Dissabte es va celebrar a Barcelona una Conferència de Debat Independentista convocada per tot un seguit de grups i associacions nacionalistes. És evident, i jo mateix ho he anat reiterant en aquest bloc, que hi ha un descontentament en amplis sectors del sobiranisme amb la línia seguida tant per CiU com per ERC. En cap cas no s’hi veu una línia clara a seguir i molt menys, en el cas d’Esquerra, una anàlisi rigorosa sobre la nostra realitat. L’aparició de moviments com els d’aquesta Conferència o una certa consolidació, si més no municipalista, de la CUP demostren que alguna cosa no s’està fent bé a l’Esquerra que hauria de liderar el moviment independentista.
Davant d’aquests moviments, hi ha diverses opcions. La primera, l’oficialista, consistiria en negar cap validesa a aquestes organitzacions titllant-les de marginals i residuals. És la posició més còmoda perquè permet continuar obcecats per una via que manté unes cotes de poder, i sobretot de poder personal, però que no ens està portant enlloc, més enllà del desencís i la deserció electoral. És la idea que ha mantingut fins ara la direcció del partit, incapaç de fer una anàlisi seriosa, perquè tenen prou feina en anar justificant dia a dia la seva posició.
L’altra opció, l’oposada, seria deixar-se portar pel cant de la sirena. Qualsevol independentista que acudís a la cita del dissabte, la música li hauria sonat molt més afinada que la que ens tenen acostumats els nostres dirigents. I veure en una mateixa taula gent que va des del López Tena a la Patrícia Gabancho, passant per Jaume Renyer, la gent de Reagrupament.cat, o la tira de partits i associacions sobiranistes podria fer perdre el món de vista. Hi ha sectors crítics tant a CiU com a ERC, però això no vol dir que a l’hora de la veritat tots, o la majoria, es quedaran allà on són per considerar quimèric encetar una nova aventura.
Entre l’opció d’obviar i menystenir aquests moviments, i la d’adherir-s’hi incondicionalment donant per perduda la via dels grups parlamentaris actuals, queda la més assenyada al meu entendre com és la de continuar potenciant una transversalitat sobiranista on tothom hi té el seu paper a jugar. ERC no pot fer política a les institucions com si tot això no existís, anant de bracet amb els qui han donat suport als pressupostos generals de l’Estat que nega la possibilitat d’un mínim acord de finançament; amb els qui incompleixen cada dia els seus compromisos envers Catalunya, fins i tot els legals, per revenjar-se, això sí amb els intents sobiranistes que hi ha a CDC, en lloc de bastir-hi ponts, o menystenir els moviments independentistes emergents.
Davant d’aquests moviments, hi ha diverses opcions. La primera, l’oficialista, consistiria en negar cap validesa a aquestes organitzacions titllant-les de marginals i residuals. És la posició més còmoda perquè permet continuar obcecats per una via que manté unes cotes de poder, i sobretot de poder personal, però que no ens està portant enlloc, més enllà del desencís i la deserció electoral. És la idea que ha mantingut fins ara la direcció del partit, incapaç de fer una anàlisi seriosa, perquè tenen prou feina en anar justificant dia a dia la seva posició.
L’altra opció, l’oposada, seria deixar-se portar pel cant de la sirena. Qualsevol independentista que acudís a la cita del dissabte, la música li hauria sonat molt més afinada que la que ens tenen acostumats els nostres dirigents. I veure en una mateixa taula gent que va des del López Tena a la Patrícia Gabancho, passant per Jaume Renyer, la gent de Reagrupament.cat, o la tira de partits i associacions sobiranistes podria fer perdre el món de vista. Hi ha sectors crítics tant a CiU com a ERC, però això no vol dir que a l’hora de la veritat tots, o la majoria, es quedaran allà on són per considerar quimèric encetar una nova aventura.
Entre l’opció d’obviar i menystenir aquests moviments, i la d’adherir-s’hi incondicionalment donant per perduda la via dels grups parlamentaris actuals, queda la més assenyada al meu entendre com és la de continuar potenciant una transversalitat sobiranista on tothom hi té el seu paper a jugar. ERC no pot fer política a les institucions com si tot això no existís, anant de bracet amb els qui han donat suport als pressupostos generals de l’Estat que nega la possibilitat d’un mínim acord de finançament; amb els qui incompleixen cada dia els seus compromisos envers Catalunya, fins i tot els legals, per revenjar-se, això sí amb els intents sobiranistes que hi ha a CDC, en lloc de bastir-hi ponts, o menystenir els moviments independentistes emergents.
No seria cap drama per Esquerra que aparegués una coalició independentista amb cara i ulls en les properes eleccions al Parlament. Ans al contrari, podria ser un estímul per adonar-se dels buits que el rumb actual ha anat deixant. I en cas de reeixir en el nou Parlament català podria ser un bon contrapunt, i sobretot un bon aliat per a forçar la situació cap a la fita comuna: la Independència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada