gràcia de deixar-nos-hi un petit espai de participació. El que no em sembla tan correcte és l’acomplexament amb què afronta el Conseller, se suposa que en nom de tot el Govern, l’assumpció d’una competència que hauria de ser un fet absolutament normal.

El tema és que, segons Nadal, la Generalitat té la voluntat de mostrar la seva 'capacitat d'autogovern' davant del repte de posar en funcionament un aeroport i assumir-ne les competències. Jo no sé si realment pot ser viable des del punt de vista econòmic un aeroport a Lleida; no en dubto, però sincerament tampoc en tinc cap coneixement especial per a poder afirmar que hagi de ser així. El que sí que em sembla una autolimitació innecessària, o un posar en dubte la capacitat d’autogovern de la Generalitat, és aquesta afirmació que la gestió d’aquesta nova infraestructura hagi de ser cap assaig general de res.

Si la Generalitat ha de posar en marxa aquest aeroport, i assumir la gestió de la resta, no és perquè abans hagi demostrat res, ni la seva capacitat de gestió ni la seva eficiència. Tornem a caure en aquell absurd de pensar que els catalans gestionarem millor que els altres les nostres coses. Se suposa que partim amb l’avantatge que la gestió es farà pensant en els interessos nacionals, sense supeditar-ho als interessos de l’aeroport de Madrid, com es fa actualment amb tots els aeroports. Però res més. Aquest assaig general de què parla el Conseller Nadal pot resultar un èxit rotund o un estrepitós fracàs, o probablement un entremig d’anar tirant. Però en cap cas no pot servir per a demostrar res, ni la nostra capacitat ni la nostra incapacitat.

L’autogovern i la sobirania s’exerceixen perquè és un dret que ens correspon com a poble, com a comunitat nacional. Ho farem millor o pitjor, cometrem errors com tots els mortals, però l’exercici dels nostres drets no depèn de la nostra capacitat, pendent de validar. Perquè entre els nostres drets hi ha també el dret a equivocar-nos. O és que al Govern espanyol (o a qualsevol altre govern del món) se li demana que demostri la seva capacitat de gestió abans de reconèixer-li el dret a gestionar els seus afers?

El mite de les balances fiscals

Fa molt de temps que, entre tots, hem fet un mite de les balances fiscals. Sembla com si la seva publicació per part del Govern espanyol hagués de resoldre definitivament els problemes de finançament del país. Els números, i sobretot el reconeixement oficial d’aquests números, poden ser un argument més de cara a negociar un nou sistema de finançament, però ni serà l’únic ni serà tan decisiu. Tinc la impressió que des de l’independentisme s’ha anat bastint una mena de miratge entorn de la publicació de les balances fiscals, que al capdavall desembocaran en un no res.

D’una banda està per veure que el PSOE compleixi les seves promeses. De fet, ja hi ha acords del Congrés espanyol demanant la publicació d’aquestes balances fiscals, i el Govern se’ls ha passat pel forro reiteradament. I, en el supòsit que finalment es decideixi a fer-ho, és evident que amb tot el rigor exigible és possible utilitzar metodologies diverses o tenir en compte paràmetres diferents, de manera que un mateix resultat pot quedar molt matisat, amb molts contrapunts, i per tant amb moltes interpretacions divergents.

El tema de les balances fiscals és un dels mèrits que, certament, es pot apuntar Esquerra, ja que va ser el primer partit que va començar a parlar-ne, i a fer-ne bandera com a argument central de la necessitat d’un nou finançament per a Catalunya. Aleshores, no hi havia més dades disponibles que les que oferien els bancs i les institucions econòmiques de caràcter privat. Si no ho recordo malament, a principis dels 90, una de les fonts d’informació que es prenia com a base per al nou discurs economicista, era un informe del Banc de Santander, gens sospitós de nacionalisme. I d’aleshores ençà s’han remenat i publicat centenars de dades, basades en fonts diverses, sempre amb uns mateixos resultats, encara que evidentment carregant més les tintes en un o altre sentit, segons l’interès del qui en feia la interpretació política.

En el millor dels casos, doncs, la publicació de les balances fiscals no farà més que ratificar el que ja sabem; amb el valor afegit, això sí, que en aquest cas hi hauria un reconeixement institucional dels desequilibris fiscals que se’n derivin. Però tampoc ens enganyem: és cert que amb els números a la mà es veurà que Catalunya, com el País Valencià i les Illes, són comunitats molt solidàries amb la resta de l’Estat, i per tant es podrà argumentar que aquesta solidaritat ha de tenir uns límits, tant en quantia com en el temps; i des d’una perspectiva liberal es podrà esgrimir la idea que cal incentivar l’esforç fiscal que fa cada comunitat autònoma. Però també és cert que en la publicació d’aquestes balances fiscals hi apareixeran altres comunitats autònomes, igualment solidàries, com és el cas de Madrid (que des d'aquí ja mirarem de matisat com sigui), que aigualiran la possible reivindicació catalana en la mesura que estiguem en el mateix discurs argumental.

No vull pas dir que no sigui útil la publicació de les balances fiscals, però tampoc hi posem tantes esperances com si hagués de ser la mare dels ous. Perquè el dret a la sobirania, a fer ús i a decidir sobre els nostres recursos, no hauria de dependre dels desequilibris existents. L’autonomia financera, com a país, tenim dret a reclamar-la tant si el tracte que se’ns dóna des d’Espanya és absolutament injust (com sembla evident que és ara), com si fos més equitatiu o raonable. O és que a Galícia, on probablement les balances fiscals els resulten favorables, ja no tenen dret a reclamar la seva sobirania? O és que la nostra sobirania deixaria de tenir sentit si l’Estat corregís els desequilibris existents?

La guerra de l’aigua, una guerra perduda

A vegades, els posicionaments polítics no depenen tant de les ideologies com del fet d’estar o no al govern, i apurant-ho més, de tenir o no una determinada responsabilitat dins del govern. Perquè tanta raó tenen els qui diuen que no té sentit que aquells que tant s’exclamaven pel transvasament de l’Ebre ara en proposin un altre, encara que sigui més petit i temporal, com que aquells que hi estaven d’acord quan governaven ara en facin escarafalls. I mentre el Conseller d’Agricultura negava inicialment la possibilitat de transvasar aigua del Segre cap a Barcelona, el Conseller ecosocialista, Francesc Baltasar, n’havia de cantar les excel·lències (sostenibles, això sí).

I en mig de la batalla, entre govern i oposició, d’una banda, i al sí del Govern entre un Departament i un altre, apareixen les declaracions de Fernández de la Vega, sembla que en contra del projecte, que van merèixer les declaracions aïrades de Joan Saura, que fins i tot Francesc Baltasar ha hagut de suavitzar. La guerra està servida: És o no és un transvasament? Afectarà o no afectarà les comarques regades pel riu Segre, i al cap d'avall del Baix Ebre? Serà un transvasament puntual, només per a situacions excepcionals, o quedarà com una interconnexió permanent de la xarxa hídrica? Tenim més garanties que en el cas de l’Ebre, que només es transvasarien els excedents d’aigua? La Ministra en parlar de la negativa a nous transvasaments es referia només als de l’Ebre, o incloïa també aquest del Segre?

Però no recordo haver sentit ni llegit, als mitjans de comunicació, la pregunta clau de la qüestió; o millor encara, la resposta clau. Qui ha de decidir què es pot fer amb l’escassa aigua dels rius catalans? El Govern de la Generalitat ha d’esperar l’aprovació de Madrid per posar una canonada? Anirem a pidolar també això, potser a compte del dèficit fiscal o de les inversions pendents? On és la dignitat nacional?

Mentre em feia aquestes preguntes, el Vicepresident del Govern afirmava que “mai s'havien donat tant com ara unes condicions per tal que el discurs sobiranista avanci”, i instava la societat civil catalana a “sortir de la tutela de Madrid per anar directes al món”. No és que no puguem anar directes al món sense passar per Madrid, és que ens hi fan passar fins i tot per anar de l'Alt Urgell al Berguedà. I ningú, ni des del Govern ni des de fora, no hi objecta res ni sembla disposat a sortir de la tutela de Madrid, tot esperant de la seva magnanimitat per a obtenir-ne el permís.

Ara no toca, senyor Carod

Molt em temo que la derrota electoral no haurà servit ni per a aprendre la lliçó. El tema de fons no és ni la política de pactes, ni l’haver posat l’accent en l’esquerranisme (de pa sucat amb oli, per cert) en detriment del nacionalisme, ni el desgast de ser com a soci minoritari en un govern controlat pels socialistes, sinó la credibilitat. I el gest d’ahir, plantejant un full de ruta de cara al 2014 no hi ajuda gens. No cal ser gaire espavilat per entendre que el que ens presentava ahir Carod Rovira no era cap proposta nacional de cara al 2014, sinó una simple maniobra tàctica, casolana, per a reivindicar la seva persona i no quedar absolutament en fora de joc.

Quan a l’estiu passat, els estrategues i pensadors del partit ens presentaven aquell simulacre de Full de ruta que es va debatre després en la Conferència Nacional de la Tardor, Carod Rovira ja es va adonar que allò era un nyap. Plantejar, com es feia en aquell document, i tal com es va aprovar després per una àmplia majoria, que el full de ruta consistia en aconseguir que Esquerra esdevingués la força majoritària, i a partir d’aquesta majoria (i s’insistia que només des d’aquesta majoria) es podria exercir el Dret a decidir, era una pura quimera. Tant era així, que el mateix Carod, improvisadament, es va treure de la màniga la data concreta del 2014 que no estava prevista en el document inicial. I com que ja no els venia d’aquí, suposo que per allò de buscar un consens a corre cuita, ho van incorporar en la proposta final; potser sense adonar-se que des d’ara fins a aquella data només queda un contesa electoral en la qual, segons els pensadors del partit (Ridao, Huguet, Puigcercós, Vendrell... Déu meu, Déu meu!) Esquerra hauria de fer el salt i desbancar els socialistes com a força majoritària.

És cert que el que presentava ahir Josep Lluís Carod Rovira és molt més enraonat que el document aprovat la passada tardor, quan ell mateix es va alinear amb els qui ara són els seus adversaris, i que l’han defenestrat. No tenia ni cap ni peus presentar una proposta d’aquesta suposada ambició nacional per al 2014, amb el simplisme infantil d’imaginar que aleshores ERC seria la força majoritària i podria liderar tot el procés. Sigui el 2014 sigui en una altra data, l’exercici del dret a decidir dependrà de què hi hagi una majoria social al país disposada a fer el pas, i avui per avui aquesta majoria social no està representada per ERC (les gràfiques del suport electoral són la prova del cotó) i per tant serà imprescindible el paper rellevant de CiU (en el document d’ERC ni se’ls mencionava!), i una certa complicitat de les altres forces polítiques. És el que jo deia llavors, tocar de peus a terra i no fer volar coloms.

La proposta, ara, de Carod Rovira pot ser més assenyada i fins i tot, evidentment, més seriosa que la que ell mateix va aprovar uns mesos enrere; però no és creïble en el moment intern que viu Esquerra, perquè si bé és cert que l’Objectiu 2014 precisa, ineludiblement, d’un gran pacte o acord nacional, aquest no es pot formular des d’una de les faccions del partit, en un procés de guerra interna, i menys quan es tracta d’un simple posicionament personal enfront dels seus rivals.

Diguem, sense ànim d’ofendre, que ara sí que hi toca. Però, senyor Carod, ara no toca!.

Renovació o continuïtat

La guerra interna d’ERC, que de debat ara per ara no en té res, es planteja en termes de renovació o continuïtat. El fracàs electoral, no tant motivat per la bipolarització o per la por de l’involucionisme popular com pels propis errors del partit, porten a fer aquest plantejament lògic de renovació. El que resulta sorprenent, però, és que ningú defensi la continuïtat, i tothom es faci l’abanderat d’aquest desig de veure cares noves i sobretot noves estratègies. De fa temps, que Josep Lluís Carod Rovira no pinta gaire res ni a l’hora de dirigir el partit, absolutament en mans de Puigcercós, ni a l’hora de fer les anàlisis polítiques o dirigir les estratègies a seguir, que han estat portades bàsicament pels afins a Puigcercós, Josep Huguet i Joan Ridao entre altres.

Carod ha tirat la tovallola en part perquè sap que té totes les de perdre (i els seus adversaris prefereixen debilitar el partit perdent un actiu tan important com és ell, per acabar de copar totes les cotes de poder), i en part també per la seva part de responsabilitat en la crisi actual. Una responsabilitat que és més per omissió que per acció, perquè els màxims i veritables responsables de l’estratègia dels darrers temps així com de la campanya electoral són els que representen el sector oficialista del partit. I el fet que ara, com deia ahir Joan Ridao, se’n desmarquin dient que Puigcercós representa la renovació (quelcom insòlit que va en la línia del descrèdit que mereixen les seves anàlisis dels darrers temps) vol dir que ells mateixos reneguen de la seva pròpia responsabilitat. O què és el que volen renovar els mateixos que han dirigit fins ara el partit?

Em semblaria lògic que els Puigcercós, Ridao, Huguet i companyia , defensessin les seves posicions, en la línia de les primeres anàlisis que van sortir en la mateixa nit electoral, en què tot s’havia fet correctament i el fracàs només era atribuïble a causes externes. Són ells els responsables de la deriva del partit (n’hi ha que fa temps que ho estem dient), i són ells els qui ens han argumentat sempre que la seva era l’única línia encertada arribant a acusar els crítics de desestabilitzadors del partit. Puc entendre que honestament ells continuïn creient en el que han fet fins ara, que caldria debatre-ho i contrastar-ho amb altres posicionaments interns; però no puc entendre, no em sembla honest, que ara reneguin d’ells mateixos i pretenguin presentar-se com a renovació. Sincerament, no hi veig més renovació que la poltrona del càrrec de President.

El creixement, una espiral diabòlica

Dies enrere parlava dels “límits de l’aigua i del creixement”. I un bon amic, com a mínim amic a la xarxa, em feia notar que hi deu haver moltes més raons que les derivades del creixement per explicar els problemes amb la gestió de l’aigua. Naturalment. Però jo voldria insistir en el tema del creixement perquè el trobarem en el rerefons de bona part dels factors de sostenibilitat del país. El Conseller d’Economia, Antoni Castells reconeixia que aquest any 2007 els ingressos de la Generalitat havien caigut un 5’6%, que aviat és dit, per culpa de la crisi immobiliària. És a dir, que si no es manté el ritme de creixement dels darrers anys la Generalitat, a l’igual que els Ajuntaments, poden trobar-se amb seriosos problemes de finançament.

En pocs anys, hem passat de 6 a gaire bé 7 milions i mig d’habitants. Aquest increment de població és l’explicació que es dóna per justificar que s’ha reduït notablement la qualitat assistencial, a nivell sanitari, que no es dóna l’abast per atendre les necessitats educatives del país, ni al conjunt dels serveis d’això que anomenem societat del benestar. Aquest creixement desmesurat se’ns fa insostenible, però alhora, tal com ho tenim muntat, també se’ns fa insostenible el no creixement, en la mesura que tenim basats els ingressos de les nostres administracions en aquest mateix creixement.

Naturalment que davant de cada tema en qüestió, ja siguin els recursos hídrics, la sanitat, l’educació, el medi ambient, etc. cal una bona gestió per a minorar-ne els efectes, però al capdavall, i amb una mica més de perspectiva, ens toparem amb el mateix problema. No tenim un país il·limitat, ni en recursos ni en territori, i els suposats beneficis dels creixement no arriben ni a cobrir les necessitats derivades d’aquest mateix creixement. Ens trobem immersos en una diabòlica espiral que no ens porta enlloc que no sigui l’autodestrucció.

Si hi ha crisi immobiliària amb la conseqüent disminució dels recursos de les nostres administracions i l’increment de l’atur, que es traduirà també en major despesa en serveis públics assistencials, la solució no és forçar un creixement artificial a base de despesa pública, sinó un replantejament de tot el sistema. Potser sí que hi ha una correspondència entre creixement quantitatiu (amb tots els problemes d’ocupació i agressió al territori) i beneficis empresarials en determinats sectors; però no pas entre aquest creixement quantitatiu i el qualitatiu o de benestar de la població.

L’exemple de Josep Benet

Davant de la mort de l’historiador i polític Josep Benet, les reaccions i comentaris han estat unànimes. Tothom li reconeix els valors d’un home de profundes conviccions, d’una tenacitat incansables i d’una predisposició plena per a posar-se al servei del país. Ell procedia de la democràcia cristiana i en canvi en els moments clau va poder col·laborar i va ser ben rebut per l’esquerra, i més específicament pels ecosocialistes o ex comunistes. Tothom li reconeix aquest mèrit de la transversalitat, però ara, després de la seva mort.

Curiosament, acostumem a fer molts més homenatges pòstums que no acceptar mestratges en viu. I no és que no hi hagi, ara també, personatges que com Josep Benet tinguin una visió clara sobre el país, que siguin capaços de mirar més enllà de la curtesa de mires dels partits, que probablement connectarien molt millor amb el sentiment de la ciutadania que es troba orfe de lideratges. El que passa és que aquesta gent resulta incòmoda per la mediocritat de la majoria dels professionals de la política, que podrien veure perillar el seu lloc. Per això hom prefereix mantenir-los en l’ostracisme, oblidar-los en vida, i, això sí, retre’ls homenatges pòstums.

I així ens va a tots plegats.

Les raons de Carod

Val a dir, d’entrada, que sempre he considerat Josep Lluís Carod Rovira com un dels dirigents del partit més seriosos i amb més capacitat per a ser al capdavant. Amb tots els errors comesos, que compartits amb l’actual direcció no són pas pocs, avui per avui, és o era la cara presidenciable més creïble que tenim o que teníem. La seva renúncia a la reelecció com a President d’ERC pot tenir, lògicament, diverses lectures. N’apuntaré algunes, no pas contradictòries ni excloents entre sí.

En primer lloc, dir que ens trobem davant d’un altre moviment, personal i precipitat, com el que ell mateix havia criticat dies enrere. Una decisió presa sense el mínim debat intern al si del partit, que a hores d’ara ja deu ser impossible.

Intentant de veure-hi l’aspecte positiu, d’acord amb una certa imatge d’honestedat que se li atribueix, podem pensar que ha fet un gest “generós”, com deia ell, per tal d’afavorir la renovació del partit. De fet, entraria en la lògica d’una assumpció de responsabilitats davant del fracàs electoral, que haurien de ser com a mínim compartides per l’aparell del partit controlat pel seu principal opositor. Per això, també sembla lògica la seva insinuació que, per honestedat, Puigcercós hauria de fer el mateix.

Però no ens enganyem. Ell sap de fa temps (recordeu el Congrés de Manresa?) que el partit se li ha escapat de les mans. I la possible autoritat moral, per la seva vàlua intel·lectual i la imatge de bon orador, pot quedar escombrada quan Puigcercós faci anar la maquinària que durant tot aquest temps s’ha anat treballant a favor seu. Ell renuncia a la reelecció perquè sap que, tant si la militància aposta per la renovació com pel continuisme, ell ho té perdut. Fa temps que al partit les votacions no es fan en funció de les idees sinó de les fidelitats. I això, ell ho ha treballat poc.

Evitant una desfeta personal al Congrés d’ERC del mes de juny, pot aferrar-se al càrrec de Vicepresident del Govern com a mínim fins al final de la legislatura (en cas d’haver estat derrotat per Puigcercós, aquest podia reclamar-li també el lloc al Govern, cosa que no es pot descartar que li reclami igualment). I es dóna un marge de temps per veure cap on encaminar el seu futur personal. Al capdavall ell continua essent, amb diferència, el cap de cartell que més vots ha obtingut per a ERC en els darrers temps.

De la mateixa manera, mantenint-se al marge de la disputa interna que ara quedaria reduïda a tres bandes, ell podria erigir-se com a àrbitre o trobar una sortida honorable amb qualsevol dels resultats possibles, cosa que difícilment hauria tingut en cas d’haver estat derrotat en unes votacions internes del partit. Queda per veure si podrà, tanmateix, mantenir-se’n tant al marge i no acabarà afavorint i per tant lligant la seva sort a una o altra candidatura.

Amb carnet o sense

Acabades les vacances, es perfila ràpidament la imatge del que serà el nou Govern espanyol i l’entorn més proper de Zapatero. Havent guanyat, se suposa que hi haurà moltes cares repetides, ja que tothom pot atribuir-se una part de l’èxit. A part del possible retorn de l’inefable Bono, hom ha remarcat ja que Zapatero s’ha envoltat de personatges que, casualment, no tenen carnet de partit: José Antonio Alonso, Fernández de la Vega, Pedro Solbes... Ja acostuma a passar que els líders polítics busquin persones independents per a ocupar un càrrec institucional determinat, però també sol passar que al cap de ben poc aquests formalitzen la militància al partit que els havia fitxat.

L’estratègia de Zapatero no és banal, ni molt menys fruit de l’atzar. Per això, ja han començat a sortir veus dins del PSOE (procurant que no semblin retret no fos cas que després no es pogués sortir a la foto), remarcant aquest fet i insinuant que fóra bo que finalment els independents s’afiliessin. És a dir que deixin de ser independents. Per al President del Govern espanyol li ha de ser molt més pràctic disposar d’un entorn no vinculat orgànicament amb el partit, i que per tant depèn directament d’ell. No es tracta de què aquests personatges puguin exercir els seus càrrecs amb més independència, que en el cas dels ministres seria més comprensible, sinó de què sigui ell mateix com a President el qui adquireixi més capacitat de decidir, al marge del partit.

I el cas més significatiu deu ser el de l’anterior Ministre de Defensa, ara al capdavant del Grup Parlamentari Socialista. D’alguna manera la seva funció serà la d’invertir els papers que corresponen al càrrec. Se suposa que el grup parlamentari que dóna suport al Govern és l’encarregat de defensar la seva acció enfront dels partits de l’oposició, però també d’aportar al Govern tota la càrrega ideològica i programàtica del partit, i d’alguna manera actuar de contrapès al poder que institucionalment té el cap de l’Execitiu. En aquest cas, José Antonio Alonso, com a home de confiança de Zapatero i sense militància de partit, exercirà més de portantveu del President davant del Grup Parlamentari que no pas a l’inrevés.

Ser o no ser militant no és qüestió de pagar o no pagar una quota, està clar, sinó de saber a qui deus la gràcia de disposar d’un càrrec rellevant.

La crisi vista des de les terres de l’Ebre

He passat uns dies per les terres de l’Ebre, a la Terra Alta, per ser més exactes. Per no trencar amb la meva cita diària al bloc vaig avançar uns quants articles, en un dels quals parlava de la urgent necessitat que els dirigents d’Esquerra posin una mica de seny i acabin amb el tristíssim espectacle en què han convertit el partit. Allà vaig assabentar-me que hi havia hagut una reunió de subalterns de cada una de les faccions per mirar d’establir les regles de joc. Quan vaig sentir els titulars de la notícia, vaig pensar que potser l’article de dissabte “L’espectacle està servit” quedaria una mica fora de lloc; però malauradament crec que no va ser sinó premonitori.

D’entrada, a la reunió no hi havia cap dels aspirants a fer-se amb el control del partit; cadascú va delegar la missió negociadora a un segona fila, no fos cas que es malmetés la imatge dels candidats. Però el més greu del cas és que, en lloc de plantejar-se aturar una guerra fratricida, imposar criteris de racionalitat, renunciar a utilitzar la militància amb interessos sectaris, planificar un sistema de debat intern que tendís a fer confluir les diferents visions i sensibilitats del partit, és a dir fer un exercici de responsabilitat, es van dedicar a intentar marcar les regles de joc per a continuar l’esbatussada.

I, naturalment, no es van pas posar d’acord. Perquè les regles de joc que convenien a un bàndol podien ser precisament les que perjudicaven a un altre. I com que del que es tractava no era veure com salvar el partit (ara mateix els importa un rave), sinó de com salvar-se cadascun d’ells, van limitar-se a pactar les normes i les armes de la guerra interna.

Sovint hem vist actuacions lamentable molt més pensades en clau de partit que de país. Ara hem baixat en esglaó més: el sectarisme ja no ens permet ni pensar en clau de partit, i ens limitem a fer-ho en clau personal. I el país, i la frustració de milers d’independentistes, i el 2014... això ho deixem per més endavant, si Déu vol.

Límits del creixement i de l'aigua

Hom té la sensació que l’actual sequera no és només una circumstància conjuntural, i per tant passatgera. Encara que és de suposar que vindran temporades més plujoses, hi ha la impressió general que episodis com el que estem vivint es repetiran cada vegada amb més freqüència. I, en tot cas, els efectes del canvi climàtic sembla que tot just ara comencen a ensumar-se. Però és que, al marge dels efectes del canvi climàtic, l’aigua com a bé escàs i imprescindible té unes limitacions que fan insostible el ritme de creixement que ens autoimposem.

Qualsevol barceloní que es passegi per les terres de l’Ebre (jo ho he fet aquests dies) pot pensar que baixa un bon cabal per no haver de patir per falta d’aigua. El rebuig frontal contra tot tipus de transvasament d’aigua de l’Ebre (ni cap al sud ni cap al nord), no es basava tant en la inviabilitat d’aprofitar uns recursos hídrics en cas d’haver-hi excedents, sinó en l’absoluta desconfiança dels ciutadans de l’ús que es faria d’aquesta aigua i de les prioritats que se li donaria. Era evident l’ús pervers que li volia donar el PP, terres avall, però tampoc confiaria excessivament en el que li podrien donar els altres partits polítics.

I si no es pot treure l’aigua de l’Ebre, amb l’actual creixement de la població, els polítics de casa nostra bé s’han d’empescar algun altre recurs. Una possibilitat seria un transvasament camuflat (en diuen una “canonada”) d’aigua del Segre, aigua que al capdavall pertany a la mateixa conca de l’Ebre, i una altra és acabar d’esprémer els rius Ter i Llobregat. Les protestes, lògicament, no s’han fet esperar. El que passa és que aquí és molt més difícil que se’n surtin: primera perquè els qui protesten són els pagesos, els primers a veure’s afectats per les restriccions, i un col·lectiu relativament reduït contra el qual tothom s’hi veu amb cor, encara que ells no s’hi estiguin jugant tenir verda la gespa del jardí ni clara l’aigua de la piscina, sinó el pa de cada dia. I segona perquè la seva protesta va dirigida contra un govern teòricament progressista, i concretament contra un Conseller teòricament ecosocialista, i aquestes coses, aquesta gent, no les faria mai.

Podem fer jocs de mans amb els nostres rius, repescar vells aqüífers, fer campanyes de reaprofitament, invents casolans de tota mena, però l’aigua que tenim és limitada, i tot indica que estem arribant al seu límit. No serà que potser hauríem de començar a admetre que el creixement també té un límit, i que el creixement pel creixement no és sinó un suïcidi col·lectiu a la llarga?

L’espectacle està servit

Cada dia al matí, faig una repassada ràpida als mitjans de comunicació digitals, dono un cop d’ull a fòrums i blocs diversos... i, l’espectacle està servit. ERC ha aconseguit el que sempre havia enyorat: ser el centre de l’atenció periodística, que no del debat polític. Perquè són ben poques les anàlisis serioses que hi podem trobar, en el sentit de valorar amb rigor el que ha passat i de buscar-hi alternatives. Els nostres dirigents (nostres?) s’han llançat (o millor seria llençat) a una frenètica cursa pel lideratge, amb declaracions creuades en totes direccions, mirant tothom de desqualificar l’adversari, sense que ningú assumeixi responsabilitats de cap mena, i sobretot sense que ningú posi un mínim de seny.

Una direcció responsable (que no és el cas) establiria un pacte intern per no incrementar el descrèdit que ha assolit el partit, fomentaria el debat serè per recollir les inquietuds de la militància i dels sectors afins, aparcaria les disputes i les ambicions personals, renunciaria a utilitzar els mitjans de comunicació per a fer-se els mutus retrets.... Faria exactament el contrari del que s’està fent. És evident que hi ha hagut errors en la gestió del partit, en la política seguida en els darrers temps, en la campanya electoral,... però ara s’està entrant en una fase de desconcert i de desvarieig total.

Cap mena de debat sobre idees ni model de partit, i només quatre noms, quatre opcions, quatre fraccions, quatre bàndols enfrontats; a la militància només se la utilitza com a massa informe que ha de donar suport a un o altre candidat, disputant-se-la com si fóssim ninots de drap; els mateixos mitjans que van potenciar la bipolarització deixant de banda opcions com la d’ERC, ara tenen material noticiable a dojo que els aporten els mateixos que van gestionar tan maldestrament la campanya electoral;... Dóna la impressió que tothom ha abandonat el vaixell o que ningú el condueix cap en lloc, que no sigui veure quina part de les despulles se n’endurà.

Un espectacle trist, lamentable. És que no hi ha ningú que tingui dos dits de front?

No al transvasament

Els socialistes tenen, s’ha de reconèixer, una extraordinària capacitat per a servir-se del llenguatge. A voltes ens encaparrem en unes discussions bizantines que ells acaben resolent en un tres i no res fent un joc de paraules. Enfront de la dreta que especulava amb la façana marítima amb uns agressius blocs de pisos, ells n’han renovat el disseny amb una nova arquitectura vertical; sostenible, això sí. Una cosa és fer un quart cinturó, com proposa la dreta, que trencaria el paisatge del Vallès, i una altra és fer-hi una espaiosa rambla amb doble carril per banda que uneixi (de forma sostenible, està clar) les poblacions del Vallès. I ara hem inventat una nova fórmula per al tema dels transvassaments.

Fins i tot CiU ha reconegut que es va equivocar en el seu posicionament a favor del transvasament de l’Ebre. L’argument que esgrimien (recordo una entrevista amb l’aleshores Conseller de Medi Ambient, Ramon Espadaler) de la conveniència de tenir les xarxes d’aigua interconnectades, com hi tenim les de l’electricitat, per a aprofitar millor els recursos existents, reconduir possibles excedents i atendre les necessitats més peremptòries, era rebatut amb contundència i sense contemplacions pels afectats i, lògicament, pels partits d’esquerres. El transvasament de l’Ebre era un disbarat, en majúscules.

Heus aquí, però, la màgia dels mots posats en boca dels socialistes. No es tracta de fer cap transvasament d’aigua de la conca del Segre a la del Ter o la del Llobregat (Déu nos en guard de semblant disbarat), sinó d’instal·lar una canonada que permetria portar aigua del Segre cap a Barcelona. Aprofitar uns recursos hídrics excedents per a atendre les necessitats del Cap i Casal; però sempre de forma sostenible, faltaria més.