Ho deia l’altre dia Antoni Soy en un article al diari Avui, i ho hem sentit moltes altres vegades per boca de dirigents polítics d’ERC, i d’altres partits catalans: No acceptarem un mal acord, és preferible el no acord... i continuar negociant. Continuar negociant què i amb qui? Per a negociar s’ha de tenir quelcom a les mans per a poder fer que la part contrària s’ho repensi; s’ha de poder tancar l’aixeta del gas, per entendre’ns. I aquí ja no tenim aixetes per tancar.
El mateix Soy afirmava “no hi ha tercera via”. El que no hi ha és cap alternativa. La societat catalana, la classe política en el seu conjunt, no té un pla B ni tan sols una mínima voluntat de fer un front comú. Es va veure ben clar quan els socialistes catalans firmaven el xec en blanc dels pressupostos a Zapatero, quan els socialistes donaven per fet que l’entrevista entre el President Montilla i el President espanyol havien desencallat les negociacions i l’acord era imminent; només faltava convèncer els socis de Govern. Però es veu igualment clar quan Esquerra llança una vegada i una altra la seva amenaça apocalíptica que després es queda en un no res, i quan des de CiU només miren de treure el màxim profit partidista de la situació.
Estic convençut que al final els socialistes, els catalans i els espanyols perquè tots són al mateix bàndol de la negociació, aconseguiran convèncer els socis de Govern perquè signin un acord mal maquillat. Però, suposant que no sigui així, què significa seguir negociant? El Govern espanyol aplicarà el nou model de finançament al conjunt de l’Estat, al marge de les rebequeries dels catalans. I si fins ara han incomplert tots els terminis, fins i tot els establerts per la llei, no tindran cap inconvenient per allargar la situació fins que ens cansem de picar de peus i recollim l’almoina que ens ofereixen. Dir que continuarem negociant quan no tenim res per a posar sobre la taula de negociació, ni tan sols una voluntat nacionalista de dir “adéu” a Espanya, és no dir res.
Hem alertat tantes vegades en fals de l’arribada del llop que els espanyols ja saben que aquí no hi ha sinó un gosset que, amb més o menys mala cara, els acabarà llepant les sabates per a recollir els rosegons de pa que els sobrin.
El mateix Soy afirmava “no hi ha tercera via”. El que no hi ha és cap alternativa. La societat catalana, la classe política en el seu conjunt, no té un pla B ni tan sols una mínima voluntat de fer un front comú. Es va veure ben clar quan els socialistes catalans firmaven el xec en blanc dels pressupostos a Zapatero, quan els socialistes donaven per fet que l’entrevista entre el President Montilla i el President espanyol havien desencallat les negociacions i l’acord era imminent; només faltava convèncer els socis de Govern. Però es veu igualment clar quan Esquerra llança una vegada i una altra la seva amenaça apocalíptica que després es queda en un no res, i quan des de CiU només miren de treure el màxim profit partidista de la situació.
Estic convençut que al final els socialistes, els catalans i els espanyols perquè tots són al mateix bàndol de la negociació, aconseguiran convèncer els socis de Govern perquè signin un acord mal maquillat. Però, suposant que no sigui així, què significa seguir negociant? El Govern espanyol aplicarà el nou model de finançament al conjunt de l’Estat, al marge de les rebequeries dels catalans. I si fins ara han incomplert tots els terminis, fins i tot els establerts per la llei, no tindran cap inconvenient per allargar la situació fins que ens cansem de picar de peus i recollim l’almoina que ens ofereixen. Dir que continuarem negociant quan no tenim res per a posar sobre la taula de negociació, ni tan sols una voluntat nacionalista de dir “adéu” a Espanya, és no dir res.
Hem alertat tantes vegades en fals de l’arribada del llop que els espanyols ja saben que aquí no hi ha sinó un gosset que, amb més o menys mala cara, els acabarà llepant les sabates per a recollir els rosegons de pa que els sobrin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada