Tal com estava previst, el Tribunal Suprem ha anul·lat les candidatures de les dues llistes que podien representar el sector abertzale al País Basc: la de l’agrupació d’electors Democràcia 3 milions i la del partit Askatasuna. Res de nou, perquè aquesta era una decisió presa als despatxos de la Moncloa, que els magistrats no han hagut de fer res més que signar-la amb quatre frases de pretesa justificació que farien envermellir de vergonya a qualsevol jurista. És el sistema que ha emprat sempre la justícia espanyola al País Basc: ara tenen la possibilitat de recórrer al Tribunal Constitucional, i si no, posteriorment, recórrer a Strasburg. Però l’objectiu ja s’haurà acomplert: aplanar el camí dels socialistes al Govern d’Euskadi.
El recurs al Tribunal Constitucional és una pura broma, perquè allà tampoc es prendran ni la molèstia d’intentar trobar una justificació legal (vull dir una justificació amb un mínim de rigor). I a Strasburg, on els abertzales ja han guanyat uns quants dels recursos presentats, en el millor dels casos poden tardar quatre o cinc anys a pronunciar-se. Tal com es va fer amb el tancament d’alguns mitjans de comunicació, l’objectiu era escapçar la llibertat d’un sector de la societat basca, amb o sense argumentacions jurídiques. A Madrid se’n riuen del fet que el Tribunal d’Strasburg pugui negar-los la raó, perquè l’objectiu ja s’havia acomplert i era irreversible.
El problema no el té només un percentatge important de la societat basca a la qual es nega el dret democràtic de participar en el procés electoral, ni tan sols el conjunt de la societat basca, sinó que el problema el tenim tots plegats, els qui en algun moment o altre ens podem trobar que el nostre futur depengui d’aquests tribunals espanyols. Si des de la societat i des de les forces democràtiques no es rebutja d’una manera clara i rotunda aquesta pantomima que alguns anomenen Justícia; si no som capaços des dels partits i des de les institucions catalanes de declarar incompetents, per corruptes i prevaricadors, aquesta mena de tribunals que es presten als interessos dels partits espanyols dominants, no ens ha d’estranyar que darrere d’ells vinguem nosaltres.
El recurs al Tribunal Constitucional és una pura broma, perquè allà tampoc es prendran ni la molèstia d’intentar trobar una justificació legal (vull dir una justificació amb un mínim de rigor). I a Strasburg, on els abertzales ja han guanyat uns quants dels recursos presentats, en el millor dels casos poden tardar quatre o cinc anys a pronunciar-se. Tal com es va fer amb el tancament d’alguns mitjans de comunicació, l’objectiu era escapçar la llibertat d’un sector de la societat basca, amb o sense argumentacions jurídiques. A Madrid se’n riuen del fet que el Tribunal d’Strasburg pugui negar-los la raó, perquè l’objectiu ja s’havia acomplert i era irreversible.
El problema no el té només un percentatge important de la societat basca a la qual es nega el dret democràtic de participar en el procés electoral, ni tan sols el conjunt de la societat basca, sinó que el problema el tenim tots plegats, els qui en algun moment o altre ens podem trobar que el nostre futur depengui d’aquests tribunals espanyols. Si des de la societat i des de les forces democràtiques no es rebutja d’una manera clara i rotunda aquesta pantomima que alguns anomenen Justícia; si no som capaços des dels partits i des de les institucions catalanes de declarar incompetents, per corruptes i prevaricadors, aquesta mena de tribunals que es presten als interessos dels partits espanyols dominants, no ens ha d’estranyar que darrere d’ells vinguem nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada