Si algú vol una mostra fefaent de la inutilitat de dedicar dies del calendari a una activitat concreta o etiquetar els anys amb la mateixa intenció, en té una de ben palpable amb l’acabament d’aquest any 2008 declarat per les Nacions Unides com l’Any Internacional de les Llengües; tot i que hi hauria la possibilitat d’afegir-hi la inutilitat de la mateixa institució, està clar. En qualsevol cas, s’ha tancat l’any sense que cap institució internacional hagi fet cap pas significatiu per a fer prevaldre els drets de les comunitats lingüístiques a mantenir les seves llengües, com un dels drets humans fonamentals, o si més no per a protegir el patrimoni cultural que representen. I la balança de les polítiques estatals seria igualment negativa, amb alguna rara excepció.
La diversitat lingüística continua essent vista des del poder com una amenaça, més que com un valor. Arreu del món, allà on hi ha un conflicte, al darrere, encara que no en sigui la causa principal, hi ha la negació de l’existència d’uns pobles amb els mateixos drets que els que formen part de la comunitat dominant. Sabent que al darrere de cada llengua hi pot haver una consciència de formar part d’una col·lectivitat identificada amb un territori que no té per què coincidir amb l’àmbit de l’Estat, s’afanyen a proclamar la seva com a llengua “comuna”, com a arma per a mantenir unit un territori sovint aconseguit a través de la violència. Amb una sola excepció: quan una d’aquestes comunitats subjugades aconsegueix un mínim de llibertat i una certa normalitat de país, aleshores des del mateix poder que negaven, i neguen, la diversitat, en fan bandera reclamant a la comunitat minoritzada un respecte que ells mai han tingut en compte i que inclou l’acceptació del resultat de les seves imposicions anteriors.
Però bé, l’Any Internacional de les Llengües ja ha quedat enrere. I la situació és la mateixa o pitjor que al seu inici. La diversitat lingüística del planeta continua amenaçada amb un degoteig constant de llengües que desapareixen, i de llengües que van sucumbint a les pressions, sovint violentes, dels poders públics. I tot això, davant la passivitat de la comunitat internacional. Per arribar fins aquí no ens calia un Any Internacional de les Llengües.
La diversitat lingüística continua essent vista des del poder com una amenaça, més que com un valor. Arreu del món, allà on hi ha un conflicte, al darrere, encara que no en sigui la causa principal, hi ha la negació de l’existència d’uns pobles amb els mateixos drets que els que formen part de la comunitat dominant. Sabent que al darrere de cada llengua hi pot haver una consciència de formar part d’una col·lectivitat identificada amb un territori que no té per què coincidir amb l’àmbit de l’Estat, s’afanyen a proclamar la seva com a llengua “comuna”, com a arma per a mantenir unit un territori sovint aconseguit a través de la violència. Amb una sola excepció: quan una d’aquestes comunitats subjugades aconsegueix un mínim de llibertat i una certa normalitat de país, aleshores des del mateix poder que negaven, i neguen, la diversitat, en fan bandera reclamant a la comunitat minoritzada un respecte que ells mai han tingut en compte i que inclou l’acceptació del resultat de les seves imposicions anteriors.
Però bé, l’Any Internacional de les Llengües ja ha quedat enrere. I la situació és la mateixa o pitjor que al seu inici. La diversitat lingüística del planeta continua amenaçada amb un degoteig constant de llengües que desapareixen, i de llengües que van sucumbint a les pressions, sovint violentes, dels poders públics. I tot això, davant la passivitat de la comunitat internacional. Per arribar fins aquí no ens calia un Any Internacional de les Llengües.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada