Una anècdota irrellevant, el desmentiment que va haver de fer Victor Tarradellas, de CDC, impulsor de la Plataforma per la Sobirania o del Bloc Gran del Sobiranisme, pel fet d’haver signat un manifest en què donava suport a la presentació de les CUP en les properes eleccions al Parlament de Catalunya, em fa pensar en l’absurda visió exclusivista que tenim dels partits polítics. Algú es devia escandalitzar que una persona militant reconeguda de CDC signés a favor de la presentació d’una altra candidatura, la CUP, amb la qual en tot cas hauria de competir en la cursa electoral. I la suposada anomalia no es justificava pel fet que recolzant les CUP es potencia una competència directa a Esquerra més que no a CiU, sinó per la simple raó d’una pretesa incompatibilitat. Com deia aquell: o estàs amb mi o estàs contra mi.
Doncs, no. Aquesta visió és la que provoca anàlisis esbiaixades de la realitat. Pel fet de ser militant (quina paraula més horrorosa!) d’un partit, sembla que no es pugui parlar, lloar o donar suport als encerts dels altres. I si, a més, al si de cada partit hi ha una actitud recelosa, per no dir hostil, a tot el que sigui autocrítica, ja tenim les bases per al sectarisme cec que ens impedeix de veure amb un mínim d’objectivitat el panorama global del país. Quan hi ha unes eleccions no em preocupa tant, i per suposat que no només, el resultat del meu partit sinó el del conjunt de les forces polítiques. Per entendre’ns, no em preocuparia tant una nova davallada d’Esquerra, si aquesta fos compensada per l’aparició d’altres forces de caràcter independentista, com les CUP o la possible candidatura de Carretero. Però a les direccions dels partits sovint els interessa més inculcar aquesta visió exclusivista, confonent l’inevitable espot publicitari (som els millors, els únics que...) amb la realitat que és molt més plural i diversa, i sobretot molt menys compartimentada. Qualsevol militant independentista hauria de voler que creixin i esdevinguin hegemòniques les forces sobiranistes en el seu conjunt, molt més que una victòria aïllada del seu partit en concret.
Altra cosa són, està clar, els interessos dels qui entenen els partits com a simples plataformes o escales per a accedir a càrrecs ben remunerats. Aleshores sí que s’entén que l’únic que interessa és que el partit a través del qual hom vol fer carrera assoleixi el màxim de poder, prescindint del que faci la resta; o pitjor encara, en detriment dels màxims competidors que probablement haurien de ser els aliats indispensables per a fer avançar el país cap a la seva sobirania.
Doncs, no. Aquesta visió és la que provoca anàlisis esbiaixades de la realitat. Pel fet de ser militant (quina paraula més horrorosa!) d’un partit, sembla que no es pugui parlar, lloar o donar suport als encerts dels altres. I si, a més, al si de cada partit hi ha una actitud recelosa, per no dir hostil, a tot el que sigui autocrítica, ja tenim les bases per al sectarisme cec que ens impedeix de veure amb un mínim d’objectivitat el panorama global del país. Quan hi ha unes eleccions no em preocupa tant, i per suposat que no només, el resultat del meu partit sinó el del conjunt de les forces polítiques. Per entendre’ns, no em preocuparia tant una nova davallada d’Esquerra, si aquesta fos compensada per l’aparició d’altres forces de caràcter independentista, com les CUP o la possible candidatura de Carretero. Però a les direccions dels partits sovint els interessa més inculcar aquesta visió exclusivista, confonent l’inevitable espot publicitari (som els millors, els únics que...) amb la realitat que és molt més plural i diversa, i sobretot molt menys compartimentada. Qualsevol militant independentista hauria de voler que creixin i esdevinguin hegemòniques les forces sobiranistes en el seu conjunt, molt més que una victòria aïllada del seu partit en concret.
Altra cosa són, està clar, els interessos dels qui entenen els partits com a simples plataformes o escales per a accedir a càrrecs ben remunerats. Aleshores sí que s’entén que l’únic que interessa és que el partit a través del qual hom vol fer carrera assoleixi el màxim de poder, prescindint del que faci la resta; o pitjor encara, en detriment dels màxims competidors que probablement haurien de ser els aliats indispensables per a fer avançar el país cap a la seva sobirania.
Sincerament, no sé de què s’havia de disculpar ni què havia de desmentir el Víctor Tarradellas, pel fet que essent militant d’un partit celebri l’aparició d’una altra força política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada