En més d’una ocasió s’ha retret a Zapatero que volgués amagar l’existència d’una crisi que es començava a dibuixar des de finals del 2007. I des de molt abans alguns analistes ja havien advertit del risc que esclatés la bombolla immobiliària. Aleshores hi havia d’una banda l’interès electoral de Zapatero i de l’altra la necessitat de la banca de guanyar temps per a desfer-se de segons quins actius immobiliaris. I quan va ser inevitable parlar primer de desacceleració, després d’alentiment, de crisi financera, i de recessió, el President espanyol encara va tenir la gosadia d’afirmar que Espanya tenia una de les banques més sòlides del món occidental.
Van ser unes paraules certament desafortunades perquè, sabent de la solvència de la seva paraula, podia fer planar el dubte sobre el sistema financer espanyol que, com tot sistema financer, se sosté per la confiança que hom hi diposita. Però també perquè aleshores costava més d’explicar que el Govern espanyol es tragués de la màniga xifres astronòmiques per a “injectar liquiditat al mercat”; un eufemisme per dir que entre tots els contribuents, parats i pensionistes inclosos, havíem de pagar la crisi financera que havia provocat una banca irresponsable. Però el fet que les paraules del President espanyol fossin desafortunades no vol dir que no fossin certes. Aquests dies, bancs i caixes estan donant els balanços de beneficis de l’exercici del 2008. Tot i que, com a bons banquers, abans de donar per tancat el balanç es fa una bona provisió de fons per si la crisi els acabés afectant a ells, la xifra resultant és extraordinària. Inferior a les xifres desorbitades i escandaloses d’altres anys, és cert, però igualment extraordinària.
El benefici del Banc de Santander, per exemple, és superior a la quantitat que el Govern espanyol preveu per a la millora del finançament de totes les autonomies espanyoles; i el de la Caixa, superior al que el nou finançament representarà per a Catalunya. Només que un banc renunciés als beneficis d’un any podria finançar tot solet el nou finançament autonòmic que està portant de corcoll l’Administració espanyola i les autonòmiques. Zapatero tenia raó: la banca espanyola, com la catalana, té una solidesa envejable.
Van ser unes paraules certament desafortunades perquè, sabent de la solvència de la seva paraula, podia fer planar el dubte sobre el sistema financer espanyol que, com tot sistema financer, se sosté per la confiança que hom hi diposita. Però també perquè aleshores costava més d’explicar que el Govern espanyol es tragués de la màniga xifres astronòmiques per a “injectar liquiditat al mercat”; un eufemisme per dir que entre tots els contribuents, parats i pensionistes inclosos, havíem de pagar la crisi financera que havia provocat una banca irresponsable. Però el fet que les paraules del President espanyol fossin desafortunades no vol dir que no fossin certes. Aquests dies, bancs i caixes estan donant els balanços de beneficis de l’exercici del 2008. Tot i que, com a bons banquers, abans de donar per tancat el balanç es fa una bona provisió de fons per si la crisi els acabés afectant a ells, la xifra resultant és extraordinària. Inferior a les xifres desorbitades i escandaloses d’altres anys, és cert, però igualment extraordinària.
El benefici del Banc de Santander, per exemple, és superior a la quantitat que el Govern espanyol preveu per a la millora del finançament de totes les autonomies espanyoles; i el de la Caixa, superior al que el nou finançament representarà per a Catalunya. Només que un banc renunciés als beneficis d’un any podria finançar tot solet el nou finançament autonòmic que està portant de corcoll l’Administració espanyola i les autonòmiques. Zapatero tenia raó: la banca espanyola, com la catalana, té una solidesa envejable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada