En aquests moments, les CUP estan en debat intern per saber si es presentaran a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Alguns ja han expressat la seva voluntat de no fer-ho, tot i les pressions que reben i que continuaran rebent: d’aquestes pressions, algunes són ben intencionades perquè creuen que haurien de fer el salt cap al parlamentarisme, i d’altres com un dard enverinat per a provocar-ne una crisi interna o simplement per a restar vots a altres formacions independentistes. Per al país seria bo que hi hagués al Parlament una altra força independentista, però el debat es centra bàsicament en veure si hi ha possibilitats reals d’obtenir aquesta representació parlamentària.
L’altra alternativa que s’albira és la de la candidatura de Joan Carretero, a la qual difícilment donarien suport les CUP; encara que, com ha passat amb Iniciativa Internacionalista a les europees, podria acabar essent el refugi de molts votants que tenen clar que no apostaran per Esquerra però tampoc per la marginalitat d’algun altre grup radical. Res a dir, doncs, sobre la possibilitat que una segona formació independentista al Parlament vingués de la mà de Carretero. La dinàmica d’Esquerra, en qualsevol dels horitzons possibles, sembla que passa per optar a mantenir-se com a partit de Govern, ja sigui de la mà dels uns o dels altres, i amb més o menys força en funció de la configuració numèrica del Parlament. Per tant, sembla que queda un espai lliure per a una opció independentista desacomplexada i conseqüent. En qualsevol de les versions, benvinguda sigui una nova força independentista, que entre altres coses esperonaria ERC.
Una altra cosa és el plantejament de l’alternativa, el llenguatge que s’hi pot emprar, i per tant les expectatives que es poden generar. Les argumentacions aïrades i viscerals que qualifiquen molt alegrement de traïdors els qui segueixen una altra estratègia, els vaticinis catastrofistes dels qui preveuen un esfondrament definitiu d’Esquerra, o els qui proclamen que un nou independentisme al marge d’ERC pot assumir les aspiracions sobiranistes de la societat catalana, podrien portar-nos a un estrepitós fracàs. Si desqualifiquem la via d’ERC i presentem com a alternativa i esperança del sobiranisme a Catalunya aquesta nova candidatura, i després resulta que, en el millor dels casos, aconsegueix dos o tres diputats, hauríem fet un molt mal negoci. Aquests dos o tres diputats, com a complement, contrapès, o esperonament del que pugui obtenir Esquerra poden ser presentats com un gran èxit, i ser molt útils per a la dinàmica política del país; però com a alternativa, no.
L’altra alternativa que s’albira és la de la candidatura de Joan Carretero, a la qual difícilment donarien suport les CUP; encara que, com ha passat amb Iniciativa Internacionalista a les europees, podria acabar essent el refugi de molts votants que tenen clar que no apostaran per Esquerra però tampoc per la marginalitat d’algun altre grup radical. Res a dir, doncs, sobre la possibilitat que una segona formació independentista al Parlament vingués de la mà de Carretero. La dinàmica d’Esquerra, en qualsevol dels horitzons possibles, sembla que passa per optar a mantenir-se com a partit de Govern, ja sigui de la mà dels uns o dels altres, i amb més o menys força en funció de la configuració numèrica del Parlament. Per tant, sembla que queda un espai lliure per a una opció independentista desacomplexada i conseqüent. En qualsevol de les versions, benvinguda sigui una nova força independentista, que entre altres coses esperonaria ERC.
Una altra cosa és el plantejament de l’alternativa, el llenguatge que s’hi pot emprar, i per tant les expectatives que es poden generar. Les argumentacions aïrades i viscerals que qualifiquen molt alegrement de traïdors els qui segueixen una altra estratègia, els vaticinis catastrofistes dels qui preveuen un esfondrament definitiu d’Esquerra, o els qui proclamen que un nou independentisme al marge d’ERC pot assumir les aspiracions sobiranistes de la societat catalana, podrien portar-nos a un estrepitós fracàs. Si desqualifiquem la via d’ERC i presentem com a alternativa i esperança del sobiranisme a Catalunya aquesta nova candidatura, i després resulta que, en el millor dels casos, aconsegueix dos o tres diputats, hauríem fet un molt mal negoci. Aquests dos o tres diputats, com a complement, contrapès, o esperonament del que pugui obtenir Esquerra poden ser presentats com un gran èxit, i ser molt útils per a la dinàmica política del país; però com a alternativa, no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada